En el paisatge de la cara la boca és la cova. Els seus llavis emmarquen aquest orifici singular, mitjançant el qual ens nodrim, parlem, somriem i estimem. Estudiant la boca, el metge sap com ens trobem, ja que la seva mucosa és un indicador fiable de la nostra salut.

La boca en termes culturals és una metàfora de la veritat articulada en el llenguatge, en les paraules.

Gregory Peck ensarrona Audrey Hepburn a Roman Holiday (1953).

Recordo les meves visites a la Bocca della Verità a Roma. Una antiga màscara en marbre de gairebé dos metres de diàmetre, rodona com una roda, que representa un home amb barba que penja a la paret de la pronaos a l’església de Santa Maria in Cosmedin. Abans de veure-la en directe, la coneixia a través del cinema. En una escena de Vacances a Roma, Gregory Peck li explica a Audrey Hepburn davant del monument l’antiga llegenda: qui posa la mà a la boca i menteix, la perd. Peck, sense avisar a l’actriu, va amagar la mà a la màniga i la càndida Audrey es va espantar. En veure la reacció, el director va incloure l’escena en la pel·lícula. Vaig voler reproduir aquest episodi quan vaig portar la meva xicota a conèixer Roma, però no em va sortir bé perquè ella ja sabia de què anava la pel·lícula, i vaig quedar com un passerell.

Els mentiders se’ls caça al vol, diu el refrany. O el que és el mateix, som tan presoners de les nostres paraules com amos dels nostres silencis, com va dir Mahatma Gandhi. El món postCovid19 ens ha tapat la boca, al menys en públic. El coronavirus ens ha esborrat el somriure i a les ciutats es desplega un inventari de caps amb ulls melancòlics, amb ciutadans reconvertits en cirurgians improvisats; alguns completen el kit postpandemia amb les viseres protectores dels soldadors i sospitosos guants de làtex.

Una cara sense boca és com un dia sense sol.

Una cara sense boca és com un dia sense sol. Quan cau la tarda i la llum de clara d’ou es va diluint en la foscor, els fanals banyen de blanc o taronja els carrers esdevinguts ara quiròfans i fan més inquietants les persones amb morrió. De dia tot sembla mentida, amb els ramats familiars que surten al capvespre com en una romeria, però de nit apunten els fantasmes, figures inquietants que veiem en els quadres d’Ensor o de Solana amb les seves màscares i els seus sarcàstics somriures que presagien el pitjor. Però no cal confondre la màscara amb la mascareta, perquè són antagònics. La primera tapa els ulls, la segona la boca. Una màscara o careta és una peça que oculta la cara i des de l’inici del món porta implícita el simbolisme, el ritu, allò eròtic. Amb la màscara tota la força passa a la boca mentre es nega el misteri de la mirada.

Són les màscares tràgiques que van usar els grecs i els romans, les caretes burlesques que van usar els actors de la Commedia dell’Arte al Renaixement. Les veiem en les dames venecianes que va pintar Tiepolo, cortesanes que amagaven la seva bellesa com un tresor que pocs podien desvelar. També veiem un repertori de màscares a Eyes wide shut, l’última pel·lícula de Kubrick, quan el protagonista, interpretat per Tom Cruise, entra en un palauet prop de Londres, una casa a mig camí entre les que va narrar el Marquès de Sade i la de Hugh Hefner, amb la màscara posada i una contrasenya: “Fidelio” (no l’oblidaré mai, per si de cas). Què prefereixo: un rostre sense ulls o una cara sense boca? Una màscara o una mascareta? Sens dubte, la màscara que porta implícita la força transgressora d’allò prohibit i d’allò sensual, mentre la mascareta robotitza l’home tot convertint-lo en un ésser sinistre a mig camí entre Frankenstein i un forense.

El crític Ramón Gómez de la Serna va ser, entre tantes altres coses, l’inventor del tuit. Les seves greguerías són el primer embrió de Twitter. “Com feia petons lents duraven més els seus amors” diu Ramon. En resolució, el petó és l’expressió més bella de la boca i com més lent sigui millor. Penso en aquesta greguería ramoniana mentre veig El món neix en cada besada, el fotomosaic de Joan Fontcuberta a la plaça Isidre Nonell. Dos llavis carnosos es freguen en un petó ambigu, sense gènere. La boca, sí … Tornem lentament a la vida amb l’esperança de recuperar aviat els nostres rostres per tornar a sentir-nos completament humans.