Les grans històries mereixen ser explicades, i aquesta es pot explicar en deu onades.

Onades que passen per la femoral, l’artèria que porta sang i oxigen als membres inferiors del cos.

Surf. Foto: Guillermo Cervera.

Guillermo Cervera –fotògraf de coses– m’ha parlat durant deu anys de la femoral. Una artèria que ha anat apareixent en les nostres converses, sobretot navegant entre illes de la Macaronèsia.

Primera onada. A començaments del 2011, després de cobrir junts l’inici de la guerra líbia, vaig tomar a Barcelona, i el Guillermo va aconseguir –amb un grup de fotògrafs– entrar per mar a Misrata, ciutat assetjada per Gaddafi.

El Guillermo s’hi movia amb Tim Hetherington, Chris Hondros i algun fotògraf del món anglosaxó més. Van anar al centre de Misrata, on es combatia metre a metre. El Guillermo se’n va anar un moment a un carreró per pixar i, quan va tomar, els altres havien tocat el dos. L’havien deixat penjat. Va ser fotut, però va aconseguir sortir d’allà. Ja a la casa on dormien tots, només un fotògraf del grup, M., es va disculpar.

Misrata, 2011. Foto: Guillermo Cervera.

Segona onada. A la tarda van tornar al front i allà el Guillermo se les va tenir amb un fotògraf brasiler. Un clàssic: el brasiler va ser el primer que es va colar a Misrata i l’arribada de més càmeres el fotia. “Carallot, surt del mig”, li va dir, i li va donar un cop de cap. El Guillermo no es va contenir. L’escena va ser sensacional: dos fotògrafs occidentals havent-se-les a cops de puny en plena batalla, i els rebels, com si veiessin un ovni, aturant l’ofensiva llançada per prendre un edifici. El líder rebel, amb turbant i kalàixnikov penjat, intentava separar els dos fotògrafs, que lluitaven amb les seves càmeres també penjades.

“El Tim, el Chris i els altres observaven la nostra baralla. Ningú no va fotografiar l’escena. I això era un tros de foto!”.

El líder rebel –ja li tenia posats els ulls– va apuntar al brasiler amb el kalàixnikov, els dos fotògrafs es van separar i la guerra –l’altra– va continuar. Els rebels van prendre l’edifici i van matar els gaddafistes que hi havia dins. Al terrat, els rebels, amb els seus mòbils, es van fer fotos amb els cadàvers.

Misrata, 2011. Foto: Guillermo Cervera.

Tercera onada. L’endemà van tornar al front urbà. Hi havia relativa calma, però van notar una cosa rara en l’aire. Es van trobar amb tres periodistes francesos i tots van decidir sortir d’allà. Però abans es van dirigir al terrat dels cadàvers. El Guillermo es va aturar per a fotografiar un rebel amb la seva arma sota un gran cartell de Pepsi. El grup, sense ell, va continuar caminant. Segons després de fer la foto de la Pepsi, les bombolles de la qual es dissolien al cel, buuum!… Un projectil va impactar entre la façana i el terra de l’edifici al qual els altres havien arribat. Sense imaginar el que es trobaria, va fer de lluny una foto del fum. Qui va poder es va allunyar corrents de l’impacte, i el Guillermo hi va córrer.

Misrata, 2011. Foto: Guillermo Cervera.

“En arribar-hi vaig trobar l’M. i la K., una altra fotògrafa, amb un atac d’histèria. Hi havia un libi que s’escapava amb cotxe, vaig obrir la porta posterior, tots dos s’hi van ficar i van tocar el dos. Vaig anar cap a l’impacte i entre el fum vaig trobar el Tim a terra, mig recolzat en el seu braç. ‘Guillermo, please, help me’, em va demanar. Als seus peus tenia el Chris, de bo­caterrosa. Sortia sang de l’interior del seu casc”. Els rebels atenien els seus: hi havia cinc o sis libis morts o ferits.

Tots els periodistes i fotògrafs s’havien esfumat.

Tots els periodistes i fotògrafs s’havien esfumat. Només quedaven ell i els cossos ferits del Tim i el Chris.

L’escena era un tros de foto. Una foto que el Guillermo no va fer. La seva fotografia era ajudar-los. “Em vaig acostar a un rebel que tenia una pick-up i que estava ajudant els seus. ‘Please, please, help me!’, vaig cridar. En van venir alguns. Vam pujar els cossos del Tim i el Chris a la part posterior del vehicle. El Tim encara estava conscient. Jo creia que el Chris estava mort”. (Era viu, però va acabar morint).

El Guillermo no ho sabia llavors, però els dos fotògrafs que agonitzaven als seus peus eren els autors de les dues imatges que més el van impactar, anys abans, quan va comprar un llibre de fotògrafs de guerra.

La pick-up va accelerar cap a l’hospital. El Guillermo agafava la mà del Tim. Sortint de la zona van veure una ambulància i s’hi van acostar. L’ambulància es va endur el Chris.

Quarta onada. Abans que la pick-up tornés a arrencar, el Guillermo va treure el mòbil de la butxaca: va fer una foto del Tim ferit. Només una. “Ja no podia fer cap altra cosa”.

Cinquena onada. A tota pastilla cap a l’hospital, el Tim anava perdent la consciència. “Vaig veure que sortia sang del seu engonal, però no es veia bé, tot el terra era ple de sang i cervells, relliscós, i la pick-up botava”.

El Guillermo no deixava de donar-li la mà “Tim, ara arribem a l’hospital, no t’amoïnis”, li deia, intentant que no perdés la consciència. Però el Tim tancava els ulls i, al final, el Guillermo va notar una cosa difícil d’expressar. “Un rebel em va posar la mà a l’espatlla, com dient: ‘Ho sento, s’ha mort”’.

Misrata, 2011. Foto: Guillermo Cervera.

Sisena onada. A l’hospital es van endur el cos del Tim amb la seva càmera penjada. El Guillermo es va acostar a l’M., ferit lleu. “No em facis fotos”, va dir al Guillermo, que no tenia cap intenció de fer-li’n, només volia saber com estava. Setmanes abans, jo havia vist aquell fotògraf ferit –el que no volia ser retratat–, com fotografiava amb molta estètica la cara arrencada d’un pilot de Gaddafi abatut.

Una càmera de Reuters li va demanar una petita entrevista. El Guillermo va acceptar. L’entrevista va fer la volta al món. Després es va mig treure de sobre una periodista de la BBC. No volia espectacle.

“Les meves sabatilles eren xopes de sang. Pels passadissos de l’hospital la gent em mirava els peus. Em va inquietar”.

Marxant de Líbia, 2011. Foto: Guillermo Cervera.

L’endemà se’n va anar de Misrata en un pesquer libi ple de refugiats cap a Malta. “Pots obrir la teva bossa?”, li va demanar la K. abans d’anar-se’n. “Per què?”, va preguntar. “No troben la càmera del Tim”, va respondre ella. “Busca-la tu mateixa”, li va dir el Guillermo donant-li la bossa… “Ok, are you happy now?”. Al mig de la Mediterrània, un destructor dels EUA va obligar el pesquer a girar cua, i van anar a Bengasi.

Setena onada. Ja a Lanzarote, el Guillermo es va ficar a l’oceà per windsurfejar amb un amic metge d’urgències. Li va parlar de l’artèria femoral del Tim i li va preguntar si hi podia haver fet res. “No ets cirurgià cardiovascular, oi? Doncs, encara que ho fossis, allà no l’hauries pogut salvar”, li va contestar.

Vuitena onada. Un funeral en la foguera de les vanitats novaiorqueses, que ja murmurava que ell –l’únic que no els va deixar tirats– es va dedicar a fer fotos en comptes d’ajudar.

Surf. Foto: Guillermo Cervera.

“M’hi van convidar, però ja estava bé amb les meves onades. Em feia mandra el circ de fotògrafs que em trobaria”. La recomanació que li va fer l’M., càmera nord-americana, descriu la tragèdia: “Hauries d’anar al funeral del Tim. Hi faràs un munt de contactes”.

Sebastian Junger, autor del best-seller La tempesta perfecta i del documental Restrepo, va contactar amb el Guillermo. Era íntim amic del Tim. Li va demanar que anés al funeral: la mare volia parlar amb ell. “Vaig pensar en la meva mare, morta vuit mesos abans, i hi vaig anar”.

El funeral va ser a l’església presbiteriana de la Cinquena Avinguda. Al Guillermo li va tocar seure al costat de la K., la que li va fer obrir la bossa per buscar la càmera del Tim.

“No és pas fàcil dir a una mare com ha mort el seu fill. Em va preguntar si el Tim li havia parlat d’ella. Si va morir patint. Li vaig dir que es va adormir a poc a poc. Em va donar les gràcies per donar la mà al seu fill al morir”.

El gran esdeveniment social del funeral va ser l’exposició de fotos del Tim en una galeria de Chelsea. “Aquest era el funeral dels contactes. Hi vaig arribar, hi vaig veure el panorama i vaig passar”.

Obsessionat amb que el Guillermo podria haver tallat l’hemorràgia del Tim, el Sebastian va crear al Bronx una escola –RISC, Reporters Instructed in Saving Colleagues– de primer auxilis per a reporters. “Amb bombes en altaveus, figurants amb burca i coses així. Em va fer mal. No ho he entès mai”.

El Sebastian tenia previst fer amb el Tim un documental, The last patrol: caminar amb dos marines veterans de l’Iraq i l’Afganistan gairebé 500 quilòmetres per l’Amèrica profunda. Dormint al carrer. I va proposar al Guillermo de fer-ho en lloc del Tim.

“Ufff, vaig pensar, però era una ocasió per explicar-me. I per fotografiar coses. En la llarga caminada els vaig parlar del que va passar a Misrata i de la femoral. Així va quedar la cosa”.

Novena onada. El Guillermo es va guardar per a ell la imatge del Tim ferit. Alguns anys després la vam publicar, amb la mida d’un segell, en un llibre que vam fer junts, La guerra es una piscina. I la va exposar grossa en una galeria novaiorquesa de referència: culminant una sala plena de fotos de surf.

L’encarregada de la galeria recorda amics del Tim expressant un “immens respecte” per haver exposat aquella imatge. Totes, menys aquesta, eren de surf, però “sentien que era més que una exposició de surf”.

Darrera onada. Avui dimarts 20 d’abril del 2021 fa deu anys del dia que un projectil va seccionar l’artèria femoral del Tim Hetherington.

És la fotografia que ningú no va fer: el Guillermo donant-li la mà mentre moria.