La Clàudia Rius publica un article per defensar amb ungles i dents el programa This is Art de TV3. Cap problema!

Li conec una preocupació sobre el suposat divorci entre el món de l’art i el gruix de la societat; sé que li inquieta que tots nosaltres (ella inclosa, suposo) estiguem fomentant fronteres entre l’alta cultura i la cultura popular.

Escena del This is Art dedicat a l’amor.

Més d’una vegada li he llegit explícitament o entre línies aquesta preocupació; també en vam parlar en un acte públic al voltant de l’exposició Ah, l’art? Ah, l’art! que ella havia comissariat, a Can Palauet de Mataró i on em va convidar a participar. Una exposició, per cert, en la que aquest divorci era tan evident com en tantes d’altres des del moment en què la Clàudia havia d’explicar un seguit de coses que la mirada dels espectadors no percebia. Ja ho deia Jacques Derrida, i jo no em canso de repetir-ho: les imatges són mudes, necessiten que algú les hi atorgui paraules. Però paraules lúcides, és clar, no les d’un tipus fanfarró a qui els dirigents d’una televisió nacional li han conferit el poder de ser l’únic que parla de cultura a TV3. I ho fa com ho fa.

En tot cas, la preocupació de la Clàudia l’honora. No vull ser condescendent, ho dic de debò. Porto molts més anys que ella mirant de ser transparent quan faig la meva feina i mai no m’han agradat els cercles d’iniciats. Però també he mirat d’allunyar-me del populisme, de les concepcions utilitàries de l’art, de les mentides sobre l’art per tothom i d’altres martingales . És per això que no entenc que la Clàudia Rius, partint d’aquesta inquietud compartida, pugui arribar a la conclusió que banalitzar la cultura a la televisió pública catalana sigui positiu. I tampoc no entenc per què em fica a mi en les seves guerres; a mi i al Ricard Mas, a qui agraeixo que m‘hagi permès respondre des del seu mirador. El Ricard ja va publicar una rèplica amb la qual estic d’acord en allò fonamental. I per tant miraré d’aportar dos arguments que, des de la meva perspectiva, poden ajudar a entendre perquè la Clàudia Rius està equivocada. Un argument té que veure amb els procediments del seu text; l’altre, més important, sobre la fal·làcia que suposa interpretar el programa This is Art com a un projecte de mínims per acostar l’art a la societat catalana.

Quant als procediments, trobo que fa lleig que, per defensar els seus criteris, ataqui els que, prèviament, han exposat dos col·legues seus. Perquè ella diu que no ens vol atacar, però ho fa des del moment que simplifica i contradiu allò que jo havia escrit en un article a Vilaweb que no estava centrat en aquest programa, sinó en les polítiques culturals de la Generalitat. Això a ella tant li fa, la cosa és posar-se en un punt alçat, ocultar les reflexions de fons que allà es donaven, fer veure que ella és al costat de la gent mentre que nosaltres som uns elitistes depravats; i acabar amb una frase que em sembla èticament desagradable: “no puc entendre la resposta entusiàsticament afirmativa que aquests arguments —es refereix als del Ricard Mas i als meus—han rebut des de diversos estaments del món de l’art que després es queixaran perquè la majoria de persones no va a les seves galeries o sales d’exposicions.”

Èticament desagradable, acabo d’escriure, perquè dóna per suposat que la gent que abomina de This is Art és tan ruca que no sap veure les diferències entre la seva feina i un programa que implica una malvestat per a tots els qui ens dediquem al món de l’art, incloent-hi la Clàudia Rius. Entre l’art compromès amb la societat i l’espectacle decididament barroer i autocomplaent que practica el senyor Ramon Gener a la televisió pública catalana hi ha, sortosament, un abisme. Per tant, em sembla lleig que s’arrogui aquesta pretensió ad hominem, ella per damunt de tots els altres. I li demano, des de la cordialitat, que no torni a fer servir el meu nom per a lliurar les seves guerres; amb la seva empenta i els seus més de 650 articles publicats a Núvol en a penes cinc anys, si no m’erro, ha demostrat que no li cal ni recolzar-se en d’altres ni, encara menys, afeblir els altres per enfortir els seus textos.

I, així, arribo al que em sembla el moll de l’os de la qüestió. Si TV3 abordés el fet cultural des de múltiples perspectives, potser aquest This is Art no retrunyiria de manera tant estrident. Però resulta que d’allò que la Clàudia en diu mínims sobre l’art s’insereix en una graella d’emissions on prima la broma, la facilitat, la niciesa, la frivolitat, la banalització de tota la societat. Deia Federico Fellini que “la televisió és el mirall on es reflecteix la derrota de tot el nostre sistema cultural.” El problema no és, només, que el presentador d’aquest programa surti fent estupideses per atreure l’atenció de l’espectador; el problema més greu és que “la nostra” televisió dedica hores i hores a l’esport amb una seriositat impròpia de la matèria mentre que ridiculitza a la brava aquell camp on hauria de ser més respectuós.

I no, si-us-plau, que ningú no em vingui amb la cantarella que la cultura és avorrida a la televisió. El mateix concepte d’avorriment és propi d’analfabets secundaris, com anomenava Hans Magnus Enzensberger els qui es deixen beure l’enteniment per mitjà de la televisió. No hi ha res més avorrit que una tertúlia futbolística, tots fent veure que en saben molt, però cap d’ells endevinant res del que succeirà. Visca l’avorriment de l’art! Visca els programes que tracten la cultura amb plans sostinguts en què unes persones parlen a càmera i diuen sense presses els seus arguments. No cal empastifar-se, no cal estrafer la veu, no cal fer veure que el presentador del programa és un geni incomprès… tot això és pur entreteniment. I l’art ha de ser una altra cosa.

Si l’art el pintes com a un pur divertiment, li arrenques tota la seva possible càrrega transformadora.

La televisió és un mitjà que, com sabem des de Marshall McLuhan, si no des d’escola de Frankfurt, juga a favor del sistema. És un mitjà alienador per excel·lència. Pots lluitar contra aquesta condició ontològica, l’alienació, l’estupidització de les masses, però l’únic camí per fer-ho és no intervenir en els pensaments de l’espectador, no marejar-lo amb espavents, riotes, canvis de planificació sobtats… És a dir, tot el contrari del que es fa en aquest programa obscè, on l’espectador, quan acaba l’emissió, només sap que hi ha un tipus petulant que li ha vingut a dir que ell ho sap tot. I la resta, som uns ignorants.

Perquè, amiga Clàudia, el problema no és que els catalans sàpiguen què és o de qui és El crit de Munch; això és simple informació. El veritable coneixement és acostar-se a El crit en un llibre o en un museu per poder començar a albirar que, en l’època de Munch, es cridava agònicament tant o més de com ho fem ara al món sencer, més d’un segle després. Si l’art el pintes com a un pur divertiment, li arrenques tota la seva possible càrrega transformadora.

Ciutadans de Catalunya: absteniu-vos de mirar aquest programa i tots aquells de TV3 que ens tracten com a imbècils! Divulgar és una cosa, tractar-nos de tanoques n’és una altra de molt diferent. Si This is Art suposés el mínim cultural que el nostre país necessita, com sosté la Clàudia Rius, estaríem pitjor del que ens podíem imaginar: per dessota ja no hi ha més que llot i excrements.