MNAC a part, el Museu Episcopal de Vic és el millor museu d’art medieval català.

MNAC a part, el Museu Episcopal de Vic és el millor museu d’art medieval català.
El proper 28 de gener se subhasta un Botticelli a Sotheby’s Nova York. Mentrestant, a Barcelona, polèmica està servida.
M’agrada visitar el Museu Marès, aquesta cova d’Alí Babà que dorm el somni dels justos a l’ombra de la catedral.
Durant el confinament, la cultura va ser un refugi, ara sembla que és un destorb.
M’agrada mirar l’edifici del davant, un bloc anodí de pisos de luxe de Nuñez y Navarro, que es lloguen a preu d’or, amb piscina al terrat i tot.
L’exposició de William Kentridge al CCCB, és una de les millors mostres que he vist a la ciutat en anys.
L’art es basa en un intercanvi físic entre els objectes passius –les obres– i nosaltres –les persones– molt difícil de reemplaçar per un simulacre virtual, per bo que aquest sigui.
De tant en tant convé mirar enrere per veure d’on venim, i així poder presagiar cap a on anem. Amb aquest esperit històric, em pregunto com estava la cultura catalana fa un segle, el 1920.
D’entre els diversos tipus de col·leccionistes, el de papallones és el més genuí perquè conjuga la caça d’imatges belles amb la seva classificació.
Diumenge passat vaig acostar-me a la plaça sant Jaume per veure com estava la façana del Palau de la Generalitat, després de l’atac que havia rebut feia tot just una setmana.
Disseminats per museus de tot el món, hi ha uns retrats pintats sobre taules primes de fusta, rostres que ens miren ençà i enllà del temps.
Quines són les vares de mesurar el que és elitista i el que no, el que és prescindible i el que no?
L’afany per trobar obres de dones artistes pot portar al ridícul. És el que recentment ha succeït en l’exposició “Invitadas” del Museu del Prado.
“Tots duem una necròpolis en el nostre cor” deia Flaubert. I a la meva s’hi ha sumat recentment l’amic Jaume Barrachina.
Quan van Meegeren fou detingut per haver venut obres de Vermeer als nazis, va haver de confessar la veritat: aquelles obres les havia pintat ell mateix.
Amb menys de divuit anys, una noia a Valladolid va demanar al seu pare un llenç gran per pintar el món.
La faceta de Ceruti –pintor de temes socials, en diríem avui–, com a especialista en natures mortes és poc coneguda.
Un dels temples més bells del Noucentisme no és de pedra sinó de vegetació. Es troba en un paratge natural presidit per una font.
Vaig passar part dels meus anys d’estudiant a la National Gallery. I sovint m’aturava davant de la “Batalla de san Romano de Paolo Uccello”.
Guerau de Liost (Jaume Bofill i Mates) és un dels grans escriptors catalans. Avui, però, pocs el recorden.