Hi ha una cita del filòsof Heidegger que no puc evitar de recordar cada vegada que poso la ràdio o la televisió: “La llengua és la casa de la veritat de l’ésser”.

En els nostres mitjans audiovisuals cada dia es parla pitjor; i ja no em refereixo a les desordenades estructures gramaticals i sintàctiques, que grinyolen totes, ni al lèxic limitadíssim, ni a la fonètica contaminada del castellà, que fa mal d’orella, no; em refereixo a la més elemental educació.

Francisco de Goya, “Hasta tu abuelo”, Capricho n. 39, 1799.

Seria de sentit comú pensar que el llenguatge té registres, i no és el mateix parlar per la ràdio o a les televisions que fer-ho en un bar entre amics. Per això seria raonable entendre que en els mitjans els renecs haurien d’estar exclosos. Ara, en canvi, apareixen en una de cada dues paraules. Es la utilització del renec com a símbol de la contemporaneïtat, per fer-se el modernet.

Paraulotes que s’associen amb els assumptes escatològics que, al país del caganer (Freud ho hauria pogut investigar), ens agraden tant. Així, un col·laborador de Catalunya Ràdio comença el programa desitjant-nos un bon dia de merda. Quan no s’al·ludeix a la deposició, s’utilitza “l’hòstia” com una crossa per expressar gran admiració, i hi ha qui la repeteix fins a la sacietat o la uneix al nom vulgar amb què al·ludim a qui exerceix el que, segons diuen, és l’ofici més antic del món.

Francisco de Goya, “Ni más ni menos”. Capricho n. 41, 1799.

Que es parli malament és greu, però que se’n faci apologia en els mitjans és inacceptable. Parapetats en una visió molt primitiva de l’humor català, proliferen programes banals del riure fàcil, els que anomeno del hihihí-hahahà, que no tan sols no aporten res, sinó que son els grans defensors del llenguatge barroer.

L’humor era una eina més al servei de la intel·ligència del guió. Ja no.

A casa nostra, no es que no hagin quallat els programes de premsa del cor o de teleporqueria —que abunden en cadenes privades d’abast estatal—, és senzillament que no han pogut prosperar perquè tenim una varietat pròpia que els fa de tap, que són els dedicats a l’humor que no fa gràcia. Una involució curiosa dels primers programes d’aquest gènere, liderats per Quim Monzó o Mikimoto, on l’humor era una eina més al servei de la intel·ligència del guió (obra d’autors com Francesc Orteu o Joan Tharrats). Ara, l’humor sense suc ni bruc, tou i mundà, serveix a una estultícia de campionat.

Francisco de Goya, “Tú que no puedes”. Capricho, n. 42, 1799.

La utilització del llenguatge dóna la mesura del nivell cultural d’una societat. De fet, escoltant parlar una persona pots conèixer quina formació intel·lectual té, si ha llegit molt o poc. Som tal com parlem. Si ens guiem per aquest barem, el nostre nivell es paupèrrim i només cal escoltar la gent que passa pel carrer i parla quan li posen una carxofa (altrament micròfon) al davant, per fer unes declaracions sovint simples o inintel·ligibles; no poques vegades, d’una ruqueria manifesta.

Un nivell similar és el de molts dels nostres polítics, la majoria dels quals hauria de passar per un logopeda abans de pujar a la tarima a predicar el no-res, discursets farcits de llocs comuns i tòpics que ens arriben distorsionats pel to groller o la dicció trencada. Afortunadament, encara hi ha periodistes professionals que defensen un llenguatge apropiat i referencial. Se me n’acuden tres: Josep Cuní, Toni Cruanyes i Joaquim Maria Puyal, els dos primers en actiu, i el tercer malauradament ja retirat (sense ell, les retransmissions radiofòniques del Barça ja no són tampoc el que eren). Per al futur del nostre ésser, esperem que el seu exemple —o la seva resistència— s’encomani tant com alguns virus.