Felip IV va contractar Diego de Velázquez quan el pintor tenia vint-i-quatre anys. Acabava d’arribar a un Madrid que vivia la febre d’or. Era l’Espanya del segle d’or, de l’or que arribava a Sevilla des de les Índies i que tan aviat entrava a les arques reials, sortia cap a Europa.

Els Àustries portaven des de temps del besavi de Felip IV, l’emperador Carles V, embrancats en unes guerres que consumien bona part de les riqueses de la corona.

Diego Velázquez, Mart, c. 1638. Museo Nacional del Prado, Madrid.

Un bon grapat d’aquest or anava a parar a les bosses dels soldats dels terços fundats pel Duc d’Alba a Itàlia. Se’ls anomenava així perquè estaven formats per 3.000 soldats d’infanteria o perquè un terç romania a Itàlia, un a Espanya i l’altre a Flandes. Posar una pica (llança llarga) a Flandes era caríssim, d’aquí l’aforisme.

Mart (1638) és una de les peces emblemàtiques que el Museu del Prado ha prestat a CaixaForum per a aquesta celebrada exposició sobre Velázquez i el segle d’or.

L’artista va retratar el déu de la guerra mig nu en un oli de mida natural. Mart seu amb les armes als peus. El casc li tapa mitja cara i només els bigotis de Capità Alatriste destaquen en la penombra. Velázquez ens presenta un d’aquells soldat mig derrotats dels terços, potser fins i tot fastiguejats després de tants anys de lluites estèrils.

Velázquez el va pintar uns anys després del seu primer viatge a Itàlia on havia passat hores i hores copiant el miracle de la Sixtina.

Velázquez no era un idealista del Renaixement sinó un barroc.

Miquel Àngel era un déu des de que Juli II havia inaugurat la capella dedicada al seu oncle Sixte IV el 1512. Cent anys després el jove espanyol va rebre permís per amarar-se del geni de Caprese. Potser per això el seu Mart ens recorda una figura de la tomba dels Medici a san Lorenzo de Florència o a algun dels efebs de la Sixtina. La paleta de l’artista no n’està massa allunyada.

Però Velázquez no era un idealista del Renaixement sinó un barroc. Havia begut de les fonts de Caravaggio i el realisme s’imposava a la bellesa encara que ell aconseguís que anessin de la mà.

Mart sembla cansat, però encara porta el casc. No és un soldat a la reserva. El quadre mitològic anava destinat a les dependències d’un rei que potser també estava cansat, Felip IV. La guerra dels trenta anys havia començat tres anys abans de pintar el quadre, el 1635.

Ja havien tingut lloc la Rendició de Breda, immortalitzada pel pintor entre 1634 i 1635, i les victòries militars espanyoles de Nördlingen (1634) i Hondarribia (1638).

Els terços van seguir imparables per Europa durant uns quants anys més. Van tenir temps de provocar una guerra a Catalunya, la dels segadors, dos anys després que el quadre es pengés a les parets de Torre de la Parada, la finca de cacera de Felip IV. Els terços d’Alatristes de Pérez Reverte van seguir passejant-se per Europa fins que van perdre el seu prestigi a la desfeta de Rocroi (1643).

Diego Velázquez, El príncep Baltasar Carlos, a cavall, 1634-1635. Museo Nacional del Prado, Madrid.

Una altra de les peces estrella de l’exposició de CaixaForum és el retrat del malaguanyat nen El príncep Baltasar Carles, a cavall, realitzat el mateix any que el Mart. L’hereu va morir als setze anys i va forçar a Felip IV a casar-se amb Maria Anna d’Àustria per tal d’engendrar un altre hereu.

A poc a poc l’imperi de Felip IV “se’n anava a la porra” (expressió popularitzada entre els soldats dels terços: durant les aturades de les marxes, els arrestats havien de seure al costat del sergent que portava una porra) i de les Amèriques arribava cada dia menys or.

A Felip IV de poc li va valer engendrar finalment un hereu, que va rebre el nom de Carles II, i que va ser conegut com l’embruixat. Els Àustries espanyols havien arribat al final de la dinastia i el 1700 Carles II va morir sense descendència.

Per no perdre els bons costums peninsulars va caler una altra guerra per dirimir qui es quedaria amb les despulles d’aquell imperi. Van guanyar els Borbons i l’Anjou Felip V va clavar una pica a Barcelona el 1714.

Han passat tres-cents anys i d’aquell imperi no en queda res. Per sort es conserven els prop de 800 olis de la col·lecció de Felip IV al Museu del Prado.

Feliç bicentenari i per molts anys!

L’exposició Velázquez i el Segle d’Or es pot visitar al CaixaForum Barcelona fins al 3 de març de 2019.