Acostumo a esmorzar a Casa Alfonso del carrer Llúria de Barcelona. Vaig viure molt a prop d’allà, i de seguida em vaig acostumar a aquesta taverna antiga que et rep amb les potes de pernil penjades del sostre, com ballarines invertides del Crazy Horse.

M’agraden les seves taules de marbre blanc, que contrasten amb els cafès amb llet servits en got de vidre, i els seus saborosos entrepans. Entre els cambrers, sobresortia Joaquín, un home fort àgil de paraula que s’assemblava a Pedro Picapedra. Mai estava contrariat o al menys ho simulava bé, amb les seves bromes d’aragonès i el seu somriure de bon jan.

Vincent van Gogh, La Méridienne ou La sieste, 1889. Musée d’Orsay, París.

Fa setmanes vaig tornar a Casa Alfonso després del parèntesi del confinament. En entrar, ja vaig notar que allò no era el mateix. Unes mampares de metacrilat separaven les taules com si estiguéssim en una sucursal bancària, molt de gel i poc pernil: la nova normalitat en diuen. En pagar vaig preguntar si el meu amic era a casa a causa d’un ERTO, i amb veu molt baixa em van comunicar que Joaquín havia mort a principis de març víctima del coronavirus.

En sortir vaig pensar en tots els joaquines que s’ha endut aquesta pesta negra. Vaig pensar en amics, com Juan, conservador del Museu del Prado, que va anar a un hospital i no el van poder ingressar i va morir aquella mateixa nit, sol a casa. Vaig recordar la mare d’un dels meus millors amics que va morir en plena pandèmia i que no vaig arribar a conèixer. Em vaig recordar del meu amic Jaime, segrestat en una residència d’avis sense els seus llibres ni els seus purs. Quantes persones se’n van anar soles entre metges i infermeres que semblaven astronautes, sense poder-se acomiadar? Ningú va poder tancar bé el dolorós cercle del dol.

També penso en els que l’han patit, amics i coneguts, amb l’angoixa de no saber què passarà o quines seqüeles els quedaran, potser per sempre. També vaig pensar en els sanitaris, els que han estat en primera línia desprotegits, en els que han emmalaltit i en els que han mort, i en els que han treballat a preu fet sense recursos, també en els polítics desorientats amb els seus rostres de por, en els mestres que han reconvertit diligentment les aules en núvols virtuals. A tots ells cal no aplaudir-los tant sinó més aviat valorar el seu esforç sobrehumà, i sobretot pagar-los millor: no hi ha millor reconeixement que un sou digne.

No sabem què serà de nosaltres ni del món, no d’aquí a un any sinó al setembre.

L’estiu és el simulacre de la felicitat, i per ser feliç cal tenir futur. Estem perduts enmig de l’oceà mentre encara no ha remès la tempesta, i no sabem on anem: no veiem ni la costa de dia, ni fars en la nit fosca. Però hi ha alguna cosa bella en el vertigen que suposa viure el carpediem d’Horaci. Gaudir del moment i no preocupar-nos massa pel que vindrà després perquè ningú no sap res; no sabem què serà de nosaltres ni del món, no d’aquí a un any sinó al setembre. Segueixo pensant que el virus ens deixarà quan ell vulgui, no quan nosaltres vulguem. La gran paradoxa és aquesta: un patogen vaga lliure i la humanitat tecnològica i supèrbia és incapaç de controlar-lo; la pesta en temps moderns. Se n’anirà com va arribar, sense avisar. Els virus s’assemblen molt a nosaltres: neixen, es reprodueixen i moren. Simples organismes són.

Mentrestant, el món va avançant o millor mutant, lentament, com sempre. Somnio amb tornar a l’ahir i m’equivoco. L’ahir no tornarà. És l’ombra d’un record tan llunyà com feliç: nostàlgia. Refugiem-nos en la cultura com a salvavides, en els llibres que tot ho contenen, en la música com a camí a l’emoció, en l’art per comprendre mons perduts.

Aquest és el meu últim article al Mirador de les Arts. De moment. Sé que aquí està la meva casa i el Ricard Mas sempre em deixa la porta oberta. Ha estat un gust escriure per a un amic, per a vostès. Bon estiu (no és ironia) i molta sort (que la necessitarem)!