Molts quadres antics que pengen a les parets dels pisos de la ciutat porten una cartel·la daurada clavada al centre de la part inferior del marc amb el nom del pintor, sempre un dels grans Mestres de la pintura: Murillo, Ribera, Velázquez, Zurbarán.

És una manera d’atribuir, o millor, de validar la imatge associant-la a un pintor important, mètode que va proliferar a l’Espanya de la postguerra.

Junceda, Esteva y Cia., 1915.

Una nova burgesia ajudada pel “desarrollismo” creixia a l’ombra del franquisme i necessitava afirmar el seu nou rol social a través de l’art. Alguns antiquaris de llavors van contribuir a aquest anhel i van vendre somnis o quadres amb cartel·les, impulsats per una barreja estranya d’ignorància il·lustrada i ambició econòmica. Arribava el quadre a la casa, es penjava a la paret i començava la llegenda. Per tradició oral les famílies anaven reproduint les excel·lències del quadre que hauria de tenir un valor incalculable perquè era d’un pintor dels que hi ha al Museu del Prado.

Ningú es preocupava de mirar aquella pintura amb ulls nets i d’estudiar-la tot assegurant-se de si l’atribució corresponia al nom gravat en lletres negres sobre un fons d’or, com les lletres de neó que a la carretera prometen el paradís de la carn i el dimoni. No es revisaven aquestes pintures perquè no hi ha millor veritat que una mentida familiar explicada mil vegades a l’hora de sopar. Una cosa així no es relativitza ni es discuteix per que, qui s’atreveix a posar en dubte la llegenda forjada per la paraula que neix en les nostres arrels, en els nostres ancestres?

Benejam, El nuevo rico visita al noble, c. 1946.

Passen els anys i els quadres segueixen allà, fins que un dia arribem els antiquaris. Quan veig un quadre amb cartel·la estic gairebé segur que la pintura que hi ha dins d’aquell marc no pertany al pintor que s’hi anuncia. És el mateix que em passa amb els certificats de certs quadres. Fa anys en una subhasta de Madrid es venia un Sorolla i quan el subhastador va anunciar la pintura que s’anava a vendre, certificada per un expert el nom del qual ara no aconsegueixo recordar, algú del públic va saltar dient: “aquest és el problema”.

Sí, aquest era el problema, aquell certificat penalitzava més que no pas ajudava, i amb la cartel·la passa el mateix: és una font de desconfiança. Alguna vegada he dubtat, la majoria he dissimulat dient que s’havia d’estudiar bé per saber si l’atribució era correcta. I llavors m’he trobat amb propietaris que es molesten, alguns fins i tot es posen agressius i es defensen amb arguments incongruents, majoritàriament relatius al temps. Amb els anys he après que no hi ha res més difícil en la meva professió que desmuntar una atribució de cartel·la, perquè per al propietari és un acte de fe, és la veritat del seu llinatge i un no arriba a una casa i agita un arbre genealògic com qui va a menjar ametlles.

A la cartel·la vaig llegir el fatídic nom de Goya.

No sé si hauria de confessar una cosa que em va passar fa poc. Vaig anar a veure dues germanes nonagenàries en un pis de l’Eixample al qual s’hi arriba per una escala melancòlica. Em van rebre en un vestíbul petit que donava a un passadís de llum fúnebre. Al menjador penjava un retrat d’un senyor gros vestit de mariscal. A la cartel·la vaig llegir el fatídic nom de Goya. De seguida vaig recordar l’original, el retrat del seu sastre que està al Prado. Em van explicar que el quadre l’havia comprat el seu avi i que el volien vendre. Quan van pronunciar el cognom del pintor per referir-se a la pintura un lleu calfred va recórrer la meva esquena.

Aquesta venda era la seva última oportunitat econòmica, volien abandonar aquest món deixant uns diners per a la seva neboda que passava dificultats econòmiques i es desvivia per cuidar-les. “És tan bona i es mereix tots els diners que li pugui donar aquest quadre perquè la faci milionària”, em deia l’anciana amb els ulls banyats en llàgrimes. Mentre parlava, curiosament, no pensava en com dir-li la veritat sinó en el que valia la còpia, no més de mil euros. Vaig decidir posar fi a la trobada amb qualsevol excusa. No he tornat a dir-los res. No vull desvetllar la veritat i que la neboda deixi immediatament de cuidar-les. És millor viure enganyat en el somni comú de pensar que una cartel·la és una firma, una veritat tan inqüestionable com els versicles de la Bíblia.