Que el sector museístic del nostre país no està vivint un bon moment és una realitat. Els escassos recursos que les administracions destinen a l’adquisició de béns culturals ens porta a una situació indesitjada si el que es pretén és ampliar el nostre horitzó cultural. Precisament per això hem de celebrar amb alegria, i fins i tot amb dolça estranyesa la notícia que un particular faci una generosa donació a un museu públic. Aquest és el cas que ens ocupa.

Fa uns mesos un col·leccionista particular s’adreçà a l’Institut de Cultura de Barcelona amb la ferma voluntat de fer una donació de sis pintures amb passatges de la vida de santa Eulàlia màrtir. Aquestes obres, plafons pintats a l’oli sobre tela, d’inicis del segle XIX (cap a 1812) s’atribuixen a l’afrancesat pintor neoclàssic Josep Bernat Flaugier (Lo Martegue, Provença, 1757 – Barcelona, 1813). El conjunt no és inèdit del tot; tenim notícia que el 1902 aquestes obres es van presentar a l’Exposició d’Art Antic organitzada per la Junta de Museus. Per la documentació conservada sabem que decoraven les estances de l’elegant Palau de la Virreina de la Rambla fins que el 1835 l’edifici passà a ser residència del col·leccionista d’art Josep Carreras i d’Argerich. El 1944 l’Ajuntament va adquirir-ne l’immoble però les pintures van continuar sent propietat de la família Carreras fins que el 1989 les obres passaren a mans del particular que les ha atresorat fins avui.

Josep Bernat Flaugier, Santa Eulàlia interpel·lant el prefecte Dacià, c. 1812. MUHBA.

Un acte altruista, doncs, el d’aquest particular que prefereix restar en l’anonimat, permet ampliar les col·leccions d’art d’època moderna al MUHBA i, de retruc regala als barcelonins i curiosos l’ocasió de gaudir d’un interessant i rarament visible conjunt de pintures del nostre més bon Neoclassicisme (amb aquestes, el Museu d’Història de la Ciutat amplia la col·lecció de Flaugiers que fins avui era de cinc peces, entre elles l’autoretrat del pintor). Ja fa anys que els professors en Història de l’Art de la Universitat de Barcelona, Joan Ramon Triadó i Rosa M. Subirana van iniciar un minuciós inventari dels palaus i edificis de la ciutat que atressoraven repertoris pictòrics d’època barroca i d’inicis del XIX i, per desgràcia, han anat constatant com, per causes econòmiques, socials o bèl·liques aquest patrimoni ha patit pèrdues en molts casos irreversibles.

Josep Bernat Flaugier va ser un pintor important. Se’l considera l’introductor del gust Neoclàssic a casa nostra, amb un estil influenciat per Anton Raphael Mengs i Jacques-Louis David. Va ser autor de grans cicles religiosos per a esglésies i palaus tant de la ciutat comtal (Sant Carles Borromeu i Sant Sever, Casa d’Erasme de Gònima) com de la resta de Catalunya (trobem obres seves a Reus, Tarragona, Poblet…). Va rebre nombrosos encàrrecs oficials −entre aquests pintà un retrat de Josep I Bonaparte (MNAC)−, i durant l’ocupació francesa de Barcelona, l’any 1809, esdevingué director de l’Escola de Llotja fins a la seva mort el 1813. Home viatger, intentà introduir les idees afrancesades per a la formació d’un museu públic a la ciutat que aplegués les obres rescatades dels convents clausurats durant l’ocupació.

Resulta interessant assenyalar que el tema de les sis pintures giravolta sobre la figura de santa Eulàlia, primera patrona i mite de la ciutat (abans de l’aparició de la seva rival, la Mercè a partir de 1687 però oficialment acceptada el 1868). Segons la llegenda, la santa va néixer a Sarrià el 290 i va morir a la joveníssima edat de 13 anys després de defensar a ultrança la seva fe en la cristiandat davant el pretor Dacià en temps de Dioclecià. El seu macabre martiri impulsà més si cal la seva llegenda atès que la noia patí tants turments com anys tenia. El llistat d’agressions fa mal només d’enumerar-la: va ser assotada, li van estripar la carn amb garfis, la van posar sobre brases roents, li van tallar els pits, li fregaren les nafres amb pedra tosca, li aplicaren oli bullent a les ferides, la van ruixar amb plom fos i la van llançar a una bassa de calç, també la van ficar dins una bota plena de vidres i ferros fent-la rodolar carrer avall, va ser cremada, tancada amb puces per tal que la piquessin i, finalment, –com que es veu que no havia estat prou–, va ser condemnada a morir en una creu en aspa (com sant Andreu). En resum, un acarnissament propi d’una pel·lícula de Tarantino.  Sens dubte el mite de santa Eulàlia ja estava creat i Barcelona era el seu escenari.

Josep Bernat Flaugier, Crucifixió de santa Eulàlia, c. 1812. MUHBA.

Les sis pintures conservades no descriuen tots els turments, només uns quants. Comencen situant el relat en la tendre infantesa de la santa. En la primera tela la veiem entre els seus pares en un pati interior. En la segona veiem a Eulàlia interpel·lant al prefecte Dacià assegut en un tron de pedra fent un gest de desaprovació mentre el seguici observa la noia amb mirada amenaçadora. La composició de Flaugier aquí és simple i efectiva tal i com proclamaven el dictats neoclàssics: un triangle rectangle a la banda dreta del quadre (zona del governador) i al davant un rectangle (on es situa la santa i els dos soldats que la flanquegen). La següent pintura recull un dels darrers turments, l’onzè, on la santa és arrossegada mig nua pels carrers de Barcino fins que la neu fa aparició per cobrir el seu cos jove. El pintor recrea l’ambient urbà obrint al fons una discreta finestra on una dona amb els seus fills fiten l’escena. El quart oli ens mostra el primer turment: l’assotament de la santa en una columna. Talment com una flagel·lació de Crist observem les testes sàdiques dels soldats disposats en variades posicions agafant els fuets i, de passada, cobrint el cos cast de la màrtir.

Vista general de l’exposició a la capella de Santa Àgata.

La següent pintura mostra una cruel escena on els botxins li acosten una espelma per cremar-li els ulls i, per últim, el sisè llenç ens il·lustra la famosa crucifixió de la santa al Pla de la Boqueria on, segons la tradició, va ser finalment executada. De totes les teles, aquesta és la de majors dimensions (152 x 148 cm) i la més rica en composició. A més dels protagonistes s’hi descriu el paisatge de la colònia romana, amb les seves torres i cases en perspectiva. Subjectada per dos homes que li estrenyen braços i cames, observem a la santa que mostra un patiment contingut, tamisat pels aires acadèmics i allunyats de la teatralitat barroca. L’obra respira la fredor típica del Neoclassicisme però Flaugier sap atorgar-li certa sensualitat per l’ús de colors càlids (la pell pàl·lida de la noia, els cabells rossos o la tela vermella que li tapa les parts) i per una pinzellada precisa però vibrant. Flaugier tampoc descuida l’atenció a les expressions en els rostres, des del fidels que imploren perdó fins a l’actitud d’escarni de l’home jove barbut o l’ancià que toca la testa a la noia. És probable que el programa pictòric desenvolupat per l’artista inclogués més turments però no s’han conservat.

Fins el 19 d’abril hom qui ho vulgui pot atansar-se a la capella reial de Santa Àgata per fer aquest viatge mític en record a santa Eulàlia. Més tard d’aquesta data les pintures es mouran al Centre de Col·leccions de la Zona Franca, espai on el MUHBA conserva i classifica les obres que, per raons d’espai, no pot aplegar al museu de la Plaça del Rei. Flaugier, s’ha dit, va ser un dels impulsors a favor de l’obertura d’un museu públic a Barcelona. Celebrem que el destí hagi portat a que sis obres seves enguany enriqueixin el museu de la ciutat.