Nora Ancarola presenta a La Virreina un projecte sobre l’evolució del concepte de vigilància; des del panòptic de Jeremy Bentham fins a la mirada creuada i horitzontal dels dispositius digitals contemporanis, i la seva relació amb les poblacions migrants i exiliades.

Al catàleg de l’exposició Panòptic_Frontera 601 de Nora Ancarola (Buenos Aires, 1955) apareix la foto de l’artista sortint el 1977 de l’aeroport d’Ezeiza rumb a Espanya. Deixava una terra que, després del cop militar de 1976, estava començant a viure els seus anys més terribles sota una dictadura ferotge i malvada, que va deixar una reguera de mort i dolor les repercussions emotives de la qual seguiran durant dècades.

Nora Ancarola, Caseta dels Alemanys. Panoràmica, 2018.

A la imatge en blanc i negre se la veu confiada, somrient a un dels fotògrafs que immortalitzaven els que s’anaven perquè les seves famílies veiessin que havien passat la frontera i no els havien “desaparegut”. “Els joves érem perillosos només per ser joves”, recorda. Malgrat el seu somriure, imagino que tindria el cor en un puny, el mateix puny que li tenallaria la gola, i que ara protagonitza l’obra a l’entrada de la Sala Miserachs de La Virreina. En ella el puny de plom s’obre en una mà de plata, així com a l’interior de la sala es desplega una instal·lació oberta a múltiples interpretacions i formada per diferents capes, plenes de detalls i referències.

Nora Ancarola, No puc obrir el puny. Monotip i peça de plom, 2019.

Malgrat el espai reduït, la instal·lació suscita infinites reflexions. “El visitant tindrà l’experiència que vulgui tenir”, afirma Ancarola, que a la primera part esbossa un paisatge amb frases concises, però de gran poder evocador: “no puc obrir el puny”, “no sap nedar”, “té fred” , “impossible tornar”… Són frases soltes extretes del relat de dos adolescents subsaharians sobre la seva arribada en pastera, que materialitzen el desassossec i condueixen el visitant cap a un mirall de vigilància, dels que veiem en les sèries televisives americanes, sota el qual es pot llegir l’afirmació de Walter Benjamin: “la tradició dels oprimits ens ensenya que l’estat d’excepció és la regla”.

Nora Ancarola, Vídeo de la instal·lació Les maletes kafkianes. Fotograma, 2018.

Si el visitant dedica a aquest espai el temps suficient, una càmera atraparà el seu rostre i, després d’extrapolar-lo del context, l’introduirà en el panòptic que espera a la segona part de la instal·lació. Allà s’aprecia l’entorn des de la perspectiva de la Caseta dels Alemanys, construïda per la Gestapo a la frontera entre Espanya i França, en un punt estratègic de Port Bou on Walter Benjamin es va suïcidar, abans de ser deportat a França pels franquistes.

Per bé que la naturalesa li atorgui la visió d’un mirador, la Caseta seguirà sent un lloc esgarrifós, concebut per espiar i reprimir, per veure sense ser vist.

Malgrat les infaustes memòries i les imatges en blanc i negre, es percep la formosor de l’entorn i la poderosa bellesa de la Mediterrània, solcada pels cadàvers d’immigrants que pesaran en la consciència de tot europeu. Per bé que la naturalesa li atorgui la visió d’un mirador, la Caseta seguirà sent un lloc esgarrifós, concebut per espiar i reprimir, per veure sense ser vist.

Nora Ancarola, Panòptic, 2018. Foto @ArteEdadSilicio.

Els visitants atrapats per la càmera apareixen com fantasmes entre les boires, una sensació reforçada pels sons que els envolten: el batec d’un cor, aigua fluint i converses de frontera. No tothom es descobreix en el dispositiu, si tens molta pressa no hi apareixes, però també hi ha qui s’identifica i s’hi fa una selfie per duplicat. Ancarola pren com a punt de partida l’arqueologia dels dispositius disciplinaris desenvolupada per Michel Foucault, per posar de manifest la transformació des del panòptic de Bentham fins a la nostra societat hipercomunicada, i còmplice de la vigilància il·limitada per la seva necessitat d’exhibicionisme i voyeurisme. I això malgrat la inicial paranoia dels anys 90 i al terrorisme psicològic actual d’alguns experts en la fenomenologia de la societat digital.

Nora Ancarola davant el Panòptic. Foto @ArteEdadSilicio 2019.

El tema de la militarització dels confins, del blindatge de les fronteres i la persecució dels que intenten travessar-les fora d’uns marcs legals, classistes, racistes i excloents, enllaça directament el projecte Panòptic_Frontera 601 per a La Virreina –comissariat per Valentín Roma–, obert fins al 20 d’octubre, amb l’exposició Temps de Plom i Plata. Derives obligades, comissariada per Joan Maria Minguet Batllori, que es pot veure al Centre d’Art Maristany de Sant Cugat del Vallès, fins al dissabte 27 de juliol. Les dues mostres, juntament amb unes obres sonores creades expressament per José Manuel Berenguer, es presentaran més endavant a Buenos Aires a l’Hotel d’Immigrants, un espai especialment vinculat amb el projecte, que reforça encara més la denúncia dels abusos de poder i la reivindicació del dret als desplaçaments territorials perquè, tot parafrasejant Benjamin, els poderosos deixin de convertir les fronteres en un veritable estat d’excepció migratori.