Prince deia que amb tot el material inèdit que hi havia a la seva mítica vault –la cambra cuirassada on es guarda tot el seu arxiu musical i visual– donava per fer un disc anualment durant un segle. Si no fos perquè potser no tot el que va deixar sense publicar té la qualitat de so adequada, segur que el músic no exagerava davant d’aquesta afirmació.

Com a un dels músics més prolífics de les últimes dècades i malgrat que la seva producció quedés aturada sobtadament per la seva inesperada mort, l’Estate de l’artista té material de sobra per anar publicant discos amb temes inèdits fins que es cansi.

Prince. Originals.

Des de la seva mort el 2016, s’han fet reedicions de discos introbables, però amb material inèdit només s’ha publicat una part del triple disc Purple Rain De Luxe (2017), i el molt més íntim Piano & a Microphone 1984 (2018). I ara li ha tocat el torn a Originals, que recull cançons que Prince va “regalar” a d’altres artistes, però aquí en la seva primeríssima versió, algunes autèntiques demos, cantades per ell mateix. Algunes d’aquestes cançons van assolir un gran èxit posteriorment, com Nothing compares to you, per al grup The Family, però que el 1990 va popularitzar de manera massiva en una esplèndida versió la cantant irlandesa Sinead O’Connor; Manic monday per a The Bangles; o The glamorous life per a Sheila E, però d’altres són molt més desconegudes, sobretot per al públic de fora dels Estats Units. Totes pertanyen al moment de màxima torrencialitat creativa de Prince, els anys 80, amb l’excepció de Love… Thy will be done, el majestuós espiritual que Prince va composar amb Martika a principis dels 90, i que en aquesta versió amb la emocional veu del músic resulta encara més impressionant.

 

Fins fa ben poc, no s’ha començat a posar ordre seriosament a la vault, que ara compta per primer cop amb un arxiver en cap, Michael Howe, que precisament havia fet de mediador entre la discogràfica Warner i Prince, en els darrers anys de la vida de l’artista. Howe, d’acord amb els hereus, ha fet la selecció dels 15 temes que formen part d’Originals, una tria que perfectament hauria pogut ser qualsevol altra tenint en compte que Prince va escriure molt per a d’altres artistes.

Descobrir que Manic Monday en la veu del seu autor és pràcticament clavada a la versió de The Bangles és una de les gràcies del disc però també comprovar com d’interessant és la primera versió de Nothing compares to you, l’únic tema editat prèviament, com a single l’any passat.

 

 

Però més enllà dels grans èxits, Originals ofereix moments d’esplendor musical absolut, com els més de sis minuts de Holly Rock, tema per a Sheila E., inclòs a la banda sonora del film Krush Groove, que va passar sense pena ni glòria en el seu moment, i que ara, situat estratègicament a la meitat del disc, s’erigeix com el descobriment més feliç de tota la selecció. La cançó recull l’essència del Prince més funk, amb el sensual fraseig rapejat, els canvis de ritme i una banda poderosa enmig del que sembla una jam session explosiva sota les ordres d’un director que quan la música ja s’ha aturat, no dubta en dir-nos, irònic: “Intenta ballar això!”.

 

Una altra perla d’Originals és Make Up, per al grup femení Vanity 6, que al costat d’una lletra intranscendent, aporta una composició musical minimalista en el més pur i seminal estil electroclash, mostra de l’afany experimentador del seu autor.

 

Prince viatja sense esforç per gèneres molt diferents i fins i tot ho fa amb la veu, que amb la seva àmplia i camaleònica tessitura, s’adapta sense problemes, fent de crooner,  a la baladeta You are my love, destinada al rei del country de l’època, Kenny Rogers. Més representativa de les boniques balades soul que Prince va composar al llarg de la seva vida, és Baby, you are a trip, per a Jill Jones.

 

 

Musicalment arriscada és també Dear Micheangelo, per a Sheila E., que inclou una al·lusió al cèlebre Tema de Lara de la banda sonora de Doctor Jivago de Maurice Jarre. Però en aquest tema el més remarcable és la seva lletra, exemple del Prince més narratiu: ambientada a la Florència renaixentista, és la història d’una pagesa bojament enamorada de Michelangelo, que, conscient que l’artista per la seva condició homosexual mai la correspondrà, prefereix viure intensament aquest amor platònic i només real en els seus somnis a acceptar les propostes d’altres homes.

 

En definitiva, Originals és la demostració de la versatilitat musical i interpretativa de Prince i del seu perfeccionisme, fins i tot quan només esbossa temes destinats a ser interpretats per d’altres. És també un disc heterogeni en gèneres i ritmes -com és sempre la música de Prince, per mi és l’artista més representatiu de la postmodernitat en l’àmbit de la música-, i que es mou entre ser una curiositat documental, però també un recull de cançons que perfectament pot acabar enganxant als neòfits.