Un rostre humà no està concebut com un fragment, sinó que és un conjunt en el qual cada part es complementa i suma.

Quan penso en les boques més belles que he vist en l’art apareix la Mona Lisa, amb els seus llavis creats per al petó forçant un enigmàtic somriure. El mateix que posaria la dona dels teus somnis després d’una primera cita sense opció a premi.

Els llavis de la Mona Lisa.

La boca pintada, sí. No penso tant en les boques de llavis carnosos que va pintar Tom Wesselmann en els seus nus de dones que s’havien bronzejat amb el bikini posat, ni en els llavis-sofà (Freud es posaria les botes) Mae West en una de les sales més visitades del museu Dalí de Figueres. Aquestes boques són massa pop per a mi, òbvies. Més aviat penso en boques antigues com l’atapeïda de la nimfa que surt de l’aigua en el llenç de Courbet al Metropolitan de Nova York. La seva força no està en el que és evident, sinó en la seva boca de lleu color carmí, compacta com una pedra. Boques segellades com les de les lolitas que va pintar Balthus i que avui estarien condemnades a la foguera d’allò pictòricament incorrecte.

Els llavis de Felip IV.

Felip IV era lleig, cara de besuc i ulls de ximple, però la seva boca era carnosa com un maduixot. Així ho va retratar Velázquez de jove, sense el bigoti horrorós, pre dalinià, que portaria d’adult i que tapava els seus llavis de besador professional. En canvi, Innocenci X té una boca gairebé sense llavis, tancada com una cremallera. D’allà va sortir la frase que va voler ferir el pintor però que paradoxalment va ser el seu major elogi: “troppo vero” va dir el Papa en veure’s retratat. Si retrocedim, Tiziano va pintar les seves Venus i Danaes amb boquetes de pinyó, bocins de cireres en pells d’ivori que contemplava Felip II en les seves estances més íntimes, i anomenava poesia allò que era embrió de pornografia.

Francesco del Cairo, Herodies, c. 1625.

Amb la Contrareforma van proliferar imatges que eren una apologia del martirologi. Dolor i plaer, misticisme i paganisme. Entre els pintors barrocs més sensuals em quedo amb Francesco del Cairo i les seves Herodies adormides subjectant el cap del Baptista encara calent, després d’haver estat decapitat. Amb cura, li va cosint la boca perquè no parli, encara que estigui mort. Boques entreobertes on s’endevina el sospir tan espiritual com carnal. La santa Teresa de Bernini té la mateixa boca d’èxtasi produïda pel orgasme diví. La transverberació feta marbre i concentrant tot l’esforç espiritual a la cavitat bucal on es veuen les dents perfectes de la santa com perles, i gairebé olorem el seu alè místic. Embolcallada en el seu hàbit com un sudari, endevinem el seu cos tens, la seva mà s’agafa a la roca i el peu nu li ha quedat enrampat com si estigués nedant.

Els llavis de la Fornarina.

D’entre les boques més belles de la pintura antiga hi ha la de la Fornarina que va pintar Rafael. Veient els seus llavis perfectes com les ales d’una papallona pots comprendre que un dels grans mestres de el Renaixement es sacrifiqués a l’altar d’aquesta Deessa. Vasari, el seu biògraf, explica que un dia Rafael es va extralimitar en els seus plaers carnals i va arribar a casa amb febre alta. Els metges li van practicar una sagnia que el va portar a la mort el mateix dia que complia trenta-set anys. “Leonardo ens promet el cel, Rafael ens el dóna” va sentenciar Picasso. Rafael va trobar el cel besant aquests llavis lascius i bonics de la Fornarina, passaports per al Paradís.

Com un marsupial insectívor, Rafael va morir a causa del sexe dut a l’extrem amb la Fornarina.

Qui era la Fornarina? Flaubert va sentenciar: “una dona bonica i això és tot el que has de saber”. La va retratar diverses vegades amb els seus grans ulls negres i la seva boca sensual. És la donna velata del Pitti vestida amb robes cares com una princesa antiga. Sembla que es deia Margherita Luti i era filla d’un forner de Siena. Una adolescent que va seduir el gran pintor, retratada amb el tors nu i una esclava daurada en la qual va signar: “Raphael Urbinas”. La tela que amagava els seus pits està mullada i ara cobreix el seu ventre, que veiem en transparències. Un objecte de possessió. Com un marsupial insectívor, Rafael va morir a causa del sexe dut a l’extrem amb la Fornarina. Aquests llavis van portar a un final innecessari i precoç. I és que la boca pot presagiar un somni o preconitzar el nostre final.

Si un dia aconseguís sopar amb la Gioconda miraria seus llavis de papallona i les seves dents blanques, i abans de sentir la frustració en el seu somriure em diria tot parafrasejant Pablo Neruda: “Me gustas cuando callas porque estás como ausente, y me oyes desde lejos, y mi voz no te toca. Parece que los ojos se te hubieran volado y parece que un beso te cerrara la boca”.