Isidore Lucien Ducasse, comte de Lautréamont, va obrir nous camins a la definició de bellesa tot citant l’encontre casual, sobre una taula de dissecció, entre un paraigua i una màquina de cosir.

Sigmund Freud va establir el marc conceptual d’aquesta nova mirada amb la invenció d’”allò sinistre” (unheimlich). El familiar i recognoscible esdevenia, alhora, desconegut i inquietant.

Evaristo Benítez, Décalage.

Es tracta d’invasions, de desplaçaments, d’esquerdes. Educats en la pràctica del cut & paste, potser ens sembla d’allò més natural… però imagineu l’impacte del collage, l’any 1912, en la concepció de l’art. La cosa i el nom de la cosa col·lidien en un mateix pla. L’univers esdevenia multivers. Impossible fer marxa enrere.

Precisament, la penúltima exposició d’Evaristo Benítez (Azuaga, Badajoz, 1957) a la galeria Contrast duia per títol Room XXIII. Collages: una sèrie d’espais amplis, gairebé deshabitats, farcits d’obres emblemàtiques de les avantguardes artístiques, escapçades, escampades, triturades… però recognoscibles.

Benítez torna a l’atac amb una nova sèrie que duu per títol Décalage. Bàsicament, consisteix en variacions sobre un sol tema: personatges de la cultura pop –com la Pantera Rosa o Johnny Zipper– en una biblioteca abandonada. De vegades, il·lumina l’escena un cor digne del millor saló de tatuatge, tot flamejant, amb el preceptiu punyal o fins i tot rodejat d’una corona d’espines. Res que no haguem vist mai… per separat.

Segons l’Urban Dictionary, Johnny Zipper designa aquella persona tan lletja que ningú amb cara i ulls pot desitjar-la. Per això, aquesta figureta de làtex comercialitzada per Cha Cha es cobreix el rostre amb una màscara pròpia de determinades pràctiques sexuals, vinculades a la submissió.

Què hi fa, doncs, aquest personatge, de vegades acompanyat d’un gos també emmascarat, enmig d’una biblioteca rònega? Es tracta, potser, d’establir un paral·lelisme per a indicar que la cultura clàssica, la que perviu en llibres plens de pols i d’humitat, adotzenats en fràgils lleixes, esventrats en paviments insalubres, no té res a fer davant la pantalla del mòbil i unes xarxes socials que divulguen el món a ritme de tuit?

La paleta de Benítez es limita, en aquest cas, a tonalitats de sutge aigualit, taronja i, a tall de contrast, breus notes de rosa i vermell. No importa que l’escenografia sigui pintada damunt tela o edificada a base de diorames de fusta. Si, després de l’impacte inicial, observem amb atenció, trobarem nombrosos referents: a Joan Brossa, a Benítez mateix, a pintors com Philip Guston, girs lingüístics –com el cèlebre pop del garatge– i, és clar, llocs comuns de la sexualitat més trash, com les nines inflables.

Acabarem tatuant-nos les nostres biblioteques damunt la pell?

Fixem-nos en el cor que s’apareix, com una il·luminació, als protagonistes de la majoria d’escenes. Es tracta d’un element lumpen, una imatge que es tatuaven mariners i presidiaris –per a indicar una relació tràgica o una traïció amorosa–, procedent de la iconografia religiosa: el sagrat cor de Jesús. Acabarem tatuant-nos, també, les nostres biblioteques damunt la pell o, pitjor encara, acabarem convertint-les en un deliciós anacronisme decoratiu?

L’exposició Evaristo Benítez. Décalage es pot visitar a la galeria Contrast, de Barcelona, fins al 15 d’abril.