Haurien de canviar molt les circumstàncies però una de les coses que em fan més ràbia és gairebé tenir la seguretat que no tornaré a posar els peus a la Capella Sixtina.

I si ho faig algun dia per alguna raó extraartística, segurament em negaré a mirar cap al sostre si resulta que he d’estar envoltada de centenars de persones al meu voltant donant-me cops amb les seves bosses i colzes. La darrera vegada que vaig ser davant del Museu del Louvre també em va fer mandra entrar-hi quan vaig veure la llarga cua. La massificació que viuen molts museus del món no posa les coses fàcils a la contemplació de l’art, que necessita, sense que hi hagi un silenci absolut ni una quietud esfereïdora, d’una actitud oberta al coneixement i a l’atenció conscient.

Selfies a l’exposició Meet Vincent Van Gogh.

Fa gairebé tres dècades es va celebrar a bombo i platerets el centenari de la mort de Van Gogh, i l’aniversari va coincidir en el temps amb el fet que dues obres del pintor –Els gira-sols i Retrat del doctor Gachet– van assolir preus rècord a les subhastes. Els mitjans de comunicació anaven plens de notícies sobre el pintor holandès, que va passar de ser una estrella a ser una estrella mediàtica. Hi ha una diferència qualitativa entre una cosa i una altra. Si féssim una enquesta pel carrer i preguntéssim quin és el seu pintor preferit a les persones que passegen pel carrer, segur que Van Gogh seria un dels noms més repetits.

Foto: @Jeffrey Steenbergen.

El museu del pintor a Amsterdam, inaugurat el 1973 amb el llegat heretat i conservat encara pels descendents de l’artista, va notar de valent aquest canvi d’estatus fa tres dècades i avui dia atrau més de 2.200.000 visitants, quan de fet es tracta d’un museu de format mitjà. Les cues, doncs, com en altres cèlebres pinacoteques del món, són habituals. I és cert, que sent Van Gogh un pintor de fama tan universal, moltes persones no es podran desplaçar mai a Amsterdam a visitar el museu monogràfic de l’artista. D’altra banda, cada cop és més difícil que les obres mestres del museu es prestin per a exposicions degut a la seva vulnerabilitat material i l’alt cost de les assegurances.

Aquesta és la justificació que el museu holandès dóna per haver creat i organitzat l’exposició Meet Van Gogh, situada en el Pla de Miquel Tarradell del Port Vell de Barcelona, però que té versions iguals en altres ciutats del món com Seul. La barcelonina és la primera parada europea d’aquesta mostra sobre el pintor, instal·lada sota una gegantina carpa, a la manera d’un circ.

En certa manera, la justificació del museu per portar pel món aquest muntatge té a veure amb el que dèiem al principi d’aquest article: si pel que sigui no pots o no vols anar a veure l’obra de Van Gogh en directe, Meet Van Gogh t’aporta una experiència paral·lela, un petit simulacre. I de passada, l’espectador pot accedir també a una àmplia còpia de la botiga del museu, al final del recorregut, que dóna encara més ingressos a la institució. Comercialment -perquè les entrades no són barates- és una bona jugada del museu.

Tot té una aparença de fa un quart de segle.

Però, i culturalment? El guió de Meet Van Gogh s’ha estructurat a través de les mateixes paraules del pintor a la seva correspondència. Fins aquí res a dir. És una opció tan bona com una altra, encara que esbiaixada. En la presentació de la mostra, els responsables del museu van insistir que aquesta és l’única versió d’una exposició sense obres de Van Gogh, que aporta realment coneixement sobre l’artista. Ho diuen perquè corren pel món altres espectaculars muntatges digitals interactius i immersius sobre l’obra del pintor, com la que es presenta a l’Atelier des Lumières de París, que tenen molt poc d’exposició i molt d’experiència sensorial. No hi tinc res en contra, ben al contrari, però és una altra cosa. Un tipus d’experiència que tindrà un espai fix a Barcelona a la tardor en el nou Centre d’Arts Digitals, situat a l’antic cinema Ideal, que s’inaugurarà amb un muntatge sobre Claude Monet.

 

El problema és que Meet Van Gogh es ven com si fos una experiència immersiva i no ho és. La confusió és descomunal perquè l’espectador pot haver vist a les xarxes les espectaculars imatges de les altres versions. La mostra es vol desmarcar dels muntatges digitals definint-se com una exposició “més seriosa”, però tampoc resulta ser una bona exposició seriosa. Es podria haver utilitzat una tecnologia més punta i no ho fa. Les decoracions on el visitant es pot fotografiar, com la recreació de la cèlebre habitació de Van Gogh a Arle, són molt de cartró pedra. Qualsevol muntatge d’exposició de mitjans dels anys 90 al CCCB, per exemple, donava 50.000 voltes a aquest disseny. Tot té una aparença de fa un quart de segle. Els panells projectats no són ni d’alta definició (si ho són no ho semblen). I enmig de tot aquest avorrit despropòsit, el coneixement tampoc sura i queda diluït. El millor de tot plegat, la botiga. Meet Van Gogh es queda a mig camí i no és ni una bona exposició documental ni una experiència immersiva. Així que no sigueu tan radicals com jo, i si voleu art millor viatjar, fer cues i admirar els Van Gogh reals.

L’exposició Meet Van Gogh es pot visitar al Pla de Miquel Tarradell, al Port Vell de Barcelona, fins al 2 de juny.