El pintor barroc holandès per excel·lència, Rembrandt Van Rijn (1606-1669), va realitzar més de 300 gravats, especialment aiguaforts i punta seca. Una cosa extraordinària.

Tot i que Rembrandt era un treballador infatigable, recents investigacions creuen que cal rebaixar aquest número i no adjudicar-li la paternitat de tantes peces. Val a dir que per a Rembrandt els gravats eren una font d’ingressos important. Durant els seus quaranta anys llargs de carrera artística va realitzar gravats bíblics, gravats amb autoretrats, gravats de pobres, gravats de rics, gravats d’escenes quotidianes…

La vida passava per davant del seu estudi d’Amsterdam al mateix ritme que les gavarres dels comerciants entraven pels canals de la ciutat carregades de les meravelles d’orient: meravellosos brocats, sedes impossibles i luxoses vaixelles d’or que nodrien les mansions dels comerciants i banquers holandesos, i que al pintor tant li agradava emprar en els seus olis on sovint es retratava com un príncep.

Part d’aquest món es va ensorrar arran de la bombolla de les tulipes que va esclatar a Holanda el 1637. Sí, una bombolla com les que tenim ara tot sovint. Quaranta bulbs de tulipa s’havien arribat pagar a un preu mercat de 100.000 florins. I per un de sol, el Semper Augustus (un bulb de tulipa, sí), se’n van arribar a pagar 6.000 (el sou mig de l’època era d’uns 150 florins anuals). Sembla que a això de les bombolles –avui no en diríem tulipes sinó bitcoins–, ja hi eren aficionats fa segles.

En visitar la sòbria i encertada exposició de gravats de la col·lecció Furió que s’ofereix al Centre Cultural Terrassa, un s’adona que Rembrandt considerava algunes diversions de l’època un avorriment. Aquest podria ser el cas del petit aiguafort Els jugadors de golf (1654), que va realitzar quan comptava quaranta-vuit anys.

Un home ens observa confortablement assegut en la penombra d’una taverna amb una cama damunt una cadira. Ha girat l’esquena als joves que juguen al golf o a algun joc de pilota semblant a l’hoquei i amb cara d’avorridot sembla que els digui “a mi no em busqueu”. Ens adonem de seguida que Rembrandt era un geni de l’expressió humana.

Les seves festes i el seu tren de vida eren sonats.

Podríem dir sense anar massa errats que a l’artista li agradaven més una altra mena de diversions. Es ben sabut que se’l coneixia com un bon vivant. Les seves festes i el que avui en diríem el seu tren de vida, eren sonats. Sovint anava curt de florins i tot i que els encàrrecs no faltaven i el seu art era molt apreciat a l’Holanda del XVII, tenia les butxaques foradades. Va canviar dos cops de casa i comprava tota mena de rareses exòtiques (busts d’emperadors romans i armadures de samurais japonesos incloses) que sovint emprava en les seves teles. Una afició i un dispendi que finalment el van acabar arruïnant.

Aquesta situació es va alleujar l’any 1634 en casar-se amb Saskia van Uylenburgh, que va aportar al matrimoni un capital ben substanciós de 40.000 florins, una quantitat molt apreciable a l’època. Rembrandt esmerçava molts diners en festasses i bona beguda.

Va retratar la seva Saskia un munt de vegades i a l’exhibició es mostra un aiguafort on hi apareix en cinc o sis ocasions. Saskia va morir el 1642 de tuberculosi. Comptava vint-i-nou anys i havia estat casada amb Rembrandt durant vuit anys. Sic transit gloria mundi.

L’artista la va sobreviure vint-i-set anys i encara va tenir temps de seguir produint olis i aiguaforts malgrat els creditor i els deutes. Els devia tants diners que els seus parents el van haver d’amagar en més d’una ocasió i posar el taller a nom d’ells, on Rembrandt hi figurava com un senzill empleat.

L’exposició Rembrandt. Geni del gravat es pot visitar al Centre Cultural Terrassa fins al 24 de febrer de 2019.