La institució, una de les més prestigioses de Barcelona, ha presentat la seva programació per a 2019. És la primera que Marko Daniel, director des de gener de 2018, elabora de forma totalment aliena a la gestió de Rosa Maria Malet, que va estar al capdavant de la Fundació durant 37 anys. I la veritat és que ha estat una sorpresa…

Va complir 40 anys el 2016 i és molt més que un centre dedicat a la difusió de l’art contemporani que estudia i posa en valor el llegat de Joan Miró. La Fundació Miró és un referent internacional, una ambaixadora consolidada de l’oferta cultural de Barcelona i una visita obligada per a molts turistes espanyols i estrangers, i per aquest motiu la seva programació té una especial repercussió i importància i desperta cada any molta expectativa.

Lina Bo i Carlo Pagani, Estudi del disseny d’interior d’una habitació infantil per a la residència Mondadori, 1945. © Instituto Lina Bo e P. M. Bardi.

L’oferta de 2019 és correcta, però no aconsegueix generar aquell interès, curiositat i admiració que van suscitar les propostes d’anys anteriors, com la singular aproximació a l’emergència ecològica de Beehave o les grans mostres sobre Miró, per citar un exemple recent i un altre de més antic.

És cert que enguany no toca una de les mostres principals, la de l’artista guardonat amb el Premi Miró l’any precedent, com han estat les de Pipilotti Rist, Roni Horn, Kader Attia o Ignasi Aballi, que va inaugurar la sala d’exposicions temporals al primer pis en un retorn a l’antiga logística de la Fundació, que segons l’opinió comuna ha afavorit la col·lecció permanent en detriment de les temporals.

Joan Miró, Sèrie Gaudí. Gaudí XX, 1979. Fundació Miró, Barcelona.

No obstant, això forma part del ritme normal que marca el Premi des de 2007, un any es falla i l’altre es presenta l’exposició del guanyador, que per tant és biennal. El que aquest any realment es troba a faltar és la que comunament es considera “la gran mostra de la Miró”, la proposta estrella del programa. Esponsoritzada des de fa 30 anys per la Fundació BBVA, no és una exposició blockbuster, però sí un esdeveniment capaç d’atreure amplis segments de públic, com van ser Davant l’horitzó el 2013, Miró i l’objecte el 2015 o Lee Miller i el surrealisme a Gran Bretanya el 2018.

M. K. Ciurlionis, Fuga, 1908.

La d’aquest any, Sound lines, dedicada a l’art sonor, a priori sembla adreçada a sectors més concrets i reduïts, tot i l’interès del plantejament: analitzar les influències creuades entre les arts visuals i la música al llarg del segle XX, per identificar l’empremta de l’element sonor en les arts plàstiques. Caldrà veure si el comissariat d’Arnau Horta, un dels millors especialistes del sector a Espanya, aconseguirà treure l’art sonor del seu nínxol, tot obrint-lo al gran públic.

Lina Bo Bardi, Passeio Público Park, Rio de Janeiro, 1946. © Instituto Lina Bo e P. M. Bardi.

Atès que dels 350.000 visitants anuals aproximats, més del 75% són internacionals, tampoc la mostra central de la temporada sembla capaç de convertir-se en l’al·licient d’un viatge a Barcelona. Patrocinada per la Fundació Banc Sabadell, aborda l’obra de la italo-brasilera Lina Bo Bardi, segons molts l’arquitecta més rellevant del segle XX, personatge sens dubte interessant del que queda molt per descobrir, però incapaç de generar passions en un ampli ventall de visitants, com van demostrar les nombroses iniciatives organitzades el 2014 per al centenari del seu naixement, que la van descobrir al gran públic. La mostra de la Miró, comissariada per Zeuler Rocha Lima, proposa una selecció de dibuixos que pretenen demostrar com aquesta disciplina va ser determinant en la materialització de la singular creativitat de Bo Bardi.

Joan Miró, Hort amb ase, 1918. Fundació Joan Miró, Barcelona.

Els dibuixos i el concepte de diàleg articulen també les altres dues propostes, totes dues per a l’estiu: la primera plasma la relació entre Antoni Llena i l’obra de Miró, i la segona presenta una sèrie de gravats dels anys 70 que testimonien l’admiració de Miró per Gaudí. Completen l’oferta l’Espai 13, que en els últims tres anys ha mantingut una línia curatorial molt similar, i la presentació de l’obra que la vietnamita Thao Nguyen Phan està produint gràcies al premi que atorguen la Fundació Han Nefkens i la fira de videoart Loop.

El que s’ha dit, un programa correcte però no apassionant.

Com a novetat, els visitants podran assistir en directe a la restauració del gegantí tapís d’una tona de pes, que penja des del 1979 a la sala central de la planta baixa. El manteniment del dors, que es realitza per primera vegada, es durà a terme in situ, complint així (després de 40 anys!) Un dels desitjos de Miró: presentar el tapís com una escultura, perquè el visitant pugui circular a seu voltant i experimentar la seva dimensió matèrica.

Joan Miró, Tapís de la Fundació, 1979. Fundació Joan Miró, Barcelona.

El que s’ha dit, un programa correcte però no apassionant, fins i tot una mica decebedor si considerem que en els últims temps de Rosa Maria Malet a la direcció, es van escoltar crítiques a favor d’un canvi que infongués nova energia a la Fundació. Malet ha deixat el testimoni a dos excel·lents professionals, Martina Millà ,que ha donat prova del seu bon fer en múltiples ocasions des que va ser nomenada cap d’exposicions el 2007, i Marko Daniel, la competència i capacitat del qual estan fora de tot dubte, tot i que des de la seva arribada a Barcelona sembla haver perdut una mica de l’empenta de la seva etapa com a cap de programes públics a les Tate de Londres.

Les aportacions econòmiques no han baixat, es mantenen els 8 milions d’euros, el 30% dels quals (gairebé dos milions i mig, sense tenir en compte les despeses estructurals, és a dir un pressupost semblant al del Museu Nacional d’Art de Catalunya) es destina a les exposicions. El que sí va baixant són els visitants, encara que no de forma preocupant, de moment: una mica més del 7% el 2018, i el 10% el 2017, tot i que s’ha de tenir en compte que 2016 va ser el 40 aniversari de la Fundació amb el lògic increment de públic que implica una efemèride d’aquest tipus. Si bé és cert que una baixada anàloga s’ha experimentat en altres centres, també n’hi ha que han incrementat notablement els seus visitants, com el Palau de la Virreina des que el dirigeix Valentín Roma.