No fa tant de temps vaig conèixer al major cronopi del gremi dels antiquaris, el més singular de tots. Té cinquanta-dos anys ben portats, crani de monjo eremita, constitució astènica i és elegant com un dandi anglès. Vesteix vintage com un personatge dels anys vint sortit de la sèrie Peaky Blinders.

Dic que no fa molt que el vaig conèixer però no sabria precisar quan. La primera vegada que el vaig veure em va sorprendre la seva mirada blava i neta, inusual en el sector, i un anell de plata amb forma de calavera que porta al dit cor.

Xavier Vendrell. Foto: Xavier Prat Fotos Concerts.

De seguida vaig pensar que ens entendríem bé: m’agrada la gent que va de cara, sense falsedats, que mira als ulls quan parla i estimo la mort per comprendre la vida. Xavier Vendrell busca tresors antics. Té ull i sap distingir el bo del dolent i en la seva carrera ha rescatat més d’una obra anònima adormida en el temps per retornar-la al mercat amb la seva identitat recuperada. Li agrada relacionar-se amb altres cronopis més que amb els fames. Suposo que és per raons ètiques i estètiques. Als cronopis ens agrada més l’art que els diners mentre que als fames els passa al revés i només veuen darrere de cada obra el símbol de la mitja lluna esquinçada de l’euro com el tío Gilito que només veia dòlars allà per on passava.

Xavier Vendrell és un chercheur baudelerià que no passeja pel spleen de París sinó pels Encants de Barcelona. La seva silueta de Lucky Luke es retalla com una ombra pel mercat de les restes del passat i quan troba art entre les ruïnes de les parades on es parla àrab, caça. És un caçador nat i quan olora la sang de la qüalitat de la pintura o el dibuix no perdona. S’equivoca poc però quan ho fa aprèn bé la lliçó perquè la paga, a diferència dels acadèmics que dicten veredicte com Déus suprems sense jugar-se res. Quan no perds, jutjar és molt fàcil.

És el Dr. Jekyll i Mr. Hyde de Stevenson en versió contemporània.

Normalment m’envia els seus últims descobriments per whatsapp però fa uns dies vaig rebre un videoclip que em va deixar desconcertat. Rodat en blanc i negre se’l veia cantar amb una energia de vint anys i una veu esquinçada de Tom Waits. Vaig pensar que es tractava del seu germà bessó i el vaig trucar perquè m’ho aclarís. Resulta que era ell, el mateix Vendrell cronopi-antiquari que conec, que amb un grup d’amics de la facultat de veterinària va fundar el grup BBsinsed que va triomfar en els 80 i els 90. I ara han tornat per la porta gran amb concerts a Barcelona i Madrid. Ja ho diuen que els vells rockers mai moren… Em vaig descarregar el seu últim disc i no paro de escoltar-lo. És una injecció d’adrenalina pura que m’ajuda a passar aquests dies intensos de fred i de nostàlgia al sud d’Holanda: “de las tormentas de los días, la placidez de tantas noches… de las cadenas de la lujuria, los eslabones de la dormida amistad… y esta vez si te vuelves dejarás de ser estatua de sal… envueltos en ceniza y sombra, acorralados en el tramo final…”

La història de Xavier Vendrell és un clàssic de la literatura, és el Dr. Jekyll i Mr. Hyde de Stevenson en versió contemporània. És l’anunci que hem vist mil vegades d’algú que de dia és oficinista i de nit roquer. És Belle du Jour: mestressa de casa i senyora de vida distesa alhora. Tots tenim alguna cosa dual en les nostres vides però molts no ho confessen. La confessió de Vendrell és honesta perquè els seus dos mons,-l’art i la música-, són, en el fons, el mateix, literatura pura.