Quatre apunts, extrets del dietari inèdit de Rafael Santos Torroella, aporten alguna llum a la història de la participació espanyola en la Triennale di Milano del 1951.

Recentment, l’historiador Oriol Pibernat ha editat el llibre col·lectiu Diseño y franquismo. Dificultades y paradojas de la modernización en España (editorial Experimenta), del capítol del qual dedicat a la triennal n’és autor.

Pavelló espanyol a la Triennale di Milano (1951), a cura de l’arquitecte José Antonio Coderch, comissariat pel crític d’art Rafael Santos Torroella.

Pibernat sosté que l’exposició d’artistes com Joan Miró, Àngel Ferrant, Jorge Oteiza, Josep Llorens Artigas, i fins i tot d’un llibre amb un poema de Federico García Lorca –assassinat pels feixistes– il·lustrat per Josep Guinovart, al certamen internacional de Milà , va ajudar a rentar la cara al règim franquista.

La realitat és molt més complexa. Rafael Santos Torroella, comissari de cultura en l’exèrcit republicà, va ser durament represaliat –condemnat a mort, el salvà seu amic Antonio Tovar–, i tenia, entre d’altres limitacions, abandonar el país. Ho aconseguirà gràcies a periodista i crític literari Juan Ramón Masoliver.

L’original d’aquest dietari està redactat en castellà. La introducció, la traducció i algunes breus notes explicatives –entre claudàtors– són de Ricard Mas.

1951.05.04. Barcelona

Al migdia vam sortir de Barcelona en direcció a Itàlia. Anem M. [Maite Bermejo, esposa de Rafael Santos Torroella] i jo en companyia de J.R. Masoliver. A última hora, quan ja ho donava tot per impossible, ahir, sempre ajudat per Masoliver, vaig aconseguir el meu passaport i els visats de França i Itàlia. Leonori em va facilitar unes lires, molt poques (1.500) i uns dòlars (50). [El pintor Josep] Guinovart va estar fins l’últim moment amb nosaltres, anant a acomiadar-nos a l’estació.

A l’estació de Figueres no hi havia els meus germans, als quals vaig avisar, per haver arribat tard el telegrama i estar el poble en festa. Trobem Angelita [la pintora Ángeles Santos] i al nen [el futur pintor Julián Grau Santos], que van fer amb nosaltres el trajecte fins a Portbou, on vam baixar al poble per veure el pis que Angelita li ha llogat a tia Adela a la casa que va ser dels meus avis i que aquesta ha reconstruït. Però no és ni de bon tros la d’abans.

De tornada a l’estació trobem en Víctor, en companyia del qual anem a Cerbère. En trepitjar sòl francès, em poso a taral·lejar baixet “La Internacional”, però Masoliver, que ho adverteix, em para els peus i em recrimina per això… Sens dubte, no ha pogut contenir les vel·leïtats falangistes que, encara que ara cautament les dissimuli, segueix portant dins… Es deu d’haver oblidat de la foto que em va regalar –i que conservo– en la qual apareix molt a lo company de viatge de la Falange, al costat del desaparegut Eugenio Nadal, del qual era molt amic . […]

1951.05.05

Vam dormir fins a Marsella, on vam arribar poc després de l’alba. A partir de llavors, tot el paisatge que recorrem serà una meravella: verdors suaus, sucosos, de vegetació incessant, contínua, a un costat; a l’altre, el mar sempre, en badies de corba prolongada, o en ancorades breus. Masoliver m’exalta la bellesa d’aquest paisatge. Té raó, però jo segueixo preferint la nostra Costa Brava, més dura, més incòmoda, però també més intensa, menys fatigosa d’empremtes humanes que aquí han de fer gairebé irrespirable l’atmosfera. Es troba un més a si mateix, es viu més en la seguretat de la pròpia consciència de les coses i del propi viure a la incivilitat de la natura, allà on aquesta és més lliure també, menys dominada. […]

A prop del vespre vam arribar a Milà, contra la qual m’han predisposat algunes frases dels nostres companys de viatge. Segons Masoliver ve a ser la Barcelona d’Itàlia.

No tinc un cèntim!

No trobem [l’arquitecte José Antonio] Coderch a l’estació, cosa que em desagrada. Després va resultar que sí que hi havia estat en companyia de la seva dona, però que no ens van trobar.

Males impressions de la Triennale: no han arribat els diners, no ha arribat el camió, tot marxa amb lentitud… i el que em sap més greu, que, curant-se en salut, Coderch, a la instigació i ajut del qual he vingut, em digui: -Intentaré que se’t pagui el viatge. Així, com una aventura, com una possibilitat remota. I jo no tinc un cèntim!

1951.05.06. Milà

Ahir a la nit mateix vaig recórrer Milà amb Masoliver, després d’haver sopat en una trattoria prop del Duomo.

Tot m’agrada ara: la ciutat, la gent, el menjar, els vins. Vinc predisposat a l’admiració i a l’entusiasme (cosa freqüent en mi). Potser un major coneixement desperti en mi el sentit crític que ara, només arribar i en la nit, em falta. La meva primera impressió és que aquí la vida és menys dura que entre nosaltres. L’italià em sembla, pel poc que porto vist, despert, loquaç, dinàmic, potser més gaudidor de la vida, no tan fàcil a la renúncia de certs dons d’aquesta, que nosaltres. Però en el fons, crec que és el poble al qual els espanyols ens assemblem més.

1951.05.12. Milà

Avui s’inaugura la Triennale. José Antonio [Coderch] i jo ens vam passar allà tota aquesta nit, a estones acompanyats per l’astut i pintoresc Piccino. Ens en vam anar a esmorzar després, ja en companyia d’Ana María [Coderch] i de Maite, al bar de l’estació. Anàvem, una mica amb cara llarga, farts de Triennale –la maledetta triennale, que diu la filla de l’arquitecte [Gio] Ponti–, en el fons, més que pel retard en arribar els diners, perquè no ens agrada massa com han quedat les coses. És clar que el ridícul paper que fem amb la nostra pobresa de mitjans ens treu tot estímul.

Com jo camino recelós i amb disgust, no comparec a l’hora de la inauguració. Ho faré a la tarda, després de visitar [la galeria] Il Milione i la col·lecció Faroldi en companyia d’Attilio Rossi i de Masoliver. A Il Milione, vam arribar a un acord amb [Peppino] Ghiringhelli de representació recíproca de les nostres edicions [Cobalto]. La col·lecció Faroldi, formada sota la direcció d’un germà de Ghiringhelli, conté molt bons exemplars d’art contemporani, especialment italià des del futurisme. Seurat, Gauguin, Picasso, Rousseau, Klee, Braque, Chagall, Roualt, etc.