Dalí és la bomba. Va inventar els rellotges tous, el mètode paranoic-crític, el museu com a teatre de l’experiència i, encara després de mort, l’exposició en dos actes.

Si a finals de novembre passat la Fundació Gala-Salvador Dalí inaugurava al Teatre-Museu de Figueres l’exposició Dalí-Rafael. Un somieig prolongat, després de Reis va fer mitja part –com a les funcions d’òpera o als partits de futbol– i ara torna tot substituint un Rafael del Museu del Prado, la Verge de la Rosa (c. 1517) per un Dalí: Sense títol. La basílica de Sant Pere. Explosió de fe mística en el centre d’una catedral (1959-1974).

Aquesta insòlita “explosió de fe” farà companyia a l’altra obra de l’exposició, L’ascensió de Santa Cecília (c. 1955), inspirada en una Santa Caterina de Rafael… Per acabar d’embolicar, les dues obres de Dalí ara presents tenen en comú la iconografia d’aquesta Santa Caterina rafaelesca transvestida. D’això se’n diu despullar una santa per vestir-ne una altra.

Un detall curiós: aquesta Explosió –permeteu-me escurçar-li el nom– formava part d’una instal·lació, l’altar del Crist twistejat, que el públic del Teatre-Museu de Figueres només podia entreveure a través del seu reflex en un mirall.

Per alguna raó devia ser així. No imagino Dalí amagant d’aquesta manera la seva Cistella de pa, o la Leda atòmica.

A l’exposició s’aporten documents interessants sobre aquesta peça, com imatges d’un estudi preparatori per a l’obra amb una làmina plàstica superposada, que ens revela com treballava Dalí –i els grans mestres clàssics–.

Més enllà, però, de l’admiració per Rafael –jo hagués escollit l’obra estereoscòpica Segons L’”escola d’Atenes” i “L’incendi del Borgo” de Rafael (c. 1979)–, hi ha dos temes que no s’aborden a l’exposició i que em semblen força interessants.

D’una banda, Dalí va emprar aquest mateix interior per a pintar una obra gegantina, El concili ecumènic (c. 1960), que es conserva al The Dalí Museum de St. Petersburg (Florida). I, no cal dubtar-ho, es tracta d’un fons que devia executar, tot seguint les indicacions del mestre, l’escenògraf Isidor Beà (Torres de Segre, 1910-Barcelona, 1996). Beà va treballar amb Dalí entre el 1951 i el 1982, i serà interessant el dia que s’abordi el paper d’aquest assistent en l’obra de geni empordanès. Bé tenia Rafael taller i assistents i ningú se n’escandalitza.

El misticisme de Dalí és un fenomen purament visual

D’altra banda, quan Dalí comença Explosió està obsedit amb… les explosions. Els atemptats anarquistes a la Barcelona del canvi de segle –especialment la bomba del Liceu (1893)– són presents en la memòria oral de la família. La bomba atòmica també va afectar el pintor. A l’atol de Bikini van esclatar vint bombes nuclears, entre el 1946 i el 1958.

I el 1959 Dalí dissenya les cobertes d’un gegantí llibre de l’Apocalipsi tot fent esclatar una bomba carregada de claus –que emulava el model “Orsini” emprat a l’atemptat del Liceu– sobre una planxa de bronze.

L’etapa mística i atòmica de Dalí havia començat amb l’explosió de Hiroshima i un retorn a la fe catòlica, i es cloïa amb seguit de petites explosions controlades. El misticisme de Dalí, com l’erotisme, és un fenomen més visual que no pas espiritual.

L’exposició Dalí-Rafael. Un somieig prolongat es pot visitar al Teatre-Museu Dalí de Figueres durant tot l’any 2019.