L’exposició central de l’Any Brossa, La xarxa al bosc. Joan Brossa i la poesia experimental, 1946-1980, consisteix, bàsicament, en un breu panorama de la poesia experimental dels anys cinquanta als vuitanta, tot i que hi ha peces anteriors.

Per tant, no és una mostra sobre l’obra d’en Brossa, o no tant sols de l’obra d’en Brossa. I a més, no abarca el període més conegut de l’autor, dels anys vuitanta. Aquest fet, ja és en si mateix una novetat. La majoria d’exercicis de comissariat al voltant de Brossa, se centren en el propi autor. Potser fan referència als seus companys de Dau al Set, però poca cosa més.

Vista de l’exposició.

En canvi, en aquesta ocasió, la clau consisteix en mostrar a Brossa com a part d’una xarxa de connexions, tant personals com formals o conceptuals, en un panorama internacional molt més gran. I el resultat és exuberant, dens, ric i fascinant.

A la segona meitat del segle XX, la poesia es va expandir a tots els àmbits creatius per acabar conquerint els dominis de la imatge i el so sota la bandera de la llibertat. Sense cap mena de dubte, Brossa va ser un dels autors que millor representa aquesta explosió de creativitat, però el seu llegat no es pot entendre sense la resta d’artistes que van fer de la poesia experimental un art imprescindible.

Som davant d’una de les exposicions més ambicioses que s’han presentat en els últims anys a Europa dedicades a la poesia experimental, tant per l’abast geogràfic com pel cronològic i la quantitat de peces. Es tracta d’un esforç únic per capbussar-se en aquesta escena, tan difícil d’acotar i tan vinculada a altres àmbits com l’experimentació sonora, les arts visuals i el disseny. De fer-la accessible al gran públic a través d’un muntatge que, més que explicar una història o establir etiquetes, vol facilitar que el públic es perdi entre algunes de les moltes propostes que van revolucionar la poesia del segle XX i la van acostar a les eines de comunicació presents.

De fet, com a Brossià que soc (jo, com tota una generació de dissenyadors que ens vam endinsar en la poesia visual a partir del seu treball), sempre havia sospitat que el que ell feia estava emmarcat en una avantguarda més àmplia, que no era un exotisme. Aquesta exposició ho posa de relleu. Com a mostra, hi ha la peça “Poema/Pistola” (1970) que té vincles amb d’altres. Hi ha per exemple una imatge d’un col·lectiu de Nova York dels seixanta, anomenats els Motherfuckers, a la seva publicació Black Mask, en que hi ha una pistola i diu: “We’re looking for people who like to draw” (Busquem gent que vulgui dibuixar), parafrasejant l’eslògan pel reclutament de Vietnam. No se si Brossa ho coneixia però te la mateixa actitud. A la pròpia exposició hi ha una peça anomenada Pistol poem concebuda com a poema sonor per Brion Gysin al 1960. També hi ha diversos cal·ligrames de Brossa que tenen ressonàncies amb obres de Felipe Boso, Eugen Gomringer o el propi Guillaume Apollinaire.

El recorregut, tot i que no està marcat, s’inicia amb el Lletrisme. Te força sentit si tenim en compte que va ser uns dels primers en treballar les lletres/paraules més enllà del seu significat obvi. La seva forma, el seu so, podien ser material de treball per generar obres. El lletrisme, era originalment una resposta al que els seus adeptes interpretaven com l’excés de control del surrealisme per part d’André Breton, i també un intent de fer una poesia més popular. Els lletristes treballaven en diverses formes artístiques, incloent-hi el so i les arts gràfiques, en les quals sempre s’hi trobava la presència de les lletres. Del Lletrisme d’Isidore Isou vindria la Internacional Lletrista i d’aquí el Situacionisme de Guy Debord i tota la seva influencia dins del maig del 68. Però pel que fa a l’exposició, el recorregut segueix per l’Ultra-lletrisme sonor, i Henri Chopin amb la seva revista OU. De fet, les revistes son molt presents en l’exposició. N’hi ha d’absolutament delicioses com la Futura Hansjörg Mayer. Aquesta publicació es feia en format cartell plegable i cada número estava realitzat per un autor diferent. L’única condició era que es fes amb una sola tipografia, la Futura de Paul Renner dissenyada al 1927 a Alemanya, molt influenciada per l’Escola Bauhaus.

Si ens atenim a les tipografies presents podríem definir aquesta exposició com a “moderna” en relació amb el moviment modern. Aquest moviment arrenca amb l’aparició de l’Akzident Grotesk de Hans Hoffmann al 1898. Era un derivació de la tipografia Royal Grotesk que va encarregar la Reial Acadèmia Prussiana de les Ciències. La necessitat d’un nou llenguatge que expressés exactitud, veritat, ciència, va crear una nova família tipogràfica (les lletres de pal sec o Sans Serif) lluny de les lletres gòtiques o romanes, pròpies del passat. Havíem entrat a la modernitat, encara que faltessin un anys perquè fos evident.

L’exposició es plena de tipografies “modernes” com: l’Helvetica de Max Miedinger, creada a Suïssa al 1963; La Futura, tal com hem dit; la Univers de Adrian Frutiger creada al 1957 a França. En publicacions d’aquí, apareix sovint la Venus de la Fundició Bauer creada al 1907 a Alemanya i molt usada a Espanya perquè Bauer tenia una bona distribució.

Una de les tesis de l’Eduard Escoffet, comissari de l’exposicio, és que a partir dels cinquanta més que de grups consolidats, com va passar a les avantguardes històriques s’ha de parlar de xarxa. Una multitud de nodes que interactuen i es relacionen però que estan física i conceptualment dispersos. És interessant veure llavors, els moments de trobada: revistes, festivals, antologies, discs, exposicions, etc. L’exposició te un apartat específic on es mostren aquestes publicacions i en termes de disseny també podríem dir que son “modernes”. Composicions clares, texts fent bandera a l’esquerra i amb molt de blanc. Tipografies Sans Serif i l’ús d’una retícula que sosté tota la composició gràfica.

És curiós veure com el gruix de l’exposició, que correspon a la Poesia Concreta, s’expressa en el llenguatge de la modernitat, pròpi de la Bauhaus, el Disseny Suís i l’Escola d’Ulm. Potser perquè aquests moviments comparteixen valors com la representació d’idees abstractes, en una nova realitat de caràcter universal. Hi ha una preocupació per l’expressió plàstica basada principalment en la línia i la superfície, l’ús d’elements geomètrics senzills (cercles, quadrats, triangles) i creació de tensions amb les diagonals. La Poesia Concreta, creava composicions geomètriques, formant estructures que recorden construccions o arquitectures, justament, un dels trets del disseny “modern”. Fins hi tot, creava efectes cromàtics d’espai i vibració plàstica que recorden l’art cinètic tant propi de l’Escola d’Ulm.

El sol descobriment de Josep Iglesias del Marquet ja mereix una visita.

Per a mi, una de les troballes de l’exposició es poder veure, en aquest univers internacional de la poesia experimental, l’obra de Guillem Viladot. En aquest bosc, Viladot es troba al seu lloc natural, com un dels impulsors de la poesia experimental, el sincretisme plàstic, el collage objectual i la poesia visual. És bastant xocant de veure com des del poble d’Agramunt o des del seu estudi ple de diaris, Viladot i Brossa estan connectats entre ells i alhora amb una escena internacional que aplega ciutats com Buenos Aires, Viena o Sao Paulo. El sol descobriment de Josep Iglesias del Marquet, no només com autor sinó com a connexió entre aquests autors locals i la xarxa internacional, ja mereix una visita. En el seu periple per Barcelona, Glasgow i Vancouver, Iglesias crea una sèrie de connexions que el fan treballar dins de moviments com el New Dada i el Pop Art. De fet, les seves postals poden perfectament emmarcar-se en el Mail Art, present en altres obres exposades i Fluxus, potser el gran absent de l’exposició.

Hi ha un sèrie de peces de Type-writer art (art fet amb una màquina d’escriure). Les més conegudes són de Bob Cobbing, i n’hi ha de veritablement notables. La idea de la maquina com a eina que no genera narrativa lineal, ni sentit sinó poesia i ambigüetat, és molt contemporània. Molts dels creadors de Type-writer art, encara que recorrien a recursos similars, utilitzaven la impressió a tinta que els feia més dúctils: poder manipular la mida de les fonts, manipular impressions, jugar amb colors i tipografies, etc.

Décio Pignatari, Beba cola-cola, 1957.

Cal fer esment, també, del paper de la impremta en aquest bosc de poesia experimental. Hi ha peces fetes amb tipus mòbils de fusta o de plom, on s’intueix allò que en diem gràfica d’impremta. Aquesta gràfica utilitza la impremta com un laboratori i comença amb les avantguardes: Constructivisme, De Stijl, Dada, Futurisme, etc. I és una constant al llarg del segle XX en moltes expressions de l’art. Fins que arriba el fotolit i l’Offset als 50 i després el Letraset.

També cal reivindicar el Ciclostil, que es va perfeccionant des de finals del XIX. Però no es fins els 50-60 que esdevé popular. Se les anomenava ‘vietnamites’, pel gran ús que se’n va fer durant la guerra de Vietnam (1964-1975). Els textos eren preparats amb l’ajuda d’una màquina d’escriure (un punxó per als dibuixos). Sobre una plantilla (o motlle) d’un paper especial, anomenada estergit, s’impregnava amb tinta per una de les cares, i llavors era capaç de trametre la tinta a les còpies per capil·laritat. A “La Xarxa al Bosc” hi ha diverses publicacions fetes amb aquest sistema.

Simptomàticament, l’exposició acaba just quan comença el boom de la fotocopiadora com a eina creativa i de producció. Les revistes van deixar pas als Fanzines. Així doncs tenim obra impresa però no fotocopiada. Un altre signe de la “modernitat” estètica de la proposta que no encaixaria amb fenòmens com el punk, encara que en moltes peces, es respira una actitud pre-punk molt suggerent.

L’exposició La xarxa al bosc. Joan Brossa i la poesia experimental 1946-1980 es pot visitar a la Fundació Joan Brossa, a Barcelona, fins al 17 de novembre.