L’obra fotogràfica d’August Sander (Herdorf, 1876-Colònia, 1964) ha estat objecte de mostres retrospectives en diferents països.

La que presenta a Barcelona La Virreina Centre de la Imatge és excepcional pel seu rigorós respecte a l’estructura original del gran projecte que aquest fotògraf va dur a terme a la primera meitat del segle passat: Gent del segle XX (Menschen des 20. Jahrhunderts).

 

L’exposició, comissariada per Valentín Roma i Gillermo Zuaznabar, reuneix 196 còpies modernes positivades a partir dels negatius de vidre originals. Excepte algun paisatge, totes les fotos són retrats, realitzats a Alemanya des de 1910 fins a mitjans dels anys cinquanta. El conjunt és un retrat bastant complet de la gent d’aquest país en aquella època, des de la República de Weimar fins a l’ocàs del nazisme després de la Segona Guerra Mundial.

Apareixen les diferents classes socials i professions, homes i dones de diferents edats, persones que vivien al camp o a la ciutat… En algun moment pot semblar una reflexió purament fotogràfica sobre la condició humana, però no pretén ser-ho plenament, ja que es centra únicament en Alemanya i per això no té l’ambició d’universalitat que sí que tenia The Family of Men, el gran projecte internacional que Edward Steichen va comissariar per al MoMA de Nova York en 1955. I crec que de totes maneres no podria haver-ho estat, doncs el rigorisme de Sander excloïa molts registres que formen part de la condició humana. Sander podia fer una dotzena de fotos d’una mateixa persona, però al final solia escollir la imatge més neutra i rebutjar aquelles en les quals algú rialler somreia o algú expressiu s’hi expressava. Ningú és perfecte, tampoc Sander. I tampoc la perfecció.

Sander va fer alguna excepció –per exemple amb una jove i alegre actriu–, però per norma procurava ser distant com un antropòleg i objectiu com una càmera fotogràfica, com una màquina registradora idealment neutra. No obstant això, malgrat tant de materialisme històric i tanta austeritat alemanya, els seus retrats són excel·lents exemples d’una visió humanista fotogràfica. La seva mirada era antisentimental, però no pas superficial ni indiferent a les situacions de les persones que retratava.

En la història de la fotografia l’obra d’August Sander es considera com un referent del retrat fotogràfic, un dels primers i més influents exemples d’aquest gènere. En un sentit més general significa una reivindicació pionera d’allò específicament fotogràfic, d’una fotografia entesa com un mitjà de representació autònom i conscient del valor del propi mitjà i de les possibilitats dels seus elements expressius, diferents dels elements propis de la pintura, que a la primera meitat del segle XX era la disciplina artística més prestigiosa. L’obra de Sander és un dels primers i més clars exemples de fotografia lliure de complexos pictorialistes.

Encara que en la seva obra hi trobem també paisatges industrials i naturals, Sander es va dedicar principalment al retrat fotogràfic. La seva visió específicament fotogràfica de l’ésser humà –dels seus compatriotes contemporanis– es podria comparar amb les visions de Karl Blossfeldt i de Carl Strüwe. Aquestes eren molt diferents perquè els seus temes eren altres: retrats de plantes el primer, retrats d’organismes microscòpics el segon. Però els tres fotògrafs coincideixen en la seva extraordinària combinació de profunditat, neutralitat objectiva i aparent confiança en la imaginació del contemplador. I també cal esmentar altres equivalents posteriors. Per exemple, la mirada de Sander anticipa les de Bernd i Hilla Becher en els seus coneguts retrats d’arquitectura industrial, també en blanc i negre.

El seu fill Erich va ser empresonat el 1934 pel seu activisme polític contra la dictadura nazi.

August Sander representa un cas excepcional d’autoencàrrec desmesurat, enorme, un rar cas de missió fotogràfica impossible, o gairebé. De fet, va ser possible malgrat tot. El valor de la seva obra rau també en la seva voluntat d’inventari exhaustiu, de summa enciclopèdica. En morir, el 1964, el seu llegat fotogràfic era de 1.800 negatius. No obstant això, cal tenir en compte que, el 1946, entre vint mil i trenta mil negatius i moltes còpies van ser destruïts per un incendi al seu magatzem. I que deu anys abans, el 1936, moltes de les seves millors fotos havien estat destruïdes pels nazis: juntament amb els exemplars del seu llibre El rostre del nostre temps, van destruir les plaques originals.

Gent del segle XX consta de 619 fotografies que s’ordenen en un preàmbul (Els arquetips) i set capítols: El pagès, Els artesans, La dona, Les classes i professions, Els artistes, La gran ciutat i Les últimes persones. La presentació a La Virreina ha respectat l’estructura original i ha procurat resumir en 196 fotos –prop d’un terç del total d’aquesta gran sèrie– el sentit de tot el projecte. Allà on no podia arribar pels seus propis mitjans, August Sander es va deixar ajudar pel seu fill Erich, que va ser empresonat el 1934 pel seu activisme polític contra la dictadura nazi i va poder així retratar alguns presos polítics, inclòs ell mateix. Erich Sander va morir a la presó, el 1944, víctima de la desatenció sanitària i la denegació d’auxili.

Des de la perspectiva pròpia d’un segle XXI en el qual abunden les notícies falses i les imatges i sons manipulats i fraudulents, pot cridar l’atenció la gran confiança que Sander tenia en la imatge fotogràfica, que identificava amb la representació fidedigna, veraç. Les aparences fotogràfiques no enganyen? La cara és sempre el mirall de l’ànima? És que no hi ha rostres que són també màscares? … A principis del segle XX les antigues creences pseudocientífiques que identificaven i jutjaven les persones pel seu aspecte físic encara no havien estat desacreditades. Els criminòlegs i més encara els racistes estaven encantats amb les teories de la fisiognomia. Es va poder així descriure una “mandíbula de criminal” –suposo que semblant a la del brillant director de cinema Quentin Tarantino–, però la veritat és que la història està plena d’assassins i assassines de trets suaus i harmoniosos. En els seus retrats Sander no va caure en aquest determinisme superficial. Va portar la seva confiança en les aparences fotogràfiques cap a un sentit més lúcid, ja no ètnic i discriminatori, sinó històric i biogràfic. I és cert que les experiències viscudes deixen empremta expressiva al rostre, fins i tot quan aquest procura romandre inexpressiu. I això és fotografiable.

Els retrats de Sander permeten jugar a les endevinalles fotogràfiques. Posaré alguns exemples:

Penso, a la primera sala, que aquest home gran de cert retrat té una mirada noble, em sembla simpàtic, intel·ligent i a gust amb la vida. Al peu de foto hi diu: El savi. Al seu costat, un senyor amb aspecte rígid, que em sembla un acadèmic, és descrit com El filòsof (1913). Més endavant hi ha un home amb actitud desperta i tensa, que em sembla un revolucionari. El títol diu Líder comunista (1929). Interpreto que un altre retratat és un home amb molt de poder i per això molt segur de si mateix, massa fins i tot, i el peu de foto diu: Banquer (1929). Potser el 1930, després de la crisi financera, ja no estaria tan segur d’ell mateix.

En alguns casos la interpretació és evident: el paleta que carrega maons a l’esquena, el pastisser gras que regira una olla (tots dos de 1928), o l’estudiant de filosofia amb diòptries, que sembla a punt d’esclatar de tant pensar. Altres vegades, no tant. Per exemple, un tipus amb barret fort i aspecte de jugador de cartes trampós resulta ser un Aprenent de carnisser. I una dona hieràtica com una estàtua resulta ser una Professora de dansa.

Veiem que una Dona de pintor (Helene Abelen el 1926 o 1927) té un aspecte totalment alliberat i desafiant: atractiva, vestida d’home i fumant. Però no menys modern resulta l’aspecte d’una secretària d’una emissora radiofònica.

Ella sembla excèntrica, però potser no tant com un senyor d’aspecte autoritari que es passeja amb un gos ferotge i resulta ser un notari. Sens dubte un home d’ordre, o més aviat de “a l’ordre”. A prop, hi ha un teòleg que sembla un galant turmentat o un actor de teatre. I un hipnotitzador que, aquest sí, jo diria que té aspecte de teòleg o pastor protestant.

Els que no enganyen pel seu aspecte són els nazis. Els diferents retratats nacionalsocialistes tenen alguna cosa en comú: semblen tots molt males persones, tipus ressentits i agressius, sàdics que pretenen sortir-se amb la seva per la força. Hi ha diferents variants, des del Capità de les SS amb sinistre uniforme d’exterminador empoderat (a la gorra, una àguila imperial vola sobre una calavera humana, suposo que de jueu, gitano o comunista), fins al Membre de les Joventuts Hitlerianes amb aspecte de mediocre amb pretensions, que per fi creu que serà algú gràcies al poderós uniforme que ostenta.

Al pol oposat hi trobem els retrats de les víctimes de la injustícia, l’explotació i el genocidi. La dignitat invicta d’una dona acusada de ser jueva, descrita com a Víctima de persecució (1938).

O el patiment crònic visible en els retrats d’una bugadera o d’un captaire. Sander afrontava els aspectes sinistres de la condició humana, aquells als quals el poder establert i la burgesia més hipòcrita solen amagar sota catifes i paraules. I per això també va prestar atenció a la malaltia (Nens cecs de naixement) i la mort: un cadàver anomenat Matèria.

La mostra Fotografies de “Gent del segle XX” té prou entitat per suscitar reflexions sobre el que ha estat fins a la data el retrat fotogràfic i sobre el que podria arribar a ser en el futur. Com un retrat fotogràfic podria acostar-se a una visió més completa de la persona retratada? … Tinc algunes idees al respecte, però és un tema extens. De moment, apunto només aquestes tres frases: Tot retratista es retrata. Tot retrat és el resultat d’un diàleg entre el retratista i el retratat. Tot retrat és una imatge parcial.

L’exposició d’August Sander Fotografies de “Gent del segle XX” es pot visitar a La Virreina Centre de la Imatge, a Barcelona, fins al 23 de juny.