Fa ben poc s’ha conegut que el nom d’un caputxí ja traspassat, radicat a Barcelona, s’afegia a la considerable llista d’eclesiàstics acusats darrerament d’assetjament sexual a menors.

Lamentablement això no seria en aquests moments notícia excepcional, però el cas és que el frare en qüestió té un relleu cultural considerable que el singularitza entre altres casos semblants del seu mateix gremi.

Joaquim Mir, J. M. de Vera, 1940.

Josep Maria de Vera va ser un pintor i escultor força conegut. Trobareu la seva biografia al famós Diccionari d’artistes catalans dirigit per Josep-Francesc Ràfols, publicat els primers anys cinquantes. Nascut el 1912 amb el nom d’Alfonso Ramon Uribe, a Vera (Andalusia) –els caputxins solen prendre el cognom de religió del lloc on han nascut-, de molt jove s’instal·là a Catalunya, on s’adaptà del tot, i s’ordenà el 1935.

J. M. de Vera, Joaquim Mir, 1940.

Va ser deixeble a Olot dels pintors Melcior Domenge i Olivet Legares. Des de jove va tenir amistat amb alguns dels principals artistes del postmodernisme català, com Joaquim Mir i Manolo Hugué. Una de les darreres obres de Mir, precisament, va ser un retrat magnífic del frare quan era molt jove (1940), que el gran pintor dedicà al retratat amb la inscripció “Al amic fraret”, i a conseqüència d’això, fins i tot volgué ser amortallat amb l’hàbit franciscà precisament per la simpatia que li despertava el frare de Vera.

J. M. de Vera, Fra Eloi de Bianya.

Josep Pla, al seu llibre sobre Mir, recrea aquest episodi i l’entusiasme que al pintor li despertaren les qualitats cromàtiques de l’hàbit que tan acuradament havia pintat, que segons Pla, li feren comprendre millor l’estètica de Zurbarán, i això va fer que disposés que en morir ell el vestissin amb l’habit de caputxí. Mir amortallat d’aquella manera va ser pintat a l’oli precisament per Josep M.de Vera, en una petita pintura que Oriol Pi de Cabanyes reprodueix al seu llibre Passió i mort de Joaquim Mir, retrat pòstum que ara es conserva al museu de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona, per donació de Josep Mir Estalella, fill del pintor.

J. M. de Vera, P. Esteban de Andoain, 1947.

Josep M. de Vera va participar a diverses exposicions i realitzà obres, especialment de tema religiós, que mostraven no la ingenuïtat d’un amateur sinó una personalitat artística sòlida. La figura de pedra, de format natural, que dona entrada al convent dels Caputxins de Sarrià, i que representa al frare martiritzat Eloi de Bianya, porter que fou d’aquell convent, és segurament la seva peça més coneguda, o al menys la més visible entre nosaltres, tot i que la immensa majoria dels que passen davant d’ella a diari ignorin segurament qui va ser-ne l’autor. Té més obres públiques o imatges religioses a Catalunya, però també moltes al seu poble natal, Vera, així com a Navarra, com el monument al P. Esteban de Andoain a Pamplona (1947), i al País Basc, com el bust del músic Aita Donostia, a la via pública, a Sant Sebastià (1974).

Els delictes fastigosos que se li atribueixen anul·len tota la part positiva de la seva vida?

També freqüentà els cercles de la psiquiatria i fou amic de Jeroni de Moragas o de Ramon Sarró. Cinc anys abans de morir, amb motiu del seu vuitantè aniversari, alguns dels molts amics que tenia promogueren un llibre en edició de bibliòfil sobre la seva vida i obra, prologat per Luis Monreal y Tejada. En morir, el desembre del 1997, Albert Manent li dedicà una sentida necrològica al diari “Avui”, que ens mostra l’empremta que el caputxí havia deixat en cercles de molt relleu de la societat catalana. I al Diccionari d’història eclesiàstica de Catalunya el frare de Vera hi té article propi.

J. M. de Vera, Aita Donostia, 1974.

I ara què hem de fer amb el record d’aquest personatge, tant de l’artista com de l’home empàtic amb tanta gent valuosa del nostre país. Els delictes fastigosos que se li atribueixen anul·len tota la part positiva de la seva vida? O hem de creure que, per horribles que siguin, no poden esborrar la resta del seu rastre. De fet delictes pitjors, com és l’assassinat, no han fet que foragitem de la nostra memòria artistes i altres personatges històrics d’envergadura. És un dilema que caldrà resoldre, en el seu cas i en altres que es puguin presentar, si no volem caure en la creació de nous tabús, que sempre, per justos que siguin els fonaments on s’assenten, distorsionen la percepció clara de la realitat.