No es pot llegir plenament l’obra de Salvador Dalí sense conèixer el llegat literari de Carles Fages de Climent, així ho demostra l’especialista dalinià Josep Playà en el seu llibre Fages Dalí, genis i amics, una edició de Brau Edicions, amb el suport de l’Ajuntament de Castelló d’Empúries i de l’Ajuntament de Figueres, amb motiu de l’Any Fages de Climent 2018.

Playà en aquest volum treu a la llum diversos detalls, alguns poc coneguts i d’altres inèdits, dels punts de confluència de les vides d’ambdós creadors empordanesos.

Gala i Fages, en una imatge publicada al llibre, a les pàgines 136-137.

Entre aquests, el naixement en el carrer Monturiol de Figueres –la cambra dels pares de Fages donava en aquest mateix vial–, la infància passada en el col·legi de frares La Salle, conegut com els Fossos de Figueres, on van coincidir el curs 1910-1911; la participació de Dalí el gener de 1922 en el concurs organitzat per l’Associació Catalana d’Estudiants per indicacions segurament de Fages, que n’era un dels organitzadors i en el qual Dalí va obtenir un premi amb el poeta en el jurat.

També els dos autors inicialment van manifestar compromisos amb el socialisme i el moviment obrer, cadascun per la seva banda, malgrat que amb el temps hi van acabar renunciant. L’autor ens relata el trencament entre poeta i pintor succeït el 1927 arrel d’un article de Fages publicat a La Nova Revista, on li retreu al seu amic els seus “acrobatismes sobrerealistes”, en un acte visionari del que vindria més tard. Una carta de Dalí adreçada a Sebastià Gasch del novembre de 1927 deixa entreveure la seva enrabiada envers el poeta. Tot i això, la reconciliació, tal com relata Playà, deuria arribar abans dels que ens podíem haver pensat, tal com revela la postal que Dalí va adreçar a Fages de Climent tot just després d’haver arribat als Estats Units l’agost de 1940, amb un “abrazo bien putrefacto”.

En el llibre s’indaga profundament en les obres en que van col·laborar; Les bruixes de Llers, publicat el 1924, va suposar per al jove pintor la seva visualització en els cercles barcelonins. Es fa incís del llarg periple per editar la Balada del sabater d’Ordis, publicat el 1954, i es documenta al protagonista de l’obra, el sabater d’Ordis, que plegats, Fages i Dalí,  ajuden a mitificar.

Capsa propietat de Carles Fages de Climent, amb manuscrits de Dalí.

L’auca El triomf i el rodolí de la Gala i en Dalí és la darrera obra en la que van participar els dos genis empordanesos plenament, que es va gestar en 15 dies al llarg de l’estiu de 1961, i que Dalí va convertir en una auca pitagòrica casant rodolins i simbolismes numèrics. Finalment, aquests dibuixos han acabat essent un compendi de la mitologia daliniana. Playà, en aquest volum, treu a la llum el procés de treball en equip dels dos personatges, amb les fitxes de Fages de cada un dels rodolins, corregides per Dalí, i la traducció al castellà de part dels rodolins amb comentaris afegits pel poeta. D’aquí es dedueix la gran admiració que tenia Fages envers Dalí, i que Dalí tenia una àmplia consideració vers el seu amic poeta, a qui va cedir gratuïtament els drets de reproducció d’aquesta auca, que fou reeditada en diverses ocasions.

Dalí i Fages en una imatge publicada al llibre, pàgines 96-97.

Hi ha un repàs exhaustiu de les referències culturals catalanes que els van unir, com Eugeni d’Ors, Gaudí, Francesc Pujols o Marià Fortuny. Va existir entre ambdós creadors un intercanvi de pensaments correlatius que s’alimentaven del paisatge i el bagatge cultural empordanès; tots dos, en paraules de Playà, exercien el “patriotisme empordanès”. A més, els dos personatges van mantenir una actitud activa en defensa del patrimoni natural de l’Empordà.

Playà deixa a l’aire la incògnita de si va existir la visita al barri del Garrigal de Fages i Dalí acompanyant Federico Garcia Lorca, que el poeta relata en el seu darrer article el 1968; o bé si tots dos es van passejar per Llers abans de portar a terme Les bruixes de Llers. Plegats compartien la ironia i la sornegueria, i sovint es contradeien i exageraven fets.

L’Empordà és el motor creatiu d’ambdós genis.

Però si una obra va esdevenir un referent constant en el pensament d’elucubracions mitològiques empordaneses per a Salvador Dalí, fou la conferència Vila-sacra, capital del món, pronunciada per Carles Fages de Climent el 3 de febrer de 1956, però que no fou publicada fins el 1967. A ella es refereix Dalí en saber de la mort del seu amic poeta, el 1968 –el mateix dia del decés del seu amic Marcel Duchamp–, com una de les seves millors obres. En ella hi són presents prohoms empordanesos com Alexandre Deulofeu, Joan Carbona, Claudi Díaz, Ramon Reig, Bartomeu Massot, Joan Sibecas, Evarist Vallès,  i Pelai Martínez, entre molts d’altres, que basteixen el mite de l’Empordà, motor creatiu d’ambdós genis.

Algunes d’aquelles idees fagesianes van acompanyar al pintor empordanès en algunes de les seves declaracions més sonades, mentre concebia i creava el Teatre-Museu Dalí. Fages i Dalí esdevenen dues mirades que es van retroalimentar fins a la mort del poeta i més enllà. Per exemple, amb l’obra el Crist de la tramuntana de Dalí, acompanyant el poema de Fages, l’Oració al Crist de la Tramuntana; en paraules del pintor, d’una manera “altament espiritual els dos genis s’han trobat una vegada més”. I avui ho festegem mitjançant aquest llibre.