El vermell és un dels colors mironians per excel·lència. En la pintura de Miró el roig és pura energia solar.

I aquest és el color que guia la cançó que Raimon va escriure el 1968 per homenatjar el pintor barceloní i que va cantar per primer cop al concert del maig del 1968 a la Universitat de Madrid. El cantant valencià no va publicar el tema fins el 1977, en el disc Lliurament del cant, el primer que va publicar després de la mort de Franco.

Portada del disc Cançons de la roda del temps (1966), amb coberta dissenyada per Joan Miró.

La relació entre Miró i Raimon és una història d’admiració mútua, col·laboració i complicitat en la lluita antifranquista. Havia començat el 1964, quan es van conèixer en el restaurant Barcelona de París. El mateix Raimon, que en aquells moments escrivia una columna a la revista Destino titulada La columna de Raimon, va narrar l’encontre amb el pintor: “Quedamos en que nos volveríamos a ver. Yo me quedé pensando en la cara de niño de Joan Miró; uno no sabe cómo tratarlo, si como un hermano pequeño o como un padre, con sus cabellos blancos y sus finas manos de gran artista”.

Després, com el mateix Miró recordaria en les seves converses amb Georges Raillard, l’artista va assistir a un concert del cantautor a l’Olympia. El 1966 Miró va fer la portada del disc de Raimon Cançons de la roda del temps, amb poemes de Salvador Espriu, una de les portades mítiques que el pintor va fer per a àlbums de cantants de la Nova Cançó, com també va fer amb Maria del Mar Bonet.

Era un crit de llibertat en plena dictadura franquista.

La al·lusió al “roig” en la cançó de Miró recorda, fonèticament, Mont-roig, segons el cantant. “A Joan Miró es com un traç, tan sols té dos acords. El seu començament, ‘D’un roig encès’, vol descriure la seva energia. Aquest roig era tant un element plàstic com polític. La cançó acabava amb ‘… i dir les coses tal com són’, que era un crit de llibertat en plena dictadura franquista”, ha descrit Raimon la cançó.

És curiós perquè aquest és el “roig” de les característiques camises vermelles que tan sovint ha vestit el cantant en els seus recitals. El pintor va quedar encantat i va expressar així a Georges Raillard el 1977 el que pensava de Raimon: “Avui en dia representa el rebuig del franquisme i les reivindicacions catalanes. Quan canta, la policia desconfia perquè l’acte esdevé de cop una manifestació catalanista (…). L’art de Raimon arriba directament al poble, aconsegueix un contacte instantani”.

 

A Joan Miró

 

D’un roig encès

voldria les cançons.

 

D’un roig encès

voldria la vida.

 

D’un roig encès

tots els amors.

 

D’un roig encès

aquest racó tan perillós;

la gent d’ací i la de fora

que fossen tots

d’un roig encès.

 

D’un roig encès

voldria el món,

i dir les coses

tal com són.