Tal vegada, les imatges que millor reflecteixen el treball del fotògraf britànic Richard Learoyd (Nelson, 1966) siguin aquells miralls enfosquits pel temps, incapaços ja d’acomplir la seva funció original.

Learoyd exerceix la fotografia d’una manera força original. No és que al seu estudi hi tingui una càmera, és que la càmera és una habitació del seu estudi. D’aquesta manera, ell no se situa rere l’aparell, directament hi entra. Es basa en el principi de la càmera obscura, la capsa tancada hermèticament en la qual, a través d’un petit forat –o lent– entren raigs de llum reflectits pels objectes de l’exterior. Leonardo da Vinci, el 1502, ens en va deixar la primera descripció escrita.

Richard Learoyd, Lost Oval, 2009. Private collection.

Learoyd, doncs, col·loca el model –humà viu o animal mort– en una posició sovint forçada. Després entra a l’habitació fosca, hi posa un paper fotogràfic gegantí, de fins a 170 centímetres quadrats, activa els flaixos de sala i espera –uns 18 minuts– a que la imatge quedi fixada. Un exercici descomunal, cerebral i un pèl inhumà.

Richard Learoyd, Melanie, 2015. Courtesy of the artist and the Fraenkel Gallery, San Francisco.

El resultat és espectacular: uns colors que semblen pintats pel millor pintor holandès de gènere del segle XVII, unes textures que suggereixen la presència real del model, i una sensació inquietant de quelcom viu i mort alhora.

Richard Learoyd, Fish Heart I, 2009. Samuel Merrin Collection.

Freud s’ho passaria d’allò més bé, psicoanalitzant Learoyd. Per què retrata, com un Chardin aficionat al bondage, aquells pops suspesos en l’aire, un cor de peix tensat per nombrosos fils negres, un grapat de garses atrapades en cordills o el blanc cap decapitat –i sagnant– d’un cavall, a mig camí dels marbres del Partenó i del film El Padrí.

Richard Learoyd, Twin II, 2012. Courtesy of the artist and the Fraenkel Gallery, San Francisco.

I què dir dels seus models, als quals subjecta les extremitats amb cinta i altres enginys invisibles a la càmera per a aconseguir que s’estiguin quiets durant els 18 minuts d’exposició. “Ho controlo tot menys l’expressió del seu rostre”, afirma Learoyd. I els seus rostres són d’una tristesa infinita, qui sap si perquè és més difícil aguantar el somriure durant un quart d’hora llarg que no pas posar cara de poker i abstreure’s.

I jo em pregunto, què deuen pensar els models durant els 18 minuts de suspensió temporal que dura aquest peculiar procés d’immortalitat?

Richard Learoyd, Whale, Pacifica, 2015. Courtesy of the artist and the Fraenkel Gallery, San Francisco.

Que ningú es prengui aquestes observacions com una crítica negativa al treball de Learoyd. El seu propòsit, tècnica i coherència són impecables. La monumentalitat d’unes obres úniques, irrepetibles –literalment–, i els seus amplíssims coneixements de la història de l’art i de la fotografia fan que sigui alhora tradicional i trencador.

Va construir una càmera amb rodes que podia acoblar a l’automòbil, com si fos un remolc.

L’exposició, comissariada per Sandra S. Phillips, conservadora emèrita de fotografia al SFMoMA, s’estén per la primera planta de la Casa Garriga Nogués, Seu de la Fundació Mapfre a Barcelona, i acaba a la planta baixa, on podem veure una sèrie de paisatges en blanc i negre del període 2016-2018. Learoyd, és clar, no es va endur l’habitació al camp. Però va construir una càmera amb rodes que podia acoblar a l’automòbil, com si fos un remolc. Per fotografiar aquests paisatges dels Estats Units, l’Europa de l’Est i l’illa de Lanzarote –aquesta darrera per encàrrec de Mapfre– Learoyd empra pel·lícula. Una pel·lícula de fins a dos metres de la qual positiva contactes a la gelatina de plata.

Richard Learoyd, Family Group I, 2016. Private collection.

Vanitas i paisatges gens fàcils, com alguns automòbils accidentats en carreteres nord-americanes, imponents muntanyes al parc nacional Yosemite, la lava solidificada a Lanzarote, el mar Bàltic en la seva canviant infinitud, i fins i tot una família camperola bastant nombrosa, imagino que en una d’aquelles esplanades eternes que precedeixen els Urals… la pintura de gènere encara té molt de recorregut.

L’exposició Richard Learoyd es pot visitar a la Sala Fundació Mapfre de la Casa Garriga Nogués, a Barcelona, fins el 8 de setembre.