Un interessant assaig, en format exposició, aborda les emocions a través de l’art occidental. Sentim el mateix ara que fa cinc-cents anys? Pot l’art mentir i ser, alhora, sincer?

Recordeu la darrera vegada que vau riure o plorar al cinema? Doncs allò que vau experimentar aleshores va ser fabricat per un o diversos creadors, amb un objectiu molt concret: transmetre un missatge a través de l’emoció.

Anonymous. Castella, Ploraners, c. 1295. MNAC. Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona © Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona, 2019.

D’això va, i de moltes altres coses, l’exposició Poètiques de l’emoció, comissariada per Érika Goyarrola al CaixaForum Barcelona. Quaranta-quatre obres d’art que pertanyen, bàsicament, a tres períodes cronològics: l’Edat Mitjana, el pas del segle XIX al XX, i del darrer terç del segle XX a l’actualitat. Obres aplegades a l’entorn de tres grans temes: la mort (a través de la iconografia religiosa d’arrel medieval), la celebració col·lectiva (festes i manifestacions), i el paisatge com a expressió del jo interior.

Es tracta de peces procedents de fons tan variats com la Col·lecció “la Caixa” d’art Contemporani, el MNAC, el MACBA, la Fundació Joan Miró, el museu Es Baluard de Palma o el Museo Nacional de Escultura, de Valladolid, entre d’altres. I d’autors en aparença tan inconnexes com Bill Viola, Manolo Millares, Shirin Neshat, Julio González, Joan Miró, Darío de Regoyos, Perejaume, Gina Pane, Joaquim Mir, Pipilotti Rist, Günther Förg o Colita…

A primer cop d’ull pot semblar una d’aquelles “exposicions de tesi” que darrerament abunden. Res més lluny de la realitat. Aquí, la “tesi” és una senzilla invitació a participar a través d’un element tan comú com les emocions, en la dinàmica, en les poètiques de l’art.

Hom pot tenir més o menys coneixements sobre art. Però tothom sent emocions, respostes neuroquímiques i hormonals que ens predisposen a reaccionar de determinada manera a un estímul, extern –una cosa que percebem– o intern –un record–. I totes les emocions mostrades a l’exposició són recognoscibles per l’espectador.

Poètiques de l’emoció és, més enllà de la proposta del títol, una invitació a viure l’art, i a aprendre; de l’art i de nosaltres mateixos. Cada obra està acompanyada d’un text explicatiu. Es tracta d’escrits breus, prou ben redactats com perquè siguin assimilats per qualsevol visitant, amb informació bàsica per comprendre l’obra i el seu context. Evident? Doncs no és gaire habitual en d’altres institucions barcelonines on s’hi exposa art.

Posats a fer comparacions, hi ha un diàleg fantàstic entre dues peces separades per set-cents anys i escaig, a l’entrada de l’exposició, que cridarà immediatament l’atenció del visitant: la pintura gòtica Ploraneres (1295), lateral de fusta del sarcòfag de Sancho Sánchez Carrillo i de la seva esposa Juana, procedent de l’església de San Andrés de Mahamud (Burgos), al costat del vídeo The Silent Sea (2002), de Bill Viola. Els ploracossos d’un seguici fúnebre, gent que s’arrenca els cabells i s’esgarrapa la cara en senyal de dol, d’una banda. I, de l’altra, nou actors que representen, cadascun de manera individual i en silenci, diferents emocions: pena, ira, por… Fons negre, llum teatral, càmera lenta, una recreació de la iconografia del drama tan present en escenes religioses tradicionals com el Calvari, el davallament de la Creu o la Pietà.

És lícit sentir plaer estètic davant del dolor “de veritat”?

Precisament, la Pietà és una de les composicions més recreades per l’art contemporani. I és que el dolor per la pèrdua d’un fill és una tragèdia commovedora, universal. Una funcional Pietat (c. 1850) de Ramon Padró Pijoan contrasta amb Funeral a Kosovo (1998) del fotoperiodista Enric Folgosa Martí. Una imatge tan estètica i, alhora, real –sense actors ni models– ens fa plantejar els límits d’allò que podem compartir. És lícit sentir plaer estètic davant del dolor “de veritat”?

Joaquim Mir, Posta de sol, c. 1903. Es Baluard Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma © Arxiu Es Baluard Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma. Fotografia de Joan-Ramon Bonet.

Però no tot són figures humanes –fent ganyotes i braços enlaire, per remarcar un estat d’esperit–; també hi ha emocions expressades a través de la contemplació de la natura, com el Paisatge 17 (1985), de Perejaume –una peça que em fa pensar en una versió mediterrània de Rothko–, la simfonia de colors, Posta de sol (1903) –que gairebé li costa la vida a un exaltat Joaquim Mir–; o el contundent díptic de bronze –Sense títol (núm. 74/88) (1988)– de Günter Förg, que ens tempta a posar-hi les grapes al damunt. No us ho recomano, que consti.

Són universals, les emocions? Llegim de la mateixa manera totes les obres d’art d’aquesta exposició? Les formes perduren, com la iconografia, o la lletra escrita. Però… i les emocions com el dolor, la mort, i fins i tot l’amor? És possible sentir el mateix després de l’alliberament sexual, la seguretat social, l’Ibuprofè o el Prozac, que quan aquests avenços i seguretats no existien?

L’exposició Poètiques de l’emoció es pot visitar al CaixaForum Barcelona fins al 19 de maig.