Amb la Covid-19 de rerefons, aquests darrers mesos hem tancat, al món de les arts, massa parèntesis cronològics. Xavier Grau ha estat, de moment, el darrer.

Vaig descobrir la pintura monumental del Xavier Grau de la mà del meu mestre Rafael Santos Torroella, a la seva individual en la galeria Salvador Riera (1992). Va ser un veritable cop de fuet, una revelació que, ves a saber per què, em remetia una i altra vegada al Grand Verre de Duchamp. Si aleshores ja hagués conegut l’obra del canadenc Philip Guston, m’hauria estalviat moltes preguntes. Encara conservo, però, el catàleg d’aquella mítica exposició.

D’esquerra a dreta: Charo Pradas, Ricard Mas i Xavier Grau, a l’estudi, estiu del 2008.

No vaig conèixer el Xavier Grau fins l’any 1999, quan escrivia crítica d’art a La Razón. En el meu primer article, afirmava: “Grau fue, tras una breve etapa de devaneo con el monocromo y el psicoanálisis lacaniano, uno de los máximos exponentes del retorno a la pintura a un primer plano de atención, tras años de conceptual y minimalismo”.

Acabava de ser consagrat institucionalment amb una retrospectiva al Centre d’Art Santa Mònica (1997). I, malgrat –en la meva opinió– ser el millor pintor de la seva generació, només va realitzar una altra retrospectiva institucional al Monasterio de Veruela (Saragossa) el 2008, i una darrera antològica al museu Can Framis de la Fundació Vila Casas, el 2014. Com és que cap de les nostres institucions oficials li ha dedicat mai més una mostra a un pintor tan gran? En la resposta hi trobareu el perquè de la trista, merdosa mediocritat de les arts visuals catalanes. I no em refereixo només a les institucions.

Amb els anys he descobert que ser bon xerraire, complaent, i assidu a saraus i inauguracions ajuda molt al progrés professional. Ho he descobert en negatiu. I em sembla que al Xavier Grau li passava una cosa semblant. Era un home amable, de mirada trista, i poca conversació. No era sec, amb els ulls t’ho deia tot. Aneu a saber si un bon reflex de la seva rica vida interior no era el taller que compartia amb la seva companya inseparable, la pintora –extraordinària, per bé que no tan prolífica– Charo Pradas. Un taller de parets nues i finestrons tancats, per evitar qualsevol distracció exterior.

D’esquerra a dreta: Charo Pradas, el galerista Miguel Marcos i Xavier Grau, a l’estudi, estiu del 2008.

I, és clar, amb una imatge així, pensareu que el Xavier Grau era un tipus intel·lectualoide, greu, avorrit; o fins i tot sinistre. Doncs no. Sovint me’l trobava passejant pel carrer amb la Charo, però on me’l trobava invariablement era fent cua al cinema. La darrera vegada els vaig preguntar què anaven a veure. “Black Panther”. Vaig fer una ganyota. I em van aclarir: “Ens encanten les pel·lícules de superherois. No ens en perdem ni una, especialment les de Marvel”. Havia oblidat el seu finíssim sentit de la ironia, i la seva passió per la cultura pop. Fabriquem un clixé d’artista i, per inèrcia, ens perdem tota la riquesa del matís.

He escrit mantes vegades sobre Xavier Grau: textos de crítica, textos de premsa de la galeria Miguel Marcos, i algun text d’aquells que fa veure que signa un polític en catàlegs institucionals. Les primeres vegades, m’esplaiava a gust. Però a mida que anava escrivint sobre, per exemple, exposicions com Imago (2002), Celebración de la pintura (2008) o Spout & Coffin (2009), se m’anaven acabant els recursos. Llegia a veure què n‘havien dit Juan Manuel Bonet, Enrique Juncosa o Fernando Castro, savis i precursors en xaviergrauisme, i res. La pintura de Grau, sense un sol referent literari, és tan pura que convida el crític d’art –o com n’hi vulgueu dir– a dissertar en una mena de parallenguatge.

“com més domini tens de la pintura és quan menys et deixes dominar per ella”

De les poques declaracions que va realitzar Grau, em quedo amb aquestes paraules a Teresa Blanch: “Si prenem l’exemple de Leonardo extraient les formes dels núvols i de Miró fent-ho amb les taques sobre el paper, el que plantegen és un mecanisme per a que el cap s’hi posi a treballar, a cercar un mecanisme directe que et condueixi a perdre com menys temps millor. Pel carrer mai tinc idees, pensar com a pintor és un esforç perquè no és un pensament habitual. Les imatges un no se les troba, les aportes quan comences el quadre d’una manera determinada, fins i tot en el to de gris o en la decisió del fons de base, d’alguna manera estàs cercant la imatge endarrerida o, per què no, una imatge del pot”.

Per a Grau, “com més domini tens de la pintura és quan menys et deixes dominar per ella. Els japonesos fent bonsais es diria que els fan massa forçats però tenen un punt just, més ja no se sostindrien, i menys ja no pagaria la pena. El mateix passa en l’art, forçar posicions neuròtiques o obsessives del pintor no té interès si no deixa lloc a la relació amb el color i amb el dibuix”.