Un dels somnis de tot antiquari-cronopi és que vingui un client-fama i et compri tota la botiga.

Les possibilitats són mínimes però en aquest ofici, com en la vida, tot pot passar. De fet, li va passar a un col·lega meu el dia que va arribar una clienta al seu estand en una gran fira internacional i li va comprar d’una vegada els seus millors quadres: un retrat de Nena de Simon Vouet, un Susana i els Vells del Guercino, un vista del Gran Canal de Venècia de Bernado Belloto i un sant Sebastià de Ribera, si no recordo malament. Mai oblidarà la sensació de plena felicitat que va tenir quan va tancar l’operació amb aquella distingida dama que semblava sortida d’una novel·la d’Henry James. Primíssima, crani de Verge de Malines amb el cabell llis i negre recollit en un monyo antic, ulls grisos de gata exòtica i la pell de pergamí que només es veia en uns braços de nena. Vestia com solen vestir les grans senyores: vestit jaqueta auster de sastre bo, roba sense estridències, tons grisos, sabedores que l’ostentació del luxe, l’apologia de la marca és cosa de nous rics.

Anonymous, Dama veneciana, Mitjans del segle XVII. © Museo Nacional del Prado.

Als antiquaris, l’experiència de la venda ens aporta un confort espiritual, una tranquil·litat, la il·lusió de disposar de nous fons per tornar a comprar, que és el que més ens agrada. En rigor, per a un antiquari de veritat, vendre no és més que la conseqüència natural del procés de compra però el que ens apassiona és fer el mateix que fan els nostres fames-clients, construir una col·lecció, el que ens diferencia d’ells és que de vegades triguem menys temps a dispersar.

La dama en qüestió va apuntar en una targeta el seu nom, Caterina Prospero-Romallino i la seva direcció (un palau al Gran Canal de Venècia) mentre el meu col·lega calculava el preu de l’anell de robis que lluïa en el seu dit anular de la mà esquerra, esquerrana era. Van quedar que ell personalment portaria els quadres a casa seva durant la fira (no hi va haver manera que la senyora comprengués que, amb la seva capritxosa decisió, li deixava l’estand nu i no tenia quadres del mateix nivell per a substituir). Però el client sempre té raó i més quan està disposat a gastar-se gairebé deu milions d’euros d’una tacada. Així que van concertar una cita i mentre la senyora s’anava pel passadís central de la fira deixant una estela de diners i glamour, l’antiquari no va trigar ni un minut a anar al seu ordinador i buscar el nom de la misteriosa clienta. Se’n va anar directament a imatges i les fotos que va veure coincidien amb ella: la mateixa pell arrugada i els ulls de gel, fins i tot li va semblar veure el mateix robí o no sap si va ser una projecció de la seva imaginació. Va preguntar a un col·lega discret i li va confirmar que era una dona molt rica que podia comprar això i molt més i es va estendre en detalls que van completar un retrat de la dama que el va deixar tranquil.

Bernardo Bellotto, Venècia: El Gran Canal davant la Santa Croce, c. 1740s. National Gallery, UK.

Va passar uns dies intensos organitzant l’enviament dels quadres la logística no era ni fàcil, ni barata. Va trobar una empresa de transports de professionals eficaços que van organitzar tot prèvia transferència. I així el nostre cronopi es va veure navegant en un taxi-Riva pel Gran Canal en un dia assolellat que anunciava la primavera, al bell mig de la fira i després d’arreglar el seu estand com va poder. Llavors va pensar en l’imprevisible que és el nostre ofici. Molts col·legues van començar a protestar per la falta de compromís del nostre antiquari amb la fira dient que no és professional treure els quadres abans que acabi, que podia haver esperat, que ells mai ho hagués fet i maldats pròpies del gremi on l’enveja és el motor de les relacions humanes. Alguns ja voleiaven en les hores de ferro de la fira signant cartes per demanar a l’organització que l’expulsessin amb aquesta vehemència pròpia dels cronopis que entenen l’ofici com una guerra entre competidors o tenen una visió darwiniana de la nostra espècie. Són els mateixos, -i creguin-me que en conec a molts-, que gaudeixen més matant vendes que venent.

El nostre antiquari va arribar puntual a la seva cita. Imposava la façana del palau amb el seu pòrtic pal·ladià rematat amb dos caps de lleó que es reflectien en les denses aigües d’oli de la llacuna. Va tocar, impacient, tres vegades el timbre, ningú va contestar. Quan ja treia el seu telèfon mòbil per trucar a Davide, el majordom de la senyora, va obrir la porta una noia d’uns vint anys, anorèxica amb la cara banyada en llàgrimes. Es va presentar com Mariana, la filla de la senyora Caterina, i li va comentar que aquella nit la seva mare havia patit un ictus i estava hospitalitzada. Tot havia estat molt precipitat i no li havien pogut avisar. Mentre parlava, els seus ulls no paraven de plorar i l’antiquari, paternal, la va abraçar i li va dir que no es preocupés, que l’estat de salut de la seva mare era molt més important que tots els quadres del món (un gran antiquari-cronopi és un artista de la mentida pietosa); potser de tots els quadres del món sí, però no del seus, els quals ja estaven a punt d’arribar. I així va ser, mentre ella encara plorava parlant gairebé sense respirar i agitant les mans com fan els italians, van arribar els transportistes, gegants que en un moment van descarregar els quadres perfectament embalats en caixes de fusta i els van deixar a l’entrada del palau on regnava una consola Lluís XV rematada per un mirall, un homenatge a l’or i la rocaille. Més enllà no es veia res més, només una porta de fusta llaurada que semblava original, de finals del segle XVIII, després de la qual es prometia un món de quadres, tapissos, moble i objectes extraordinaris propis de la col·lecció de la Sra Prospero-Romallino que passava per ser una de les grans fortunes i col·leccionistes d’Itàlia.

Simon Vouet, Retrat de nena amb colom, 1615-1627. © Museo Nacional del Prado.

El nostre antiquari estava confós i sense adonar-se li va posar cara de cronopi, és a dir, se li va dibuixar a la cara una barreja estranya de melancolia i incredulitat. Portava un albarà a la maleta de pell, més pròpia d’un venedor d’enciclopèdies que d’un professional de l’art, i va treure un document amb una relació de les peces i els seus valors i li va demanar a la noia d’ulls plorosos que ho signés. Mariana ho va fer i abans d’acomiadar-se van quedar que ell es quedaria a Venècia fins que la seva mare es recuperés i pogués transferir l’import dels quadres que hi deixava. Es van intercanviar els números de telèfon mòbil i es van acomiadar amb una encaixada de mans (l’antiquari va dubtar a besar la seva cara aquàtica però li va semblar excessiu). Quan es va tancar la porta del palau, el nostre col·lega va pensar que era un home afortunat, havia fet la venda més important de la seva carrera i va respirar a fons i es va disposar a recórrer Venècia més com un Grand-turista del segle XVIII que no pas com un mal turista d’avui .

Se’n va anar directament a la Riva degli Schiavoni i va reservar una suite a l’hotel Danieli a tres mil euros la nit (quan es té molt els diners és un concepte abstracte). Va entrar en la seva suite i es va estirar al llit de llençols de lli i cobrellit daurat i li va doldre que estigués sol mentre observava els frescos d’inspiració tiepolesca del sostre. Després va obrir la finestra i el Gran Canal estava just davant dels seus ulls com el millor Canaletto en moviment. Va sortir a la terrassa i el capvespre pintava de taronja la cúpula retallada de la Salute i va demanar un Negroni que va beure a glops sabent que era un privilegiat, l’home més afortunat i feliç del món, un James Bond de l’art, el més llest de la classe, el màxim. Al dia següent va voler donar temps a la seva clienta que es recuperava de l’ictus i no va cridar a Caterina (ell era un senyor i la salut més important que l’art) i va decidir visitar la ciutat. Tintoretto, el Veronès, Tiziano, Giorgione, Bellini, Carpaccio, Tiepolo, …. una cartografia del color en la pintura que va degustar lentament com el major gourmet. A la tarda es va deixar caure a la terrassa del cafè Florian de la Piazza Sant Marc i va mirar amb superioritat de classe als turistes que feien cua per entrar a la basílica mentre sonava la música trista d’una banda de carrer dominada pel ventre espasmòdic d’un vell acordió. Va voler tancar el dia al Harry ‘s Bar, era ric, s’ho podía permetre.

Guercino, Susanna i els vells, 1617. © Museo Nacional del Prado.

Després de quaranta-vuit hores va decidir que era ja hora de trucar a la Mariana, la filla gicomettiana de la clienta, i ho va fer diverses vegades sense èxit. Sortia una veu femenina gravada de Telecom Italia que li anunciava que aquell número de mòbil ja no era operatiu. Va seguir insistint sense sort i desesperat va tornar al palau del Gran Canal. Va trucar diverses vegades i ningú li va obrir. Semblava abandonat. Va trobar a uns paletes d’un edifici proper i els va preguntar si sabia on estaven els propietaris del palau. Quan li van dir que allà feia molts anys que no vivia ningú i que ho feien servir sovint com un plató per a la televisió o la publicitat va sentir en el seu cos tot el pes del món i es va quedar sense sang, gelat i com en la pel·lícula que diuen que veiem abans de morir va recórrer tot el camí que li havia portat fins allà: la dama d’ulls freds, el robí, la filla anorèxica que semblava desesperada i de seguida va comprendre que tot era mentida, una estafa. Es va quedar sense alè, se li va gelar el cos, va defallir. Quan es va despertar, estava en una cafeteria regentada per xinesos que l’havien socorregut quan va defallir al carrer i sentia que aspirava alcohol en un cotó mentre estava a la falda d’una estranya oriental, l’estampa d’una Pietat postmoderna. Sabia que la ruïna el sotjava, d’una estafa així un antiquari-cronopi no es recupera. Va sentir l’arrogància dels últims anys quan es pensava superior i en aquell mateix instant hagués volgut retrocedir i canviar-ho tot. Del fons submarí del seu subconscient va escoltar entre rialles la veu ronca d’un competidor: Too late !. No suportava pensar com la notícia ja hauria volat cap a la fira i com els seus col·legues s’haurien alegrat en conèixer-la: no hi ha res que agradi més al gremi que fer llenya de l’arbre caigut.

Es passava el dia publicant estupideses a Twiter i fent apologia del feixisme.

Pensà en suïcidar-se però la imatge dels seus fills bessons petits esperant-lo a casa va parar subitament els seus mals instints. No podia deixar de preguntar-se com li havia pogut passar això a ell, un home caut i raonable, com no havia sabut veure que allò tenia mala pinta, que podia ser una estafa, com havia estat tan ingenu de lliurar les obres abans de cobrar-les o sense signar un contracte. I no trobava respostes que confortessin la seva tragèdia personal i professional perquè trobar-les hagués suposat reconèixer les seves múltiples debilitats d’home egocèntric i ambiciós. Algú que es pensava més del que era, que es creia impune a tot, un mascle alfa que no s’havia format ni en ètica, ni en estètica però que donava lliçons a tots. Un home que parlava de moral sent immoral i d’art sense sentir-lo més enllà de comerciar amb ell. Algú que sempre s’exhibia de tenir un ull d’acer treballat per l’experiència i l’error, major que el de qualsevol expert i ser un linx per als negocis. Algú que menyspreava l’esforç intel·lectual i batia als seus rivals a les cases de subhasta a cop de talonari i era denigrant en la victòria i rabiós perquè no sabia perdre. Un tipus sense classe, sense educació, barroer que es vestia de gran senyor amb vestits ajustats dels que sortien mocadors blancs de les butxaques. Es passava el dia publicant estupideses a Twiter i fent apologia del feixisme. Un home que pertanyia a un altre temps i es pentinava amb brillantina i portava un bigoti retallat absurd de censor franquista i li agradava a l’estiu escoltar Wagner mentre rellegia a Hitler. Algú que només es fiava d’ell mateix i del seu instint i no volia reconèixer els seus inicis en una família humil, com havia crescut superant adversitats i el menyspreu amb què el miraven els altres nens a l’escola i com s’havia obsessionat per ser un dia com ells i posseir la riquesa i tractar-se d’igual a igual. Ja gairebé no recordava com s’havia casat amb una dona d’alt llinatge a qui mai va estimar per arribar a ser qui no hagués sigut mai i com havien tingut els bessons que sí estimava però a la seva manera, fragmentària i egoista. I com havia fet tot el possible per entrar en un món que no era el seu i com havia reconvertit el seu ressentiment social a una ambició desmesurada per aparentar ser algú que no seria mai.

José de Ribera, Sant Sebastià, 1636. © Museo Nacional del Prado.

Aquest episodi era el colofó a una vida de mentida, l’abisme al final de camí d’un neci que enraonava massa, un xerraire i un impostor, un estafador amateur que s’havia creuat per primera vegada en el camí amb uns professionals de veritat. I així, va abandonar Venècia jurant que no hi tornaria mai, perquè allà s’esvaïen els seus somnis i la vida, com si fos un joc d’atzar, el posava altra vegada a la casella de sortida, li retornava d’un cop de peu als seus orígens, d’on potser no hauria hagut de sortir mai i d’on ara, per descomptat, ja mai podria enlairar-se. Aquella mateixa nit va tenir un malson i entre rialles la veu trèmula va sentenciar: “Game over, my fucking friend” ….