Ara que els robots censuradors de Facebook posen en pràctica els dictats, implacables i eficients, del puritanisme, blanc i bullit, del Silicon Valley i es dediquen a pixelar mugrons femenins de quadres pompiers històrics o castiguen amb duresa la publicació de fotogrames de films ja clàssics, com va passar amb aquesta mateixa publicació no fa gaire, mentre que deixen campar a cor què vols les fotos de paios espitregats, de mugrons turgents, que busquen rotllo o escalfen braguetes… sense mesurar el volum de les seves cassoletes, inflades amb hores de gimnàs, que provoquen a propis i estranys…, doncs ve a to una interessant i divertida polèmica que es va donar a Barcelona, en plena Dictadura de Primo de Rivera, a finals dels anys vint del segle passat.

Va ser arran d’un quadre exposat a la Sala Parés, pel desembre de 1926, a  la segona individual que Josep de Togores feia a Barcelona.

Tal com explica Joan Antoni Maragall, a la seva Història de la Sala Parés (Editorial Selecta, 1975), l’exposició va ser un èxit absolut, i es va vendre quasi tot, i això que llavors un togores ja era molt car, des que l’havia contractat en exclusiva el marxant internacional més important del ram, Daniel-Henry Kahnweiler, qui, des de París, els distribuïa per Europa i Amèrica del Nord. El públic amatent de Can Parés, i també els crítics d’art i col·leccionistes, van suggerir que la tela més gran de l’exposició Togores, una versió moderna de Les Tres Gràcies, pintada l’any 1924 a Comps sur l’Artuby, hauria de ser adquirida per la Junta de Museus per tal que ingressés a la col·lecció del Museu d’Art, instal·lat llavors al Parc de la Ciutadella, i el qual no tenia cap obra de l’artista, qui, val a dir, que en aquell moment estava triomfant al món. Però els membres de la junta es van fer l’orni, ningú els havia de dir què havien de comprar i què no. De fet, uns deus anys abans, ells mateixos o potser uns altres d’igual supèrbia, ja s’havien encarregat de fer triturar l’obra més important del poca solta d’Ismael Smith, En abundància, la versió més demolidora que mai s’havia fet del tema de Susanna i els vells, un conjunt escultòric de grandària natural, adquirit i premiat l’any 1907, quan a la institució barcelonina encara hi havia Josep Pijuan i Raimon Casellas; els que hi van continuar dins, però, aviat brillarien per la seva enorme mediocritat i estretor de mires.

La Junta de Museus el va refusar adduint que es tractava d’una tela pornogràfica.

I com que el 1926 la Junta municipal es va fer la sueca amb el tema de la compra del Togores, el públic es va organitzar i el quadre va ser comprar per subscripció popular, malgrat que devia valdre una milionada. Salvador Dalí, en aquells moments gran admirador de l’artista, va ser un dels qui va posar diners, a més de Ramon Puig Gairalt, Esteve Monegal, Feliu Elias, Josep M. de Sagarra, Joaquim Gomis, Josep Obiols, Màrius Guifreda, Alexandre Plana, Rafael Benet i entre molts d’altres la vídua de Joan Maragall i el seu fill Joan Antoni, a més de la Nova Revista, de trenta subscriptors anònims i, fins i tot, d’un grup d’obrers barcelonins, segons l’escandall que va fer constar el mateix Togores a l’autobiografia que va dictar a Esteve Fàbregas i Barri, publicada per l’editorial Aedos, el 1970. Un cop ben pagat, el quadre va ser ofert en donació a l’esmentada junta, i aquesta, indignada per la gosadia, el va refusar adduint que es tractava d’una tela pornogràfica. És curiosa l’excusa, mentre s’estava omplint d’ufanoses matrones en pilotes la plaça de Catalunya feta al més pur estil dictadura primoriveriana. Pel que es veu els nus femenins, si eren metàl·lics i campaven a l’aire lliure, estaven alliberats de qualsevol morbo.

L’assumpte del togores denegat va aixecar una enorme polseguera. Durant mesos els diaris barcelonins n’anaren plens i l’escàndol va arribar a la premsa madrilenya més il·lustrada. Els titulars que va generar n’hi havia per llogar cadires. L’afer va durar dos anys i, finalment, algú va trobar una solució salomònica, el quadre es regalaria a l’alcalde de Barcelona, que durant tota la Dictadura va ser Daríus Rumeu i Freixa –segon Baró de Viver–, i aquest el donaria al museu, a veure si davant la imposició de la màxima autoritat municipal la Junta de Museus, que era igual de tradicionalista, arribaria a acotar el cap. I així va ser, però es va canviar el nom de la tela per Primavera de la vida, un títol que sí conferia un to més provocador del que realment tenia el quadre, en rebaixar l’edat de les tres jovenetes, una de les quals no era altra que la futura esposa de l’artista. A més del canvi de nom, també es va actualitzar la data: 1927, posats a canviar coses, ja no veia d’una, i potser així es dissimulava una mica l’absurd de tot plegat. I així, amb nom i data apòcrifs, va quedar a inventaris i publicacions fins al 1998, quan va tenir lloc la retrospectiva de l’artista al Museo Reina Sofía i al MNAC, i es van poder posar els punts sobre les is.

Tres nus va estar penjat a una sala dedicada a Togores al Museu d’Art de Catalunya quan, en temps de la República, es va instal·lar a Montjuïc, i també després, quan el Museu d’Art Modern va retornar a la Ciutadella. Però en el moment en què es va agrupar tot l’art català una altra vegada al Palau Nacional, cap a l’any 2000, aquesta obra va passar tristament a la reserva on ha romàs fins fa un parell de mesos. Per sort, ara es pot contemplar de nou al Museu d’Art de Cerdanyola, gràcies al dipòsit que ha fet el MNAC, juntament amb dues altres teles de l’època més memorable de l’artista. Paga la pena acostar-se, doncs, al petit museu vallesà per celebrar que les tres boniques jovenetes togorianes –adquirides gentilment per una societat culta que va enfrontar-se al poder institucional, en mans d’uns reprimits voyeurs recalcitrants– puguin tornar a lluir la pell nacrada i les corbes sensuals que dialoguen amb els turons del paisatge que les envolta, amb tota la seva innocència i esplendor. Molt sovint, la suposada provocació d’una imatge no és inherent a ella sinó a la mirada tèrbola de qui la vol blasmar.