Qui no té feina el gat pentina. I jo m’he posat a pentinar xifres sobre la presència de la dona en l’ecosistema artístic català.

Tot arran d’un correu de la col·laboradora del Mirador de les Arts, Cristina Masanés, que acaba d’inaugurar una exposició al Museu de l’Empordà (Figueres), titulada Pintar, crear, viure. Dones artistes a l’Alt Empordà (1830-1939), amb 31 artistes, algunes tan conegudes com Ángeles Santos, moltes de poc conegudes i d’altres pràcticament invisibles. Dos anys d’intensa investigació que estic segur paguen la pena la visita i una atenta lectura del catàleg. Aviat us en parlarem.

Àngels Ribé al MACBA, 2011. Foto: Kippelboy CC BY-SA 3.0.

He estat fent números. És una cosa molt tonta, però reveladora. Mireu: a l’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA) hi ha 130 sòcies i 88 socis. A la Plataforma Assembleària d’Artistes de Catalunya (PAAC) hi ha 115 socis i 120 sòcies; guanyen les dones però gairebé empaten. Dels 22 museus que integren la Xarxa de Museus d’Art de Catalunya, tan sols 7 estan dirigits per dones. La llista d’artistes de l’associació de Galeries d’Art de Catalunya (GAC), que va des de grans noms de finals del segle XIX fins als joves emergents, mostra un fort desequilibri: tan sols 149 dones per 481 homes. I tant els galeristes de la GAC com l’Associació Art Barcelona (Abe) mostren un gran desequilibri entre homes i dones artistes representats, per bé que, com més recents són els creadors, major la proporció de dones. Per exemple, la galeria L&B té 4 creadores (Anna Ill, Meta Isaeus Berlin, Marria Pratts i Núria Rion) per 9 creadors. RocíoSantaCruz, 8 dones per 18 homes. ADN 4 dones artistes per 19 homes artistes…

Berenice Abbott, Self Portrait Distorsion, c. 1930.

Un repàs a la direcció de museus i fundacions de l’àrea metropolitana de Barcelona és desolador. Només tenen directora el CCCB, Fabra i Coats i el Museu del Disseny. Tenien directora, abans de ser substituïdes, la Fundació Miró i la Fundació Vila Casas.

Una mirada a les exposicions del 2019 a Catalunya en institucions dona idèntics resultats, la presència femenina no assoleix el 20% del total. Destaquem-ne, aquí, algunes: Núria Güell. L’apuntador i altres símptomes (Bòlit. Centre d’Art Contemporani, Girona), Feminismes! (CCCB, Barcelona), Mireia Sallarès. Kao malo vode na dlanu (Com una mica d’aigua al palmell de la mà), un projecte sobre l’amor a Sèrbia (Fabra i Coats Centre d’Art Contemporani); Lina Bo Bardi i Thao Nguyen Phan a la Fundació Joan Miró, Hannah Collins i Ariella Aisha Azoulay a la Fundació Tàpies, Nora Ancarola i Daniela Ortiz a La Virreina (Ancarola, com a part d’un projecte més ampli que incloïa una antològica al Centre d’Art Maristany de Sant Cugat), Charlotte Posenenske al MACBA, Àngels Ribé a la Tecla Sala de l’Hospitalet. I a les diverses seus de la Fundació Vila Casas, Stella Rahola a Can Mario (Palafrugell) i Maria Espeus i Palmira Puig al Palau Solterra (Torroella de Montgrí). I tal vegada l’artista mes emblemàtica de totes, a la Fundació Mapfre, la gran exposició de Berenice Abbott Retrats de la modernitat.

Vista de l’exposició d’Anna Ill Objective Chance, a la galeria L&B Contemporary Art.

Pel que respecta a les exposicions de dones artistes en galeries d’art catalanes, destacaria les exposicions d’Itziar Barrio The Hand At Work (Àngels Barcelona), Lara Fluxà: Delu (ProjecteSD), Magda Bolumar Papers. Anys 60 i 70 (Marc Domènech), Alicia Kopf (Joan Prats), el rescat de la fotògrafa Palmira Puig-Giró (RocioSantaCruz Art) i Anna Ill Objective Chance (L&B Contemporary Art).

Aquesta tria és tan imperfecta, parcial i arbitrària com els meus gustos. Però els números canten, especialment en l’art més contemporani: hi ha un desequilibri de gènere, a tots nivells (creació, relat i gestió), i tots plegats li hauríem de posar remei.