L’aventura del «Mirador de les Arts» va engegar l’octubre del 2018. Ara és l’hora de dir adéu.
L’aventura del «Mirador de les Arts» va engegar l’octubre del 2018. Ara és l’hora de dir adéu.
Ingmar Bergman, director de «Maduixes silvestres» i «Persona», recobrarà en el segle XXI l’excepcional prestigi que va merèixer entorn dels anys seixanta.
Si no hagués arribat a realitzar «Els dublinesos», el comiat cinematogràfic de John Huston hagués tingut un to molt diferent.
Durant els propers mesos celebrarem el 125è aniversari del cinema publicant una sèrie de textos de Juan Bufill sobre algunes de les millors pel·lícules de la història.
L’autobiografia de Woody Allen atrapa els lectors des de la primera pàgina, gràcies al seu punyent sentit de l’humor i a una franquesa confessional salvatge.
El nou centre de fotografia KBr, de la Fundació Mapfre, ha obert a Barcelona amb una important exposició retrospectiva dedicada a Bill Brandt.
Dante ofereix els seus poemes a un editor i aquest no els vol ni llegir. Leonardo da Vinci intenta que algú contempli els seus quadres i no aconsegueix ni un minut d’atenció. Bernini ha esculpit un èxtasi que ningú ha volgut mirar excepte alguns familiars i col·legues.
L’exposició «Càmera i ciutat. La vida urbana en la fotografia i el cinema» reuneix a CaixaForum Barcelona 244 obres de 80 autors, realitzades entre els anys 1910 i 2010. El conjunt ve a ser una mena d’assaig visual o de reflexió mitjançant imatges fixes i en moviment.
El creador Juan Bufill presenta una hipnòtica instal·lació al vestíbul de la Fundació Miró, «Invisible visible (la llum animal)» on juga amb la llum i el temps.
«Christian Marclay. Composicions» és una exposició radical i recomanable per a un públic ampli, que requereix del visitant una actitud sense prejudicis, una disposició espiritual i sensorial oberta, atenta i lliure.
El millor de l’exposició sobre la revista «El Víbora» que presenta el MNAC a Barcelona és el simple fet que s’hagi arribat a celebrar.
La retrospospectiva d’August Sander a La Virreina és excepcional pel seu rigorós respecte a l’estructura original del gran projecte que aquest fotògraf va dur a terme a la primera meitat del segle passat: «Gent del segle XX».
El paradís perdut de Max Beckmann no era una utopia, sinó una certa harmonia desitjable i possible, que va ser destruïda per voluntat imperialista.
Abans no arribi el Dia del Llibre, hem preguntat als col·laboradors del “Mirador de les Arts” quins tres llibres sobre art s’endurien a una illa deserta. Les respostes són sorprenents.
Una àmplia retrospectiva a la Fundació Mapfre de Barcelona ressalta l’aposta per la llibertat, la modernitat i la creativitat d’aquesta fotògrafa nord-americana.
Crec que és un fet infreqüent, fins i tot excepcional, que una pel·lícula s’acosti a la saviesa vital mitjançant la saviesa cinematogràfica de la manera que ho fa «Roma», d’Alfonso Cuarón.
El fantasma de la mantega persegueix Bertolucci també en la seva vida pòstuma.
La primera característica que defineix Stanley Kubrick i el seu cinema és una alta i excepcional ambició artística.