CosmoCaixa fa una proposta, que d’entrada pot sorprendre, una exposició on s’anuncia una relació entre la famosa obra d’Hergé “Objectiu: la Lluna” de 1950 i el viatge de l’Apol·lo 11 al 1969.

Un cop vista l’exposició, alguns seguiran considerant la proposta estranya, ja que lamentablement no s’ha fet massa esforç expositiu per explicar com es relacionen les dues coses.

La mostra, de dimensions reduïdes, s’anuncia com Tintín i la Lluna. Cinquanta anys de la primera expedició tripulada. Tot fa suposar que hi ha un fil de connexió entre el còmic del belga i la missió nord-americana. En realitat són dues petites exposicions que parlen de coses diferents. Una sobre el viatge espacial i l’altra sobre el mètode de treball d’Hergé.

La part més interessant és la del viatge lunar. La documentació i els audiovisuals són interessants, dóna detalls de les diferents expedicions que van fer possible el allunatge i es mostren algunes peces originals de l’astronàutica de l’època. Només aquest tema mereixeria una exposició de molta més dimensió i ambició on s’abordessin la infinitat d’aspectes que des d’un museu de la ciència es poden divulgar. Podríem estudiar des del combustible o la complexitat tecnològica dels equips de filmació fins a les teories de la conspiranoia que neguen el viatge, encara que fos per refutar-les.

La secció de Tintín, sincerament, es queda molt curta, sense cap material original i limitant-se a parlar del que es pot veure en alguns llibres sobre Hergé. Els tintinòfils, crec que se sentiran decebuts. Tot i això, la visita té curiositats, com el vestit atmosfèric desenvolupat per l’enginyer Emilio Herrera el 1936, que bé valen una escapada fins al Cosmocaixa.

Dit això, jo sí crec que hi ha connexió entre la ficció d’Hergé i el relat que se’ns ha fet l’allunatge d’Armstrong.

Tripulació de l’Apollo 11: Armstrong, Neil-A., comandant; Collins, Michael, pilot; Aldrin “Buzz”, Edwin E., pilot del mòdul lunar.

D’una banda, hi ha el paper de la ficció en els avenços tecnològics. Els únics futurs possibles són aquells que algú els ha imaginat abans. Quan Julio Verne ficcionaba el futur, estava, d’alguna manera, ajudant a que es produís. Quan novel·listes, cineastes o dibuixants de còmics imaginen un futur, per molt improbable que sigui en aquell moment, s’obre una finestra al fet que aquest futur sigui possible. Perquè el futur ja no és una cosa que decideixen “altres”. El futur és, cada vegada més, allò que entre tots imaginem i més tard alguns construeixen.

El disseny especulatiu, que és aquell que mira cap endavant, al marge que allò que es projecta sigui o no possible en aquell moment, analitza sovint la ficció del cinema, la novel·la, el còmic o l’animació, per trobar fonts d’inspiració. I és un camp tan suggerent, que un intueix en llegir el títol, tot un univers de creus d’influències, i retroalimentacions entre la ficció i la ciència.

Vista de l’exposició.

L’altra relació és la necessitat, tant per Hergé com per a la NASA, de crear un relat. No entraré en disquisicions sobre la possible falsedat del viatge de l’Apol·lo 11, no tinc nova informació que no estigui ja penjada a centenars de webs sobre el tema.

Però el que sí és cert, és que els EUA necessitava un relat, per contrarestar el poder exhibit en els anys anteriors per l’URSS, en la carrera espacial. Trepitjar la lluna, és abans de res, un conte, una història, un relat d’èxit, poder tecnològic, audàcia i heroisme. Té tots els elements per ser llegit com una narració èpica sobre la grandesa dels EUA. Aquest era l’objectiu principal. Sota aquesta lectura, poc importa si van ser-hi o no a la Lluna. L’important és com van explicar que hi van ser i tota la narrativitat emotiva que envolta la missió. Prova d’això, és que la tecnologia més avançada va ser justament la que va permetre la retransmissió del “petit pas per Armstrong i el gran pas per a la humanitat”. Els elements literaris que coexisteixen en els còmics on Tintín trepitja la lluna i en la “gesta” dels astronautes nord-americans, són evidents. Així com Hergé construïa les seves storyboards abans de posar-se a dibuixar, algú va crear l’storyboard del viatge lunar.

La narració era tan important o més que la veritat.

El 1959, deu anys abans, l’URSS i els EUA es van reptar a una exposició creuada sobre els seus respectius països. En realitat, era un intent mutu de convèncer sobre els seus sistemes polítics. Els soviètics van exposar a Nova York el seu poder espacial, la seva tecnologia nuclear i el seu realisme heroic. Els americans, van encarregar a Billy Wilder un relat i aquest va crear les condicions perquè Nixon i Kruschev tinguessin el famós “debat de la cuina” on tots dos van evidenciar les diferències entre capitalisme i comunisme. Al marge del que es va dir, que també estava pautat, almenys per la part de Nixon, Wilder va introduir elements subconscients com que Nixon sempre apareix a la dreta de les imatges. Des del teatre Grec, els personatges “bons” apareixen a la dreta de l’escena i els “dolents” en l’esquerra.

Doncs bé, alguns diuen que el mateix Wilder o un altre cineasta, fins i tot Kubrick, van ser assessors de la NASA per crear el relat del viatge lunar. Sigui o no cert, el que sí sembla evident és que la narració era tan important o més que la veritat.

Nixon i Kruschev, 1959.

Posats a rememorar narratives ocultes, a mi em fascina la de l’altra frase que Armstrong va pronunciar abans de tornar a la nau espacial: “Bona Sort Senyor Gorsky”. Durant molts anys ningú va saber que significava. Fa uns anys en una entrevista a l’astronauta, un periodista li va recordar la frase. Neil Armstrong que sempre s’havia negat a contestar, per fi ho va fer, ja que sembla que els implicats havien mort. Va resultar Neil Armstrong, amb 10 anys, estava jugant amb els seus amics pel carrer del seu barri. Jugaven a baseball, corrien, batejaven, i en un cop mal dirigit d’Armstrong la bola va anar al jardí del seu veí, el del senyor Gorsky. Armstrong va entrar al seu jardí sense fer soroll, ja se’ls havia caigut la bola altres vegades i fins i tot havien trencat algun vidre i mentre agafava la bola va escoltar a la dona del senyor Gorsky cridar escandalitzada.

-¿Sexe oral? ¿Sexe oral? ‘Sexe Oral, el tindràs quan el fill del veí trepitgi la lluna!

Tot això i molt més em va suggerir la proposta d’exposició del Cosmocaixa, perquè com en l’expedició del 1969, el relat evocatiu del títol sobrepassa amb escreix la configuració final de la realitat.