A CaixaForum Barcelona acaben d’inaugurar una exposició de títol enganyívol: Toulouse-Lautrec i l’esperit de Montmartre. Hom pot imaginar una pila d’olis del nan d’Albi, i algun cartell. I no; de les 345 variadíssimes peces de l’exposició –gravats, cartells, il·lustracions de llibres i premsa, dibuixos i, és clar, pintura– tan sols 61 són de la mà de Toulouse-Lautrec, incloent-hi sis olis i un dibuix.

Però no ens hem de desanimar. L’exposició és magnífica. I ens explica un breu període –els darrers vint anys del segle XIX– en un reduït espai, el barri de Montmartre, on va tenir lloc una de les revolucions més importants de la història de la cultura.

Jules Grün, La chanson à Montmartre, 1900. Prova litogràfica per a coberta. © Col·lecció particular.

Entre Gutenberg i la www hi ha una baula fonamental: el desenvolupament de la cromolitografia i l’aparició del fotogravat. Tot això, és clar, enmig de la segona fase de la revolució industrial, amb línies de ferrocarril que connectaven les principals ciutats d’Europa –de Barcelona a París, en 24 hores!–, i amb una nova classe social –el proletariat– apilat en gegantines metròpolis.

Tot canviava a una velocitat mai abans experimentada. Apareixen les marques –abans els productes es venien a l’engròs, sense un envàs ni publicitat–, i el lleure. Les ciutats estan enllumenades mitjançant el gas, i permeten vida nocturna. I es doten d’un sistema de clavegueram i d’aigua corrent que les lliura de les epidèmies.

Georges Tiret-Bognet (1855-1935), Caricatura de Rodolphe Salis a Le Chat Noir, c. 1890. Col·lecció Phillip Dennis i Isabelle Cate. © Col·lecció Phillip Dennis e Isabelle Cate.

És en aquest marc que una colla d’artistes comencen a aplegar-se a l’entorn d’un cabaret de Montmartre, Le Chat Noir. Gent com el grup Les Arts Incohérents, precursors dels dadaistes, que practicaven un humor absurd i antiburgès, que ells qualificaven de fumiste.

Al Chat Noir Henri Rivière va muntar un sofisticat teatre d’ombres amb produccions elaboradíssimes que incloïen equips de fins a dotze mecànics, guionistes, cantants, músics…

Henri de Toulouse- Lautrec (1864-1901), Moulin Rouge, la Goulue, 1891. Litografia. © Col·lecció particular, cortesia Galerie Documents, París.

Els balls i cafès concert tenien capacitat per a entre 500 i 1500 espectadors. El Bal Bullier atreia estudiants, el Moulin de la Galette –pintat per Casas i Rusiñol– era freqüentat per la classe treballadora més pobre. Cada ball costava 80 cèntims per parella. El Moulin Rouge era per a rics, i l’entrada costava entre dos i tres francs. Allí s’hi ballava el famós cancan o chahut.

Precisament, quan el pare del cartellisme considerat una de les belles arts, Jules Chéret, dissenya el cartell per al recentment inaugurat Moulin Rouge, el 1889, ja anava pel miler d’affiches! El 1891 és el torn de Toulouse-Lautre: el seu cartell per al Moulin Rouge té tant d’èxit que decideix abandonar el sistema acadèmic i el mercat artístic convencional.

Imagineu un artista que, fins aleshores, estava exclusivament lligat a la venda de quadres, tot depenent del galerista. Les seves obres penjaven a l’interior de les cases dels burgesos. Per contra, amb els cartells, la seva obra podia ser apreciada per tothom, i era una bona font d’ingressos. A més a més, amb les noves tecnologies de reproducció, el dibuix passava de ser un simple procediment preparatori a obra autònoma per ell mateix. I les solucions tridimensionals, el naturalisme o els colors retinians, obsolets en favor de la bidimensionalitat, el traç esquemàtic i una reduïda paleta de colors que es devia a les limitacions de la tècnica o a la coherència de la composició.

Jules Chéret (1836-1933), Exposition Universelle des Arts Incohérents, 1889, cartell. Litografia. © Col·lecció particular / Foto: Elsevier Stokmans Fotografie.

La nova llei de premsa de 1881 donava molt de marge, a la llibertat d’expressió. I les tècniques de fotogravat permetien reproduir dibuixos satírics. Revistes com Le Rire, La Vie Parisienne o Gil Blas Illustré eren devorades a Barcelona.

Quan Picasso i tants d’altres artistes catalans viatgen a París, hi arriben influïts per l’estil de Toulouse-Lautrec, Steinlein, Adolphe Léon Willette i molts altres dibuixants de revistes franceses. L’art viatja i es propaga sense aturador: al Museu Picasso de Barcelona es conserva un paper on el malagueny imita mantes vegades la signatura de Steinlen… admiració o falsificació?

Alhora, a Montmartre apareixen iniciatives com La Revue Blanche, L’Estampe originale –d’André Marty– o el taller d’aiguafort d’Eugène Delâtre, que promouen l’obra impresa de tiratge limitat. En aquest curiós joc de contrapesos, acabava de néixer l’obra gràfica.

Si aneu al CaixaForum i trobeu que hi ha molt més paper imprès que no pas olis, no arrufeu el nas. Penseu que aquests papers modestos, de mala qualitat, són testimonis privilegiats d’una revolució que va tenir lloc en un espai molt reduït, en una època molt semblant a la nostra.

Toulouse-Lautrec i l’esperit de Montmartre es pot visitar al CaixaForum Barcelona fins al 20 de gener de 2019.