L’Anna Belsa exposa a la seva galeria, el quadern robat, Latung La La, poemes i epopeies, de David Ymbernon. L’exposició es va inaugurar poc abans del confinament a causa de la COVID-19, però encara la podeu visitar.

Parlem amb ella del seu recorregut i experiències com a galerista, els seus anys a la Joan Prats-Artgràfic, i del seu propi projecte, una galeria de nom literari i evocacions misterioses.

Anna Belsa davant l’obra d’Ymbernon, a la galeria el quadern robat.

Com vas arribar a tenir galeria pròpia?

La galeria el quadern robat neix l’abril del 2014. Li dono el nom del blog que vaig començar a escriure quan treballava a la galeria Joan Prats. Va haver-hi un moment en que m’hi avorria perquè ja no podia programar exposicions. Van utilitzar l’espai de Joan Prats-Artgràfic (on jo estava) per exposar-hi obra gràfica de la Polígrafa. A la Joan Prats hi havia dos espais: el de la Rambla de Catalunya, i el de Balmes (Joan Prats-Artgràfic), amb dues propostes expositives diferents.

Jo començo a programar l’espai del carrer Balmes cap al 93, i de forma regular el 96-97. Sempre d’acord amb en Joan de Muga, el propietari. Alternava els clàssics de la galeria amb artistes nous.

Quins artistes vas “descobrir”?

El primer, en Jordi Alcaraz. Quan em vaig casar, el 1992, l’Alfons Borrell ens volia fer un regal, i ens va convidar al seu estudi. Vam anar a a Sabadell, i vam decidir passejar una estona. Vam passar pel davant de la galeria Negre. A la Joan Prats els havíem deixat obra gràfica i volia preguntar si l’havien venut. Vam entrar, i mentre les galeristes xerraven, jo no les escoltava, només veia l’obra que tenien exposada, i pensava que era molt bona. Vaig preguntar qui era l’artista: “un noi tot callat, discret… és de Calella…” –em van dir- . Pel que em van explicar, vaig veure que el coneixia de la galeria. El vaig trucar per felicitar-lo. Després també vaig trucar a en Lluís Maria Riera per explicar-li que havia vist un artista fora de sèrie. En Riera havia estat el primer director artístic de la Joan Prats, i un bon amic de Tàpies i de tota la colla del Dau al Set. Tenia molt bagatge cultural i una sensibilitat per l’art exquisida.

En Riera va anar l’endemà mateix a Sabadell a veure l’exposició de Jordi Alcaraz. “Has de convèncer el gran jefe i fer-li una exposició a Balmes”, em va dir quan va tornar.  Però en Joan de Muga només em va dir que s’ho havia de mirar l’Helena Tatay, que llavors era la directora artística de la galeria.

Aquella reunió amb la directora no va acabar d’anar bé, però en Jordi no es va endur les obres que havia portat per ensenyar, me les va deixar al magatzem. Aquell mateix dia, en Lluís Maria Riera em va dir: “vaig a trucar gent”. I va trucar el Manel Viñas –la mà dreta de Brossa, que tenia una fàbrica de bijuteria, i al seu taller li resolia problemes tècnics– i altres coneguts seus. L’endemà era dissabte, i van venir totes les persones que havia trucat en Riera, més tots els visitants habituals dels dissabtes, que per aquella època eren molts. Ho vam vendre tot en un dia, al magatzem, unes 8-10 peces. El dimarts, quan va arribar en Joan de Muga, li vaig explicar : “Deixa’m pensar”, va dir.

Mesos després, hi va haver una iniciativa d’Art Barcelona. Calia exposar un artista de menys de trenta anys que no hagués exposat mai a Barcelona. I en Joan de Muga em va proposar d’exposar-hi “el meu” (en Jordi Alcaraz). Ho vam vendre, tot :unes 40 obres, i fins i tot es va fer una llista d’espera. Ara, els preus eren molt assequibles.

Anna Belsa al davant de Latung La la i els 16 comensals, 2020.

No m’has explicat d’on ve el nom de la galeria, encara.

L’últim any i mig que vaig passar a la galeria Joan Prats, s’havia cedit l’espai de Balmes a la Polígrafa, perquè algunes fires a les que anaven, els exigien de tenir galeria. Els vaig dir que si volien obrir galeria a Barcelona havien de pensar en el públic d’aquí, però em van dir que “Barcelona no ens interessa, ens interessa allò internacional”. Vam exposar xinesos, sud-americans, sense cap ressò. Vaig informar-me sobre els autors a fons, per poder explicar-los, però una vegada, una crítica d’art em va tirar els meus arguments per terra: “El que m’expliques no té res a veure amb l’art: només és mercat”. Tenia raó. El públic, que ja era escàs, tampoc coneixia aquells artistes. Jo m’avorria molt.

Què podia fer? Deprimir-me? Se’m va acudir que havia de salvar els bons records del meu pas per la galeria. Com ho podia fer? Havia sentit a parlar dels blogs. Una bona cosa seria escriure aquests records en un blog. I quin títol li posava? El que jo escriuria seria una mena de diari, la narració d’unes experiències…

La meva tesina de final de carrera d’història de l’art a la UB es titulava Viena: introducció d’una estètica arquitectònica, i tractava sobre la influència dels arquitectes de la Secessió vienesa en la segona generació d’arquitectes modernistes catalans. El 1908 a Viena va haver-hi un congrés d’arquitectura i hi va anar una expedició d’arquitectes catalans. Meravellats, en tornar van escriure molts articles, s’estava covant el noucentisme. La passió per Viena me la va inocular en José María Valverde, que havia estat professor meu a la Universitat.

Aquell episodi em va servir per entendre que s’havia de tractar bé els artistes quan em portaven el seu dossier.

En acabar, vaig decidir novel·lar la tesina: una noia que el 1908 anava a Viena amb la colla d’arquitectes catalans. La vaig titular El quadern robat. Situo l’inici: una historiadora de l’art va a una casa particular, la mestressa la deixa sola en una biblioteca que havia estat de l’àvia. Enmig dels llibres hi troba un quadern titulat Viena 1908. En un gest incontrolat, se’l fica a la bossa. La “novel·la” era la transcripció d’aquell quadern robat.

Anys després el meu germà va retrobar el manuscrit. Jo ho explicava a tothom, com a la Beatriu Castellet, la dona de l’Eduard Castellet i Díaz de Cossío, president del patronat de la Fundació Joan Miró i mare de l’Eduard Castellet  a qui jo havia substituït a la Joan Prats. Li vaig passar, i ella al seu cunyat Josep Maria Castellet. Un dia ve la Beatriu i m’explica que el seu cunyat l’ha portat a Edicions 62. Alguns mesos més tard, vaig tenir una reunió bastant desagradable amb una noia que feia d’editora, i que em va dir de manera prou humiliant, que el meu llibre no es podia publicar. Aquell episodi em va servir per entendre que s’havia de tractar bé els artistes quan em portaven el seu dossier. Jo no podia actuar com aquella editora. El curiós del cas va ser que em van tornar el manuscrit amb un informe del lector. I aquest informe recomanava la publicació de la novel·la… Bé, allà es va acabar la història. Amb el títol d’aquella novel·la, vaig posar nom al blog, i posteriorment a la galeria.

Entrada a l’exposició de David Ymbernon “Latung La la, poemes i epopeies”.

Poc després decideixes d’abandonar la galeria Joan Prats.

Vaig decidir marxar perquè ja no era la galeria on jo havia estat feliç, on havia après. Econòmicament, les coses tampoc anaven bé. Per poder fer tot allò que m’omplia havia de marxar. Canviar-ho tot per seguir fent el mateix. La direcció havia instaurat uns canvis amb els que no hi estava d’acord, i per ser honesta amb tothom, però sobretot amb mi mateixa havia de marxar. Però prendre aquesta decisió va ser molt difícil, i jo vaig sortir molt tocada emocionalment. Hi havia entrat l’octubre del 1987, i en surto el 21 de gener del 2014. Eren molts anys. A la Joan Prats m’hi havia implicat com si fos la meva galeria, amb entrega total i fidelitat màxima. Però les coses canvien. Quan vaig plegar no sabia què seria de la meva vida. No tenia clar quin seria el pas següent. Va ser el meu marit, que em va dir: “Continua fent el que t’agrada!” L’endemà de plegar, vam agafar el metro i vam veure un cartell, “Es lloga”.

Començar en plena crisi és de valents o d’inconscients.

El 3 d’abril del 2014 obro la nova galeria. Jo buscava un entresol. Havia viscut l’experiència de la baixada de públic. No hi ha prou volum de negoci per pagar un lloguer a peu de carrer al centre de Barcelona. I encara que estiguis en un pis, qui té interès et troba igual. Finestres al carrer, això sí. També em feia il·lusió provar un altre format de galeria, més íntim, en el que les obres lluïssin més “com a casa”.

Sabia on em ficava i coneixia el panorama de Barcelona. La situació era poc propícia per a l’art. “Durarem el que durarem”, vam pensar. Però ara ja portem sis anys. El meu marit m’empeny. Ens vam conèixer a la galeria Joan Prats. Els dissabtes, quan obríem a les 10:30, era el primer que entrava.

David Ymbernon, L’odissea de Latung la La, 2020, impressió digital.

I com t’ho fas per “reclutar” artistes?

Quan Joan de Muga va planificar el futur de la galeria Joan Prats, tenia clar que hi havia alguns artistes amb els que ja no comptaria. Dels que havia proposat jo només es van quedar amb en Jordi Alcaraz i en Chema Madoz. Quan ho va comunicar a la resta, alguns em van venir a veure, i els vam exposar. Després de tot, allà havien estat proposta meva. Penso ara amb en Joan Furriols, en David Ymbernon… També comptava amb Jorge R. Pombo, que havia deixat la galeria dos anys abans que jo marxés per discrepàncies i falta de “feeling” amb el galerista. A més, m’interessaven molts artistes d’altres àmbits amb els que no havia treballat mai, com l’Elena Kervinen, l’Oriol Jolonch, en Jordi Casañas, en Jesús Galdón, en Salvador Juanpere…

És de bojos obrir galeria enmig d’aquesta deblacle.

La sensació és d’estar nedant contra corrent. Al principi, no tant. Abans, anàvem a contracorrent en un riu dòcil on només calia remar més fort. Ara, amb tot en contra, l’economia que mai va remuntar, la classe mitjana, que eren compradors, desapareguda…

Arribat el cas, o tanques o sempre queda la teva actitud. L’art et continua oferint mil finestres per veure el món d’una manera diferent. Si a tu l’art et serveix per viure, penso que la gent es despertarà. Per això continuem.

Després hi ha esdeveniments polítics com el 2017. Esdeveniments que atreuen l’atenció de les persones. Ara la gent ocupa el temps en altres coses, temes que cremen a les xarxes socials, als mòbils. Tot això pren molt de temps.

Potser sí que la gent va als museus, però a les galeries… Ja vam notar molt la baixada de públic quan van obrir el CCCB i el MACBA. De fet, el temps lliure de les persones és limitat.

“A ARCO hi exposen el millor, no?” et preguntaven.

No em puc creure que una activitat resti visitants a l’altra.

A Barcelona hi havia pocs llocs per veure-hi art. Amb la diversificació de centres i exposicions… arriba menys públic.  A més hi ha allò de que fa respecte entrar en una galeria. Quan estava a peu de carrer ho notava.

Les galeries han deixat de tenir la importància d’abans. Els artistes tenen webs i xarxes. Al públic li agrada accedir a l’artista directament, fins i tot creu que els farà més bon preu.

David Ymbernon, Equilibri tres dones, 2019-2020, oli sobre tela.

Quantes crisis has viscut, com a galerista?

Del 87 al 91-92 va haver-hi molta bonança. Amb la crisi post-olímpica moltes galeries van tancar. Una altra bona època, va ser la que va del 96 al 2007-8.

Apart de les crisis múltiples, hi ha un altre problema: la gent és insegura i necessita que li diguin el que han de comprar. Hi ha molta gent que compra marques, vull dir artistes coneguts, nacional o internacionalment. També compren a ARCO (com a marca). Gent de Barcelona comprava a ARCO i recollia a la galeria. “A ARCO hi exposen el millor, no?” et preguntaven. Però això era relatiu, i allà només hi havia dues o tres obres d’un artista. En canvi, si venies al magatzem podies triar entre moltes més obres.

Per acabar-ho de complicar, ara alguns antics compradors s’han convertit en artistes i comissaris, i altres, que enlloc de comprar, venen!

Sobre la inseguretat dels compradors, en Lluís Mª Riera sempre explicava que si poses un punt vermell en una exposició, la gent diu “Mira, el més bo, ja l’has venut”. Encara que l’hagis posat aleatòriament per fer la prova.

T’explicaré una anècdota dels “temps bojos” de finals dels 80: Un dissabte van venir uns possibles compradors. Tenien moltes parets per omplir. Els havíem de deixar obres, per veure com els quedaven a casa seva i decidir amb calma. Van triar uns quants, i es va contractar un transport. El dimarts va tornar el transportista amb tots els quadres. Els compradors van dir que els quadres no els havien acabat d’encaixar. Un dia, poc temps després, estava amb un client al magatzem de la galeria, i em va explicar que havia estat en una festa, i que tots els quadres de la casa eren nostres.  Mentre parlàvem, anàvem passant mampares, i tot d’un plegat, va veure els quadres de la festa allà penjats. Així vaig descobrir que ens havien pres el pèl. A partir d’aquell dia, si havíem de provar quadres a una casa, també hi anàvem nosaltres. Aquesta argúcia es fa molt amb la roba. La compren, l’estrenen amb l’etiqueta amagada i després la tornen.

Com és ser galerista a la Barcelona del 2020?

Com córrer una cursa d’obstacles. I ara, a sobre, la pandèmia!

Però no totes les galeries en viuen, d’això. Algunes tenen altres fonts d’ingressos. És molt lícit. Si et fa il·lusió tenir una galeria d’art, doncs molt bé. Però viure exclusivament d’això, és francament heroic.

Durant la crisi del 2008-2010 no van tancar moltes galeries, però els que només vivien de l’art… ho van passar malament.

I ara què?

Continuarem lluitant contra corrent. A mi el món del David Ymbernon, que és el que tenim ara exposant, em dona vida. L’esperança és que es despertin les persones al fet que l’art és una via que obre finestres a mil universos possibles, i que val la pena de conviure-hi. Però sense una bona situació econòmica general això és difícil. Sense una situació tranquil·la econòmicament, políticament, sanitàriament… i ara no hi és.

Però com diuen, Déu proveirà. I proveeix. Esperem que el miracle continuï.