La representació humana del món animal va néixer en paral·lel a la caça. Els primers animals pintats són del paleolític, quan, en la foscor d’una cova, uns humans pioners invocaven, amb pols minerals i terres de colors, la presència animal.

L’emoció continguda en la foscor d’una cova a la llum d’una torxa deuria ser semblant a la de tots aquells qui, des de les darreres dècades del segle XIX, s’endinsaven en paratges solitaris per retratar, de nit, animals en llibertat. De nit i també de dia, en un gènere conegut com camera hunting.

Dos visitants a l’exposició d’Òscar Holloway.

La polisèmia de la paraula no és a l’atzar: retratar, capturar, caçar… caçar amb la càmera. Tampoc és casual que aquests caçadors d’imatges de cérvols, linxs i òlibes utilitzessin estratègies de caça com l’ús de trampes, de focus o de cert tipus d’esquers. Al capdavall, la representació fotogràfica és també una forma de pertinença.

És estranya l’exposició que Òscar Holloway (Barcelona, 1989) presenta a l’antiga nau tèxtil de Can Felipa, al Poblenou. Fa uns cinc anys que documenta llibres, fotografies i altres materials dels grans noms del camera hunting, sobretot de finals del segle XIX i les primeres dècades del segle XX. Holloway ens presenta imatges de noms tan coneguts com Eadweard Muybridge, Arthur Radclyffe Dugmore o Georges Shiras III. Tanmateix, quan es porta una estona observant les fotografies en una disposició a l’espai subtil i exquisida, una es pregunta: on són els animals? I és que, dels boscos, prats, rius i llacs capturats per la càmera d’aquests pioners del naturalisme, no ens arriba cap mirada. Tot i que de vegades hi observem una ombra o un remolí a l’aigua que denota una presència física, no la veiem enlloc. A Captures: The Shooting of the Future, –aquest és el títol de l’exposició– i en un treball minuciós d’edició d’imatge, Holloway ha suprimit tota presència animal.

Com també l’ha esborrada dels petits zoòtrops que presenta en un homenatge a Muybridge: tot i no veure el cos de cavalls i llebrers, sí que en podem seguir el seu moviment. Holloway presenta també una doble projecció sobre la fotografia nocturna, un homenatge, en aquest cas, a Shiras. Cal accedir a un espai fosc (amb nocturnitat, com si diguéssim), situar-se en el punt just en què l’ull abasta les dues pantalles i esperar. Esperar com ho feien aquells qui, també amb nocturnitat, sortien per retratar la vida salvatge. Mentre en una de les pantalles, Holloway reprodueix l’espetec d’un flaix damunt d’un trípode com els que s’usaven fa més de cent anys  (les perilloses detonacions de pols de magnesi), a l’altra (i en el mateix moment), ens ofereix la visió de l’animal retratat pel flaix. L’efecte és sorprenent. L’espera i la sorpresa associades a no saber què capturarà la càmera ens apropen, d’alguna manera, al que podia ser l’experiència nocturna de la fotografia animal.

Aquest tipus de fotografia va inevitablement associada a la mirada colonial.

No cal dir que aquest tipus de fotografia va inevitablement associada a la mirada colonial. Naturalistes i fotògrafs de la vida salvatge, en les seves expedicions americanes però també a Àfrica i Àsia, tot i el seu afany conservacionista de la vida salvatge, van servir a la lògica colonial. Els americans Dugmore i Shiras III van ser propers a Theodore Roosevelt. L’alemany Carl George Schillings ho va ser de l’emperador Leopold II de Bèlgica. Recuperant les seves imatges d’època, Holloway allibera –ni que sigui digitalment– la presència de l’animal, perpètuament captiu en els sistemes de representació. Com si, alliberat de la imatge, s’alliberés també de tota forma de caça.

La caça sense mesura de l’espècie més depredadora, la humana, i unes formes de vida i de producció abismalment allunyades de la natura, han acabat suprimint les bèsties en llibertat de les nostres vides. Per primera vegada al llarg de tota la història humana, els humans ens hem quedat sols. En aquesta soledat animal, és quan més emoció contenen les imatges pintades dins d’una cova o, per què no, l’espera silenciosa de la càmera en una nit al bosc. Tot i que a les fotografies intervingudes d’Oscar Holloway no hi ha presència animal, alguna cosa ens diu que, des de la natura buida, una mirada ens observa.

L’exposició Captures: The Shooting of the Future. Oscar Holloway es pot visitar al Centre Cívic Can Felipa, de Barcelona, fins al 20 de juliol.