Rafael Lozano-Hemmer ha estrenat a Barcelona, Megalodemocrat, el documental que recull l’última dècada de la seva extraordinària trajectòria.

Mentrestant les seves obres s’exhibeixen a mig món, té una individual al Hirshhorn Museum de Washington, i la seva contundent presència a Untitled Art Miami demostra que ha aconseguit superar l’atàvic recel de les grans fires per l’art electrònic.

Rafael Lozano-Hemmer, Pulse Room.

Mai un títol va ser tan encertat. Em refereixo a Megalodemocrat, la pel·lícula que recull els últims deu anys de trajectòria de Rafael Lozano-Hemmer (Ciutat de Mèxic, 1968) i alhora esbossa un multifacètic retrat de la personalitat i la forma de treballar d’aquest artista, cèlebre per les seves obres interactives de dimensions descomunals, capaces d’involucrar el ciutadà en la transformació d’espais urbans, edificis històrics i enormes porcions de cel.

D’aquí ve megalodemòcrata, de la capacitat d’involucrar qualsevol persona -independentment de la seva edat, cultura o coneixements tecnològics- en un fet artístic, ple de significat i divertit alhora.

Amb Lozano-Hemmer l’art polític assoleix un nou nivell, la utopia es fa realitat i les idees es converteixen en praxi. Aliè a la pedanteria i l’exercici masturbatori de tant d’art autodefinit com a polític, des dels seus inicis Lozano-Hemmer s’ha concentrat en atorgar poder al públic, convertit en usuari d’obres que pot controlar i gaudir, essent alhora espectador i protagonista.

Rafael Lozano-Hemmer, Alzado Vectorial [México]. Foto: Martin Vargas.

És impossible oblidar el cel de Ciutat de Mèxic, transformat en un gegantí llenç la nit del canvi de mil·lenni gràcies al Alzado Vectorial. La instal·lació, que s’ha presentat en moltes ciutats, proporciona una interfície intuïtiva per a que qualsevol persona, des del seu ordinador, pugui crear una escultura lluminosa al cel, tot controlant gegantins canons robòtics que projecten els seus feixos de llum quilòmetres a la rodona. Les dades de participació estan a la seva web per a confirmar que la gent és creativa i intervé en activitats enriquidores sempre que se li ofereix la possibilitat.

aconsegueix transformar l’espai urbà en un gegantí escenari

Els jocs d’ombres que s’utilitza en diversos projectes com l’icònic Body Movies, mostren com aconsegueix transformar l’espai urbà en un gegantí escenari, fent que centenars de transeünts deixin el seu precipitat i entotsolat camí per treure la seva vis còmica o dramàtica, tot convertint-se en protagonistes de gags improvisats entre perfectes desconeguts.

Rafael Lorano-Hemmer, #6 Body Movies.

La quantitat de vegades que aquestes peces han estat muntades en ciutats de mig món confirma un altre tret extraordinari d’aquest artista: haver tret l’art electrònic, new media art, art vinculat amb la tecnologia o com se’l vulgui anomenar, del tòpic vinculat a la novetat. Una peça és bona o dolenta, qui gosaria definir com a vell un Boltansky? Les obres de Lozano-Hemmer són ja atemporals, desvinculades de com sigui d’innovadora la tecnologia que empren. Per això ja formen part de les col·leccions dels museus d’art contemporani més rellevants del món, els mateixos que el seleccionen constantment per a les seves col·lectives i el reconeixen amb exhaustives mostres individuals.

Rafael Lozano-Hemmer, Pulse Index, 2010. Museum of Contemporary Art, Sydney, 2011. Foto: Antimodular Research.

És el cas de Pulse, que es pot visitar fins a finals d’abril al Hirshhorn Museum de Washington, en què utilitza les tecnologies biomètriques tot involucrant al visitant a través dels batecs del seu cor i de la seva empremta dactilar.

Tot això es veu en Megalodemocrat de Benjamin Duffield, que diumenge amb les entrades esgotades va clausurar el festival Dart, tot començant a Barcelona un periple que el portarà per innombrables festivals i museus. Rodat en 30 ciutats al llarg de deu anys, el documental d’hora i mitja mostra l’èxit i la participació, però també la tensió i la por a punxar, al fet que alguna cosa no funcioni només perquè el vent bressola les càmeres de vigilància que ha transformat en eines de creació, o perquè falla la connexió a Internet.

Rafael Lozano-Hemmer, Under Scan, Relational Architecture 11, 2006. Humberstone Gate West, Leicester, UK. Foto: Antimodular Research.

Això primer va passar a Trafalgar Square de Londres amb Under Scan, que permet interactuar amb personatges que sorgeixen de les llambordes quan el transeünt els cobreix amb la seva ombra. El segon va passar a la plaça de les Tres Cultures de Ciutat de Mèxic, en l’estrena de Voz alta, un altaveu audiovisual per a què tothom pogués deixar les seves memòries i reivindicacions en commemoració de la massacre de Tlatelolco el 1968.

No és difícil imaginar la pressió que implica haver aconseguit obrir per primera vegada en cent anys el túnel de Park Avenue de Nova York per col·locar Voice Tunnel, una obra que va permetre a la gent omplir-lo amb les seves veus, cançons i missatges.

Rafael Lozano-Hemmer, Voice Tunnel. Foto: James Ewing.

Resoldre els problemes de la tecnologia més sofisticada amb l’arranjament low tech més sorprenent, implica moltes hores d’experimentació i un equip de ments brillants i lliurament total. Així que és una excel·lent notícia que Lozano-Hemmer estigui ara a Untitled Art Miami amb obres d’escala menor però idèntic compromís a través de dues galeries: bitforms de Nova York i Max Estrella de Madrid. Tant de bo signifiqui que alguna cosa, encara que molt lentament, està canviant també en el recelós mercat de l’art.