L’any 1951, Isaac, Ana Maria, Ismael i Paco Smith Marí embalaven les pertinences de la luxosa mansió que tenien al poble d’Irvington, a la riba del Hudson, indret residencial predilecte dels novaiorquesos més acabalats.

La destinació de l’embalum d’objectes, mobles, tapissos, escultures i quadres era Sitges, perquè estaven adquirint el Palau de Maricel als hereus del multimilionari americà Charles Deering. Trenta anys després, els Smith –que havien fet fortuna als USA– planificaven instal·lar-se de nou a Catalunya i , alhora, fer un museu dedicat a Ismael, l’artista de la família.

Ismael Smith, Il·lustració satírica. Barcelona, ca. 1905.

Ana Maria estava entusiasmada, i escrivia als seus cosins de Sabadell el nom reconvertit del palau sitgetà: Marí Cel. Però l’anhelat cel dels Marí es quedaria només en projecte, perquè Isaac, que era qui llavors duia les economies del clan, moria aquell mateix any, i just a Barcelona on havia vingut a signar el contracte de compravenda i, de passada, a operar-se d’un càncer que seria tan fulminant que no li donaria temps a formalitzar la transacció. Sense Isaac, el pla dels Smith Marí va quedar desmanegat. Ana Maria moriria tres anys després, i només quedarien Ismael i Paco. Els dos germans no s’entenien de cap manera i la seva convivència aviat esdevindria un infern. Finalment, Ismael, que vivia mig salvatge a la mansió, i es passejava nu pel parc, va ser ingressat, després d’una denuncia per escàndol públic, al psiquiàtric de White Plains, on estaria reclòs fins que va morir l’any 1972.

Ismael Smith, La dona de Putifar. Nova York, 1924.

El 1955, totes les caixes destinades al Maricel que contenien escultures, gravats, dibuixos i pintures d’Ismael, no s’havien desembalat i en aquell moment, quan les coses ja anaven molt mal dades amb Paco, Ismael va decidir enviar-les a Catalunya, tal com estava previst inicialment, potser ja preveient que la situació a Irvington tindria un final fatídic, i les va donar a la Junta de Museus, que és qui havia adquirit finalment l’edifici sitgetà veí del Cau Ferrat. Amb aquesta donació, formada per gairebé un miler d’obres, Smith es vindicava a si mateix, però llavors ningú li va fer cas. En una carta a Joan Ainaud de Lasarte, en aquell moment director del Museu d’Art Modern barceloní, Ismael li deia que fes el que volgués de les coses que li enviava, com si volia anar-les repartint per diferents pobles. Però de fet, un cop desembalades les caixes, el seu contingut es va quedar mort de riure als magatzems del museu de la Ciutadella i, després, als del Palau Nacional, a Montjuïc, durant més de mig segle, sense que ningú en fes cap cabal sinó era per a menysprear-ho i deixar-ho de banda com a l’obra d’un sonat.

Ismael Smith, La misèria. Barcelona, ca. 1905-1906.

Més enllà de les vindicacions d’amics de l’artista, com Miquel Utrillo, o d’historiadors i crítics d’art com Rafael Santos Torroella o Josep M. Cadena, la recuperació smithiana vindria gràcies a galeristes i antiquaris, els quals, ja a títol pòstum, van confiar en el seu talent.

Primer va ser la Sala Rovira, situada a la rambla de Catalunya, qui, el 1973, va fer una esplèndida exposició de dibuixos de Smith dels anys 1907 al 1911, un fet que propicià que la seva obra comencés a entrar a prestigioses col·leccions privades. Després va ser la Sala Parés, que en va organitzar una altra, el 1985. Quatre anys més tard era Artur Ramon, qui en feia una, en la qual a més de dibuixos presentava una sèrie d’escultures, de fosa pòstuma en bronze, que corresponien als guixos que feia poc havia identificat i recuperat arran de l’enderroc de la torre que tenia Manuel Rius i Rius, a la Bonanova. En paral·lel, algunes institucions que havien rebut donacions importants per part dels hereus del darrer dels Smith, d’una banda Elizabeth Knapp i, de l’altra, Enrique García-Herraiz, com la Hispanic Society of America, de Nova York, o la Biblioteca de Catalunya i la Calcografía Nacional, organitzaven sengles exposicions temàtiques sobre l’artista. Però la resta d’institucions i museus que van rebre també donacions, no va fer res, ni la Biblioteca Nacional de España, ni el Museo Reina Sofía, ni el Museo Lázaro Galdiano, ni tampoc el Museu d’Art Modern, amb el temps integrat al Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Ismael Smith, Il·lustració satírica per a la revista Foyer. Barcelona, 1909.

Les úniques entitats que organitzarien exposicions de Smith serien la Fundación MAPFRE, amb Pablo Jiménez Burillo l’any 2001, i la Fundació Palau, amb Josep Palau i Fabre el 2005, les quals no havien rebut cap donació, sinó que havien adquirit obra per l’interès que els despertava l’escultor maleït. El 2009 s’inaugurava el Museu d’Art de Cerdanyola, i era el primer que dedicava una sala monogràfica a l’artista, gràcies a una nova i substanciosa donació de García-Herraiz. Finalment, però, l’any 2017 el MNAC presentava la gran retrospectiva que feia tants anys que devia a l’artista.

Ismael Smith, Salomé. Nova York, ca. 1922.

Enguany, és Palau Antiguitats qui, junt amb Clavell Morgades, pren el relleu de la vindicació de Smith, amb una petita i ben nodrida retrospectiva que abraça totes les seves facetes i èpoques, amb algunes obres tan celebrades com memorables, i unes altres d’inèdites que ajuden a conèixer millor i completar el perfil d’aquest escultor, dibuixant i gravador, fascinant i contradictori a parts iguals.

L’exposició Ismael Smith (1886-1972), Barcelona, París, Nova York es pot visitar a Palau Antiguitats, de Barcelona, fins al 31 de gener de 2019.