El que li està succeint al dibuixant barceloní Sergio Mora (1975) des de la primavera de l’any 2015 fins a aquest inici del 2019 em sembla que és un fenomen d’èxit i projecció internacional excepcional en el nostre context. I més en temps de crisi. El llibre Moraland, publicat per Norma Editorial, recull una tria de la seva obra, realitzada pel mateix artista.

La noció de “dibuix expandit”, que empro per a definir la seva evolució recent, no és un caprici conceptual. En les gairebé tres-centes pàgines d’aquest llibre podem trobar, per exemple, fotografies dels seus grans dibuixos que viatgen pintats en un camió del galerista Fer Francés, sobre visible suport metàl·lic. I també dels que deambulen en jaquetes de marca Gucci, adornen enormes barrils de vi en un castell de Bordeus i, sobretot, els que són, en suport de rajoles tradicionals, parets de restaurants i fons de dinars i sopars marítims a Miami (el Bazaar Bar, dins l’Hotel SLS Brickell) o de sopars carnívors al centre de Nova York.

Sergio Mora, Truck Art Project, 2017.

Dibuix expandit a la roba, en vehicles, en objectes, en l’arquitectura de bars i restaurants. Si jo m’hagués dedicat al dibuix, m’hauria encantat que em passés el que li està passant a Sergio Mora en aquests últims anys. És a dir, poder fer realitat uns quants somnis personals, a més d’altres projectes per encàrrec el resultat dels quals, finalment, arriba a ser també com un ensomni personal.

Sergio Mora, Bazaar Mar Restaurant, 2016. Hotel SLS Brickell Miami.

En aquest cas crec que res és casual i tot és merescut. Gairebé des dels seus inicis, i potser només intuïtivament i no conscientment, el programa artístic de Sergio Mora ha estat, paradoxalment, molt clar en la seva situació precisament fronterera i permeable, tot oscil·lant entre la pintura i el dibuix o la il·lustració. Fa anys la seva obra podia semblar massa artística als editors de llibres il·lustrats més atents als nínxols rutinaris que a l’evolució dels temps i a la complexitat de les coses.

Sergio Mora, Presagios, 2014.

I podia semblar massa il·lustrativa i anecdòtica als galeristes i els crítics antiquats i despistats. En realitat, aquest era precisament el lloc feliç i creador de Sergio Mora: alhora pictòric únic i popular reproduïble, alhora surrealista i pop (d’una manera diferent que el “Pop Surrealism” californià de Gary Baseman i Tim Biskup, encara que clarament influït pel primer), i alhora internacional i local, ric en intercanvis i picades d’ullet culturals. D’aquesta manera, Mora pot expressar-se amb la mateixa frescor en una exposició de pintura, un llibre il·lustrat per a adults o per a tots els públics, un còmic bizarre, una portada d’un disc o un disseny de moda o d’interiorisme subjectiu i antineutre.

Les seves imatges populars i surrealistes o metarealistes, són a més a més intergeneracionals.

Una altra clau és el seu gust per les combinacions “spanglish”, l’associació de tòpics made in USA i espanyols castissos: sirenes i lemes de tatuatge i monstres de pel·lícula popular o de sèrie B per una banda, i pernils, rústics càntirs o ballarines sevillanes per l’altra. Aquí hi ha un perill de caiguda en la fórmula i en el lloc comú sense més, però ara per ara a aquest artista el salva el bon ús del color i la capacitat per al canvi subtil de sentit a partir d’allò grollerament tòpic.

Sergio Mora, La peleona, 2009.

La comunicació figurativa li resulta fàcil a Mora, doncs li encanten algunes icones de la cultura de masses, des dels tatuatges de guapes sirenes fins a una lesionada i lluitadora Frida Kahlo, tot passant per certes pin-ups americanes o per cert amfibi cinematogràfic: el monstre de la llacuna. Els seus dibuixos i pintures es podrien considerar com collages d’imatges alienes, populars, apropiades i compartibles. En l’obra de Mora les ficcions alienes es combinen de tal manera que composen un món que apareix com a propi de l’artista barceloní, un món tan compartible com personal. Els seus collages narratius -o gairebé narratius- aconsegueixen canviar i estendre els sentits de les figures que reuneixen. I les seves imatges populars i surrealistes o metarealistes, són a més a més intergeneracionals i per això poden arribar tant als nascuts al voltant del canvi de mil·lenni com als que tenim la mateixa edat que el rock.

Sergio Mora, Monsters in Paradise, 2017.

Una de les seves millors pintures recents, per cert, es refereix a la mateixa icona cinematogràfica amb la qual em vaig acomiadar, el llunyà juny de 1986, de la primera temporada d’Arsenal, un programa de televisió d’avantguarda (sembla increïble, però va ser cert a Catalunya) que vaig inventar juntament amb Manuel Huerga i Jordi Beltran. Aquella nit, el molt canviant collage videogràfic d’Arsenal va ser una associació d’imatges i músiques festeres, adequades per a la revetlla de Sant Joan, i en un moment donat el cinematogràfic monstre de la llacuna apareixia per allí caminant com un borratxo, fent esses , al so de l’eufòric Soul Finger dels Bar-Kays. A la imatge de Sergio Mora inclosa a Moraland, que recorda a la marmòria Pietat de Miquel Àngel, és la noia maca i forta la que té cura d’aquest monstre subaquàtic, aquí vençut no se sap si per mal d’amors o per maleïda ressaca.

Sergio Mora, Hay que regar el jardín, 2011.

En el context català i espanyol, crec que el recent i creixent èxit de Sergio Mora és comparable amb el -ja llunyà- del dibuixant i dissenyador valencià Mariscal al voltant dels anys vuitanta del segle XX. O fins i tot amb el recent “fenomen Rosalía” -així ho denominen-, tot i que el d’aquesta meravellosa cantant ja es va assemblant més a la celebritat global del cas Pedro Almodóvar. O Pedrito: així en dèiem quan encara no era famós, en els ambients del cinema experimental i a les nits dels vuitanta a El Sol de Madrid. Per això, no m’estranyaria que pròximament Sergio Mora pugui dibuixar la portada d’un disc de Rosalía i també el cartell d’una pel·lícula d’Almodóvar. Rebre un encàrrec de David Bowie ja no serà possible, però els nostres admirats Iggy Pop i Nick Cave encara estan per aquí i fan bons discos.

Sergio Mora, Children of the revolution, 2013.

En qualsevol cas, em sembla que els èxits del també anomenat Magicomora són excepcionals per a un dibuixant, il·lustrador o pintor, és a dir, per a un individu no acompanyat per produccions com les del cinema de gènere o la música pop. Per cert, en els tres casos abans esmentats (Mariscal, Mora i Rosalía) l’èxit -com el treball previ- va ser primer barceloní, abans del seu posterior enlairament internacional. Potser la política cultural i la política general no funcionin bé a Catalunya, però em sembla que és un fet demostrable que la creativitat a Barcelona és excel·lent en totes les disciplines artístiques i literàries des de fa molts anys. El problema és que la majoria dels gestors culturals han estat en aquests anys pèssims exploradors que no han sabut descobrir res de rellevant des de Tàpies. Ho sento per ells, però més per tots els altres.

Sergio Mora, Truck Art Project, 2017.

Per acabar, vull recordar que, abans de ser recomanat per Juli Capella a l’any 2015 i de començar a rebre encàrrecs de marques estel·lars del disseny com Philippe Stark i Bruno Borrione, de la cuina com el xef José Andrés, o de la moda com Gucci, i abans del premi Grammy Llatí 2016 pels seus dibuixos per al disc de Love of Lesbian El Poeta Halley, Mora va estar durant molts anys “picant pedra” a la capital catalana sense obtenir gairebé recompenses. Ja gairebé sembla estrany, però la veritat és que a Sergio Mora durant bastants anys només el defensàvem la gent de la galeria barcelonina Iguapop i poques persones més. Quan el vaig descobrir l’any 2002 era un desconegut. Recordo que va ser al jardí de l’escola Orlandai, de Barcelona. Em va cridar l’atenció la portada d’un llibre infantil seu: La casa de la Mosca Fosca. Poc després, a la galeria Iguapop, vaig redescobrir aquest mateix dibuixant en una faceta ja adulta, en una mostra col·lectiva. Els meus elogis van haver de ser els primers o els segons publicats sobre la seva obra. Tota aquesta etapa -potser massa remota i “picapedra”- és la que no apareix al llibre Moraland, centrat en la molt reeixida producció dels seus darrers anys.