Igual que els mobles antics les ciutats tenen secrets, com museus amagats. Per exemple, a Londres, el Sir John Soane’s a prop del British, o a Milà el Poldi Pezzoli. I a Barcelona? El Museu Marès.

M’agrada visitar aquesta cova d’Alí Babà que dorm el somni dels justos a l’ombra de la catedral. El Museu Marès és com una matrioshka, una nina russa que amaga altres nines més petites. Una col·lecció de col·leccions. Em fascinen tant els ex-vots ibèrics com els ventalls romàntics, les llànties romanes com les talles romàniques, els portapaus en bronze daurat com els crucifixos monumentals.

Mestre de Cabestany, L’aparició de Jesús als seus deixebles en el mar, segon terç del segle XII. Museu Frederic Marès © Foto: Guillem F-H.

Aquest museu no es visita, s’explora. Entres en un bosc d’obres i objectes reunits per un home que patia la síndrome de Diògenes. Per molt que hi vagi, sempre em quedo hipnotitzat davant la maqueta en bronze del monument eqüestre de Marc Aureli, i de les escultures hel·lenistes que lliguen molt bé amb l’obra mestra del Mestre de Cabestany, Jesús i els seus deixebles: no puc deixar d’ observar com els peixos es sobreposen a l’aigua. Endinsar-me en les col·leccions de Maria Mariae que dialoguen amb les talles de Crist a la Creu. Baixar a la cripta –l’escenari perfecte per a un conte de Lovecraft– i adonar-me de com certes cares esculpides del romànic recorden les mascares africanes. Pujar al segon pis i veure les talles barroques policromes, i fixar-me en els detalls: el rostre del diable que trepitja l’Arcàngel san Miquel, els fragments de mans i peus de Gregorio Fernández, restes de fusta deixades pel cèlebre Jack…

La renovada Sala de les Diversions. Museu Frederic Marès © Foto: Guillem F-H.

El Museu Romàntic és un altre museu dins del Marès, i l’ambient se sobreposa a les obres. Un viatge en el temps ple de pipes antigues, sonalls de tota mena, tabaqueres, caixetes de rapè, i un llarg etc. A dalt, hi han obert darrerament una sala dedicada a les joguines antigues que és una pura delícia.

El problema del Marès és que hi ha tanta obra que et pots arribar a embafar.

El problema del Marès és que hi ha tanta obra que et pots arribar a embafar. La solució és visitar-lo per parts, fragmentàriament, com caldria sempre explorar els museus. Entrar, per exemple, una tarda d’estiu i perdre’t en la selva frondosa dels objectes sense buscar res en concret, i amb els ulls àvids per retenir-ho tot.

En sortir, et podria passar allò que li va succeir a l’escriptor argentí Julio Cortázar, i que explica en l’entrevista recollida recentment a The Paris Review (Acantilado, 2019, p.1522) quan, en una visita a Barcelona, vagant pel laberint del barri gòtic, es va aturar per escoltar una noia que tocava la guitarra. Un jove que l’havia reconegut se li va acostar amb un tros de pastís a la mà i li’n va oferir. Quan ell li ho va agraïr, li va dir que aquell tros de pastís no era res en comparació amb els bons moments que havia tingut llegint-lo. Aquestes lletres de sincer reconeixement al Museu Marès no son tampoc res –molt menys que un tros de pastís– si penso en totes les bones hores passades al costat de Marès recorrent, sense brúixola, casa seva.