Uri Geller va irrompre a la meva vida en tres ocasions. La primera, la nit del 6 de setembre de 1975, quan va aparèixer al programa de TVE Directísimo, conduït per José María Íñigo.

Qui no recorda com aquell mag israelià ens convidava a torçar culleres i aturar rellotges amb el poder de la ment? Ell ho aconseguia fàcilment, però a casa meva vam seguir les instruccions i no es va torçar una sola cullera. Tampoc vam aturar el rellotge de la tauleta de nit.

Quaranta anys més tard, fent recerca per al meu llibre Dalí i Barcelona, vaig ensopegar amb un fragment de les memòries d’Amanda Lear, el/la cèlebre transsexual que mai ha admès ser un/una transsexual. A El Dalí de Amanda, ens explicava com el pintor empordanès i el mistificador israelià havien coincidit a l’hotel Ritz de Barcelona: “Dalí no es creia res d’això, però va rebre Geller, que davant seu va retorçar alguns objectes metàl·lics. La seva mirada penetrant d’hipnotitzador espantava Dalí, que no tenia ganes de convertir-se en objecte d’una experiència parapsicològica. “Aquest patatuski és temible –em va confessar–. Em terroritza la seva mirada”.

Efectivament, a La Vanguardia del 10 de setembre de 1975 podem llegir-hi la convocatòria per a l’endemà, a El Corte Inglés de Plaça Catalunya, en un acte en el qual “el fenomen paracientífic més extraordinari de tots els temps” havia de signar exemplars del seu llibre Mi fantástica vida.

En descobrir aquella pista, vaig cercar Uri Geller a internet, i vaig ensopegar amb el seu web https://www.urigeller.com/. Vaig anar al formulari de contacte i vaig enviar-li un missatge. Al cap de pocs segons, em va arribar la resposta: “truqui’m demà al migdia a aquest número…”.

“Please, please, teach me this!”

L’endemà vaig trucar i em va respondre Uri Geller en persona. Aleshores vivia a Londres. Em va explicar que Dalí, a la seva suite del Ritz, havia intentat torçar la cullera però que no se’n va sortir, i que li suplicava: “Please, please, teach me this!”.

No oblidem que Dalí havia pintat la primera cullera torta de la història de l’art el 1932, a l’oli Symbole agnostique.

Uri Geller i el seu Cadillac.

Geller li va dir a Dalí que ell també pintava, des que era petit. “Més endavant –em confessà– la meva obra va evolucionar, molt influïda per la de Dalí”.

“A Nova York vam coincidir moltes vegades –prosseguí Geller–. En una ocasió, tancat al lavabo de l’hotel St. Regis, Dalí va traçar un cavall i des de fora jo en vaig dibuixar un d’idèntic. I em va regalar una esfera de cristall, que he posat com a adornament de capó al meu Cadillac folrat amb tres mil culleres tortes. Em va dir que aquella esfera havia pertangut a Leonardo da Vinci”.

Leonardo da Vinci, Salvator Mundi, c. 1500. Louvre Abu Dhabi.

Darrera sorpresa. Pel que em va explicar, el seu segon cognom és Freud. És descendent d’una cosina del fundador de la psicoanàlisi. Uri Geller Freud! Si Dalí ho arriba a saber…

Dos anys després, Uri Geller em va tornar a contactar. S’acabava de subhastar una obra de Leonardo da Vinci, Salvator Mundi, per 450 milions de dòlars –el preu més car mai pagat per una obra d’art–. Geller em va explicar que l’esfera de vidre que sosté Jesús al quadre era la mateixa que Dalí li havia regalat.

En acomiadar-nos, l’Uri Geller em va fer una estranya pregunta: “Are you happy, Richard?

Yes”, vaig mentir. Si els rellotges s’aturen i les culleres es torcen amb el simple poder de la ment, per què no podia jo ser feliç, també?