El cas de Valls és tan insòlit que frega el poltersgeist. A la capital de l’Alt Camp hi ha 24.000 habitants. I al seu museu, 2.000 obres d’art.

Quin és el secret del Museu de Valls? Un grup de mecenes? Un ajuntament milionari que no repara en despesa cultural? Patrocinadors? No. Es tracta, d’una banda, de persistència, de no abaixar mai la guàrdia, d’arribar per altres vies –bàsicament, les relacions humanes– on no arriben els diners. I, de l’altra, de no estirar més el braç que la màniga, d’administrar extraordinàriament bé els minsos recursos, d’aplicar la dita que resa “qui no guarda quan té, no menja quan vol”.

Joan Brotat, El carrito de flores, 1953.

I tot això, sense oblidar el factor humà. En aquest cas, limitat a la persona de Jordi París. París va entrar al Museu el 1987, abans que la pinacoteca obrís al públic, el 1993, a l’edifici de la Casa de Cultura. I encara n’és l’únic responsable. Digueu-ne director, conservador, curador… o home orquestra.

Jaume Mercadé, Cases de Valls, 1918.

El Museu de Valls s’ha nodrit de generoses donacions, com les del doctor Joan Estil·las, l’empresari Francesc Rodon o l’historiador de l’art Daniel Giralt-Miracle. Aquest darrer, acaba de completar la donació d’un fons de 512 obres, 300 de les quals obra gràfica.

Carles Collet, Guerrer, 1925.

Sí, es tracta d’un museu modest, que ocupa la segona i la tercera planta de la Casa de Cultura. No hi ha luxes, ni oripell museogràfic, la il·luminació demana una posada al dia, i del web millor no parlar-ne… Però la seva col·lecció és un magnífic resum de l’art català –i vallenc– d’entre finals del segle XIX i avui dia.

Joan Ponç, Blues, 1951.

Jo mateix recordo, a finals dels anys noranta, en Jordi París adquirint a la subhasta de Soler y Llach –on jo dirigia el departament bibliogràfic– una tinta de Joan Ponç –Blues, portada de la revista Dau al Set– per tan sols 1.500 euros. París estudia el mercat, calcula els seus minsos recursos, té en compte les mancances de les col·leccions del museu, i si tots els elements són favorables, du a terme l’adquisició. La majoria de les obres adquirides aquests darrers vint anys no supera la xifra d’aquest Ponç, el qual diu molt de les habilitats de Jordi París, però també sobre l’estat del mercat de l’art català.

Domingo Soler Gili, Vista del carrer Gran de Gràcia.

Actualment, podem visitar-hi l’exposició “Obra de la col·lecció. Les adquisicions del Museu de Valls” oberta fins al 26 d’agost. A finals d’octubre s’hi inaugurarà la itinerància de l’exposició “Realisme(s) a Catalunya (1917-1936). Del Picasso clàssic al Dalí surrealista”, procedent del Museu Maricel de Sitges. Amb motiu d’aquesta o de qualsevol altra exposició, sempre paga la pena una visita al Museu de Valls.

Francesc Galofré Oller, Nens jugant, c. 1900.

“Obres de la col·lecció. Les adquisicions del Museu de Valls” ocupa tot l’espai expositiu del museu. Està dividida, bàsicament, en set apartats: arrenca amb un preàmbul amb obres vallenques anteriors al segle XIX i passa a la generació local del segle XIX: Bonaventura Casas, Francesc Guasch Homs i Galofré Oller. De Galofré Oller, precisament, hi ha dos olis amb elements que l’artista va reutilitzar al seu famós Bòria avall (1892) que, d’altra banda, es conserva al Museu.

Modest Urgell, Carrer II.

Hi ha una tria del millor paisatgisme català, de Martí i Alsina a Josep Obiols, tot passant pel tarragoní Ignasi Mallol i pel vallenc Jaume Mercadé. Menció especial mereixen una Vista del Carrer Gran de Gràcia, de Domingo Soler Gili, i dos petits, deliciosos, guaixos de Modest Urgell.

Joan Navarro, Jove regant una planta.

La dècada dels anys vint i trenta del segle passat constitueixen una gloriosa galeria de retrats, a cura d’Antoni Vila Arrufat, Marià Pidelasserra, Josep de Togores, Pere Pruna, Francesc Domingo, Josep Obiols, Manuel Humbert… Les avantguardes també hi tenen la seva quota, en aquesta tria, amb una escultura de Carles Collet –Guerrer, de 1915– i una increïble Composició cubista (c. 1916-1917) d’Olga Sacharoff. Jove regant una planta, de Joan Navarro, és un bon exemple d’aquell retorn a l’ordre que va imperar en acabar la I Guerra Mundial.

Olga Sacharoff, Composició cubista, c. 1916-1917.

I ara que es comença a fer justícia a l’art de postguerra, la secció cronològica corresponent del Museu de Valls treu pit amb obres de Joan Brotat com El carrito de flores (1952), Marc Aleu, Francesc Todó, Joan Vilacasas, Jordi Curós, Maria Girona i, és clar, Joan Ponç.

Francesc Artigau, La garita, 1973.

Una mostra de “l’oportunisme” del Museu de Valls es pot trobar a la secció de fotografia: quan Xarxa Cultural fou desmantellada i les seves obres venudes en subhasta, París va aprofitar per comprar a preus assequibles fotos de Pilar Aymerich, Leopoldo Pomés, Xavier Miserachs o Toni Catany. En una altra ocasió, es va adquirir obra de Pere Català Pic, que completa la col·lecció de fotografies de Francesc Català Roca. Valls és un indret clau, en la història de la fotografia a Catalunya.

Perejaume, Migdia a Valls, 2009.

El recorregut conclou amb les noves figuracions de la dècada del 1970, i les generacions de creadors sorgides amb la postmodernitat: Francesc Artigau, Miquel Vilà, Gerard Sala i Serra de Rivera són seguits d’a prop per la ironia de Pep Duran Esteva, la nova abstracció de Joaquim Chancho i Santi Moix, i les fotocomposicions neodadà de Marcel Pey. En aquesta celebració no hi podia faltar, per partida doble, Perejaume. La seva performàtica Migdia a Valls tanca una mostra que és exemple de gestió acurada, bon fer i amor incondicional a l’art català.