El Festival SÂLMON, que celebra la seva setena edició amb un programa expandit, és sempre un marc estimulant per a prendre-li el pols a les darreres tendències en dansa, performance i arts vives contemporànies.

Les estructures binàries que mobilitzen bona part del nostre pensament i organització de l’experiència són dures, rígides, estàtiques, machirulas. Així doncs, armem-nos de fluids desgreixadors per a abordar un conjunt de peces gaudides en el marc del Festival SÂLMON.

Iniciativa Sexual Femenina, Catalina.

Saliva

“Oiga por favor ¿dónde queda la salida?”. Amb l’estridència del tema “Al fondo a la derecha” de Siniestro Total arrenca Catalina del col·lectiu format el 2017 Iniciativa Sexual Femenina. Els seus tres integrants, Elise Moreau, Cristina Morales i Elisa Keisanen surten corrent des de la porta d’emergència per a llançar-se contra la paret del fons de l’escenari del Antic Teatre i deixar-se posseir pel caos punk de la banda espanyola. Aquesta és la carta de presentació. L’origen de l’espectacle és bastard. “Oiga por favor ¿dónde está su puta madre?”.

Suades i seminues llancen gargalls a l’escenari. Alguns impacten primer en els seus cossos i veiem regalimar la saliva fins al sòl. “Per a tenir bon sexe cal prendre la iniciativa” crida una d’elles mentre corre frenèticament. La maquinària està desgreixada i preparada per a prendre aquesta iniciativa. Ara bé, de quin tipus d’iniciativa estem parlant?

Robant-li el títol a un altre dels temes de Siniestro Total que sonen en l’espectacle podríem dir que aquest col·lectiu proposa una iniciativa sexual de bestialisme pre-escolar. Bestial i pre-escolar perquè s’instal·len en una proposta plaent com a eina emancipadora des de l’híbrid, l’intens i l’explorador sense prejudicis. I robant-li el títol a Paul B. Preciado podríem dir també que aquest col·lectiu proposa una iniciativa contra-sexual. Al seu Manifiesto contra-sexual (2002), el filòsof queer proposava una mena de manual d’instruccions per a convertir al cos en un “espai polític més intens on dur a terme operacions de contra-producció de plaer”. Com el seu manifest, Catalina s’alça també com un receptari de formes de contra-disciplina sexual. Fugint sobretot de l’obtenció de plaer heterocèntrica, genitalocèntrica i monògama, se’ns convida a desplaçar l’erogen cap a múltiples direccions i elements. Elise, Cristina i Elisa s’exciten xuclant-se el pèl, morrejant-se la barbeta, fregant-se colzes i genolls. Les tres bacants contra-sexuals empolainen amb guirlandes una d’aquelles taules metàl·liques de bars barats en les quals mengem patates braves. I se la carden.

Durant l’espectacle un té la sensació de que aquesta iniciativa sexual femenina, bestial, pre-escolar i contra-sexual, que va néixer en el centre social autogestionat Can Vies, ha estat tot aquest temps aprenent aquestes formes de plaer intenses i dissidents –acompanyades dels seus necessaris dolors-, i que ja no hi ha marxa enrere. Una vegada t’ha excitat un colze i la pota d’una taula, és molt probable que ho continuï fent. “Almudena tiene una hiena que es lo único que la llena”.

Marlene Monteiro, Les bacants – Preludi per a una purga. © Filipe Ferreira.

Suor

La coreògrafa Marlene Monteiro va rebre l’any passat el Lleó de Plata en la Biennal de Venècia de 2018 per la seva peça Les bacants – Preludi per a una purga. El trofeu representa a una altra bèstia: una esfinx.

Les bacants arrenca amb és una espectacular entrada a ritme de reggae amb cinc trompetistes en directe que es barregen amb el grup de vuit performers. Monteiro es mou per una escena frontal i aixafada en plena sintonia amb la pintura de vasos grega, abillada amb un capell de bany daurat i una bata de setí d’inspiració orientalista –en referència als possibles orígens del déu del vi-, de la qual veiem penjar una espècie de cua de cavall. La seva figura ràpidament sofrirà una metamorfosi. La performer es lleva la bata i s’inclina de cap per avall d’esquena al públic. La mata de pèl emmarca ara el seu cul-cara, al qual s’acosta el micròfon que amplifica sons estranys mentre es desplaça inquietant i enèrgicament per l’escenari. Podríem pensar que aquesta criatura encarna aquell monòleg de Dionís enfront del palau de Cadmo a l’inici de “Les bacants”, en el qual es reclama al cor de bacants que alcin els tambors i iniciïn aquelles danses que faran trontollar les mansions reials.

Ara sí que escoltem clarament un bategar desballestat.

No obstant això, aquesta peça no suposa una sort d’adaptació performativa de l’obra de l’últim dels grans tràgics. La lectura coreogràfica del text d’Eurípides persegueix aquí la generació d’un repertori de figures híbrides i extàtiques, situades més enllà del racional, que permetrien finalment purgar, alliberar, abjectar qualsevol caliu d’ordre instal·lat en nosaltres. En una de les primeres figures d’aquest repertori dionisíac un performer acosta al cos d’un company una mànega amb un embut que connecta el seu cor amb un micròfon. La primera vegada no escoltem pràcticament el batec. El performer dansa d’una manera convulsa i se li torna a col·locar la mànega. Ara escoltem una mica més fort el ritme accelerat de l’òrgan, però no prou. Així que torna a agitar-se i se li torna a col·locar l’aparell. Ara sí que escoltem clarament un bategar desballestat.

Les figures que travessen “Les bacants” seran una insistència del so amplificat de la taquicàrdia bàquica, de vegades més frenètica i d’altres més resacosa, com si el vaivé del reggae amb el qual arrencava la peça marqués el ritme global d’aquesta. Els faristols davant els quals s’asseuen estàticament els músics es transformen aquí en el fetitx principal del caos dionisíac, sent objectes absurds, buits de partitures, paraigües deformadors del rostre, pistons fàl·lics que s’introdueixen en la boca o es masturben. Els músics deformen el rostre amb les trompetes, els performers roten, quequegen anunciant-nos que “ens cardaran a tots de la pitjor manera possible”, bavegen, ballen twerk, toquen les castanyoles o fan un sinistre playback de l’embafadora “Unchained Melody”.

Jefta van Dinther, Dark Field Analysis. © BenMergelsberg.

Sang

La sang és el fil conductor de Dark Field Analysis, peça del coreògraf Jefta van Dinther. El títol fa referència a una branca de la medicina alternativa que usa un microscopi de camp fosc per a diagnosticar malalties sistèmiques del cos que s’originen en la sang. Executada per Juan Pablo Cámara i Roger Sala Reyner, aquesta peça ampliava el repertori de possibilitats corporals que estem traçant des de diverses obres d’aquesta edició del festival SÂLMON.

Malgrat l’atractiu de les fantasies ciberfeministes en les quals la unió amb allò tecnològic permetria multiplicar el ventall d’experiències identitàries, van Dinther és capaç d’instal·lar-nos en una altra dimensió corporal mitjançant la plasticitat del cos nu, el so, l’espai i la il·luminació. Els dos performers s’investiguen, la meitat de l’espectacle pràcticament a les fosques, deixant-nos tan sols algunes pistes sobre el caràcter pre o posthumà de les seves existències. A l’inici de la peça, aquell que assumeix un repertori de gestos més maquinals li demana a l’altre, aparentment més pròxim al que entenem per humà, que obri la boca. Immediatament accedim a un viatge de sons artificials, de terrisseria, que torna a confondre’ns sobre la “naturalesa” d’aquest individu.

De la mateixa manera que aquell naixement violent filmat per Kazuo Hara i incorporat a la peça de Les bacants, assistim a una recerca en la qual la moqueta que enquadrava als performers serà arrencada del terra i apartada, en la qual els cossos es confondran i hibridar-se, en la qual l’humà i l’artificial, l’abissal i el posthumà funcionen com un peix que es mossega la cua.

El Festival SÂLMON es celebra a Barcelona fins al 10 de febrer.