La sociologia francesa del segle XIX  estableix que els “fets” (no les veritats) són tossuts. Així que encara que passi el temps ens recau de nou a les mans un “fet” que sembla que tingué lloc més o menys el 1974 entre un pintor moralista caricaturitzant, Ferran Martí Teixidor (Barcelona, 1930), i – sense consulta prèvia – Antoni Tàpies, l’informalista matèric indiscutible.

Per les dates esmentades Martí Teixidor pintà un quadre a la manera del simbolisme prerafaelita en el que caricaturescament i sota la inscripció Glòria a la fina sensibilitat d’Antònia Muro i les calces cagades, hi apareixia, aureolat d’un  lluminós arc de mig punt,  el pseudo retrat de cos enter d’Antoni Tàpies, vestit a la manera d’un Crist (o “Verge”, per la icònica) amb mantó blau embolcallant (a la manera de les Verges del gòtic), que cobreix un vestit vermell cenyit per un cordó penitencial. La capa envolta, abriga, connecta un seguit de babaus embadalits que, somrients i agraïts miren admirativament el seu protector.

Martí Teixidor, “Vitriol”, Glòria a la fina sensibilitat d’Antònia Muro, c. 1974.

Aquesta és la icònica del quadre. A la part inferior dreta, encolat a la tela, hi ha un retall del diari “El Ciero” amb un text illegible però del que es veu, sota el lema general de Cruz y Raya, la firma Manuel Vela Jiménez, i el títol del text imprès: Arte Pobre. Una fotografia prèvia de tot plegat es trobava al calaix de treball del crític Rafael Santos Torroella, que era el crític d’art titular del “Noticiero Universal”. Aquell any en Tàpies publicà L’Art contra l’Estètica, (l’acció contra la norma; prèviament havia publicat La pràctica de l’art, on s’hi exaltava també  l’acció). Tot plegat era un al·legat contra l’art figuratiu, entès com expressió anacrònica i regressiva del món burgès. Els fets formaven un capmàs que mostrava més o menys Tàpies, aleshores reconegut i celebrat, com gran pintor informalista però que devia en part els èxits internacionals a la necessitat d’imatge exterior liberal del règim franquista, propiciada pel comissari Luís González Robles. M. Infiesta, creador del Museu de l’Art Realista, MEAM, de Barcelona, en un comentari a l’art de Martí Teixidor, recentment encara ho afirmava.

Fins aquí els fets. Ara anem a veure el sentit i significació possible de tot plegat. En primer terme, afirmar que una societat no és un conjunt clar i transparent, intercomunicat i flexible sinó tot el contrari: obscur, compartimentat, escleròtic, trampós i, sobretot, amoral, al marge de tota norma i principi que no sigui la del sacrosant principi de la propietat privada (intocable, fins ara, a tot el món).

Transferit a aleshores, però encara vigent ara, el que sembla que vol senyalar el  pintor casolà – que havia obtingut ja un Premi Wagner el 1955, festejat a la ciutat de Dresden mateix (reconstruïda) -, és que en el cas del Tàpies informalista l’art hauria perdut la seva justificació de consciència moral dels humans, tal com l’havien exercit Hogarth, Goya, Daumier, que se serviren del dibuix i de la pintura per “representar les Passions i, a través de l’Epidermis, evocar l’Ànima que viu a l’interior” (Mitchell, 1731), … ”mentre jo els descric pintaries els seus trets: els faries tals com són atès que t’asseguro que no hauries de fer caricatura; els plasmes de tal manera que mirant la cara ja reconeixeries l’ànima” (Swift, 1736), … “es diu que la millor lloança que es pot fer a un pintor és afirmar que les seves figures semblen que respiren; doncs encara és major lloança dir que sembla que pensen” (Fielding, 1742). Amb afegitó, obvi, de les tesis sobre fisiognòmica i representació de Lavater (1780). Totes aquestes apreciacions les aporto per assajar de dir que Martí Teixidor, per mitjà d’una pintura d’un concepte acadèmic “altre” –o no acadèmic-, mitjançant –encara que innovats i personals– estereotips a la manera d’un altre pintor català coetani, Ramon Calsina, i de Riu Serra, o els ja esmentats anglès, aragonès o francès, hom pot practicar un art, no de consum populista com el dels Teniers holandesos o el dels costumistes andalusos de finals del XIX, sinó un art amatent al ganxo de la deformació còmica i del cinisme sarcàstic i mofeta, sense abandonar, tanmateix, les llicències executives permeses pel surrealisme (això podria justificar la part de la sanefa al·lusiva a un quadre de Dalí on hi figura un personatge amb els calçotets cagats). L’art proposat per Martí Teixidor es voldria com una medicina per l’ànima –Tàpies també ho volia pel cos, per influència i acceptació dels orientalismes–. Martí Teixidor critica l’anestèsia –creu ell– a la que l’art abstracte contemporani ha conduït la realitat. (Cirici, al final del franquisme, arribaria a dir que l’art de Tàpies és l’equivalent a l’emblema figuratiu de l’aniquilació de la realitat.) Sembla que de tot plegat només se n’escaparia un Francis Bacon.

Es curiós com es capgiren les coses. Si es vol interpretar la crítica a Tàpies i els seus corifeus, aleshores resulta que Martí Teixidor –que també ha tingut entre nosaltres els seus marxants i els seus consumidors–, en una altra crítica al pintor Manzoni i la seva “merda d’artista”, culpa els abstractes –que agrupen tot el que es negatiu per a una cultura moral sana– de contracultura fomentada per instructors perversos pervertidors. L’art vindria a ser o una panacea de salvació o de mort. El fet és que mentre un vol sanar el cos, l’altre vol sanar l’ànima.

Tot plegat em sembla un capgirament, si hom pot expressar-se així, de valors on els bons són els dolents i falsaris segons la perspectiva. El costumisme s’enrosca amb el moralisme per esdevenir una sàtira del comportament social.

Per la curiositat de quins podrien ser els set corifeus que s’aixopluguen al mantell de l’informalisme del Gran Mestre, hom podria entendre que són els “Set” del Dau; si algú troba en la caricatura altres ressemblances pot substituir-les per en René Metras, en Lluís Maria Riera o algú més o menys proper a aquella gent.

Tanmateix, l’esmentat fundador del MEAC, ve a dir de l’art de Martí Teixidor  –em sembla que amb encert- que té la moralitat i la imatgeria que ens mostrarà posteriorment la novel·la i el film del Senyor dels anells.

De moment aquesta observació i reflexió és una invitació a reconsiderar la totalitat del paper de l’art a la contemporaneïtat. En una societat tan controvertida els “papers” de qualsevol cosa poden ser “els de l’auca”.