Prou que ho sabem, que el nom no fa la cosa. Però en el cas de l’Adalina Coromines caldria esbossar un vocabulari alternatiu.

La seva exposició al Museu Can Mario de Palafrugell, espai dedicat a les col·leccions d’escultura de la Fundació Vila Casas, ens fa ballar el cap.

Adalina Coromines, Superposició beix, 2020.

Som en una exposició de pintura, o en una d’escultura? La matèria és terrenal: sorra, silicats, argila, calç… Els volums remeten més a la tècnica del baix-relleu que no pas a l’informalisme matèric d’un Tàpies (a tall d’exemple). I parlant d’informalisme, som davant d’un seguit d’obres abstractes, o figuratives? En realitat, tota obra és una abstracció de quelcom… Informalista, doncs? No. Hi ha esquerdes i incisions. I Art Brut? Tampoc.

Hi ha dues parelles d’obres bessones, on podem intuir-hi símbols. En una, el d’allò femení. En l’altra, el de la pau. També hi ha geometries que ens remeten a la creu. Símbols, “presències fetes d’absència”, que no determinen el sentit de les obres. Pista falsa.

Hi ha qui afirma que la pintura –o l’escultura– és una finestra a d’altres dimensions. En el cas de l’Adalina seria millor parlar de portes. Espais de pas que ens poden conduir a nous estats d’esperit… O no. També podríem parlar, senzillament, de presències: “el meu objectiu és que, davant les meves obres, algú pugui connectar amb el moment, habitar el present”. Afirma l’artista.

L’Adalina ens explica també que, arran d’un període d’inquietuds, optà per la disciplina de caminar entre la natura. De petita hi havia tingut una epifania: “tu formes part de tot, i tot és tu”.

Adalina Coromines, Cicatrius amb ondulacions beix, 2020.

Hi va estar caminant uns quants anys, fins que un dia es va lesionar. Immobilitzada a casa, va veure la capsa d’aquarel·les del seu company, la va agafar i es va posar a pintar. Pintant, creant, va arribar de seguida al mateix indret que al bosc: “quan entro al meu estudi –ens confessa–, somric de plenitud”.

Podríem qualificar el procediment de l’Adalina Coromines com a “constructivisme metafísic”. El seu afany és plàstic, per bé que el procés creatiu l’obliga a experimentar sense límits, guiada, gairebé empesa per la intuïció. La certesa només arriba després d’un exhaustiu procés de descartament i destrucció.

Un acte de pagesia artística que complauria Perejaume.

L’Adalina crea per sedimentació: esbossa, de vegades, amb un punxó, sobre la fusta en la que hi diposita la matèria, després inunda amb aigua i hi afegeix els pigments; el resultat sovint és atzarós, però alhora calculat. Quan la humitat desapareix, excava, solca la terra en un acte de pagesia artística que complauria Perejaume.

Tots els materials emprats són naturals, tampoc n’hi ha cap de tòxic. Quan una obra no complau la seva autora, és destruïda immediatament, i els seus components matèrics són reciclats.

Adalina Coromines, Cicatriu vertical beig, 2020.

Parlant d’estrats, dèiem a l’inici d’aquest article que, en el cas de l’Adalina, cal recórrer a un vocabulari alternatiu. Si viatgem al llatí, humor vol dir líquid, humitat, en especial la que transpira la terra. Una terra que es diu humus. El somriure de l’artista quan entra al seu taller és, doncs, màxima expressió d’una fluïdesa creativa.

Les esquerdes que rompren les superfícies terroses són part d’aquest procés regeneratiu, d’un present continu que abasta tots els temps possibles. Si hi ha cicatrius, és senyal que la ferida ha sanat. No hi ha millor símbol d’esperança.

L’exposició Adalina Coromines. Cicatrius, es pot visitar al Museu Can Mario, de Palafrugell, fins al 9 de maig del 2021.