L’ull de la càmera no té compassió: registra, registra, registra, mai deixa de registrar, tant se val el que li posis davant, un cuc o un rei, la suor dolça de dues esquenes joves fent l’amor o les venes podrides d’un peu septuagenari.

En el cas de Roi Soleil Albert Serra torna a escollir, de nou, el cos agònic de Lluís XIV, encarnat per un altre cos mític, el de Lluís Serrat, àlies Sanxini, que el cineasta ha utilitzat en gairebé tots els seus projectes. Dos historials biològics que al llarg del film es van espellifant i nuant davant la mirada clínica d’una càmera que no sap distingir entre regnes: l’humà i l’animal, el personatge i l’actor, l’oprimit i l’opressor queden igualats per la malaltia i les catàstrofes del temps. Envejecer, morir, es el único argumento de la obra. Un motiu barroc que es va repetint al llarg de la pel·lícula.

Albert Serra. Roi Soleil, ®Andergraun Films.

Roi Soleil comença amb la figura imponent del monarca passejant i sospirant d’un costat a l’altre d’una sala. Es tracta d’un espai ambigu, quadrat i de disseny clarament contemporani. Un anacronisme que, ja des de bon principi, ens situa en un escenari fantàstic i delirant; impressió reforçada pel monocrom vermell de la imatge, que fa pensar en una cambra de revelat. Quines raons hem de trobar en l’ús d’un sol color, i del vermell en concret, color incòmode, insistent, afilat, tensor de la mirada? Des del primer instant l’espectador és dominat per una sensació d’alerta i de perill. La visió s’hi adapta per necessitat, quasi en condicions de penúria. L’artifici monocromàtic opera amb ferocitat, treballant la part profunda de l’ull: el nervi òptic. Roi Soleil busca el compromís, l’atenció, l’entrega total dels nostres nervis. «Ja no crec en allò que es dirigeix a la meva raó», escrivia Artaud, «sinó en l’evidència que agita la meva medul·la. He descobert estrats en el camp del nervi».

Albert Serra. Roi Soleil, ®Andergraun Films.

A Roi Soleil l’espai arquitectònic funciona com a correlat dels límits del cos del monarca. El rei acarona els murs de la seva pròpia decadència material, s’hi arrossega, els observa, ensopit o indiferent, hi xoca una vegada rere l’altra, com una mosca atrapada en una gàbia de vidre (o com un escarabat tancat en una habitació: efectivament, la mirada d’entomòleg d’Albert Serra converteix Lluís XIV, un dels reis més poderosos de la història d’occident, en l’insecte Gregor Samsa). En aquesta lluita contra els desastres de la carn el llenguatge queda reduït a pur esbufec. El rei no parla. Els únics sons que pot articular són els que es troben més íntimament lligats a membranes, vísceres i mucoses: interjeccions, estossecs, inhalacions, sospirs. Com l’escarabat de La metamorfosi, el rei s’ha quedat sense veu, o només es pot expressar amb la llengua viscosa dels òrgans. Una veu que, per llei, a l’època de Lluís XIV, era el canal directe entre déu i el poble. La comunicació entre el monarca i els seus súbdits s’ha interromput. Roi Soleil documenta l’esfondrament d’un món que també es pot llegir en clau política.

No hi ha diàleg amb l’altre. L’altre esdevé el misteri del propi cos.

Al llarg de l’hora que dura Roi Soleil l’espectador presencia, bàsicament, la circulació d’aire, aigua i matèria través d’un organisme que, com més s’apropa a la regió de la mort, més s’agermana amb la resta d’espècies. En l’interregne solitari del moribund, el llenguatge perd la seva funció i el seu poder, s’estanca o es torna fantasmal. No hi ha diàleg amb l’altre. L’altre esdevé el misteri del propi cos, que només sap comunicar-se a través del cruel codi binari del plaer i el dolor. En aquest interregne no hi ha espai per a l’empatia o la desesperació, sentiments que sempre es troben a la banda dels vius, dels organismes que encara tenen potència per rebel·lar-se. El cos del monarca és un cos enfonsat en la supèrbia, la gola i la peresa. A pesar del declivi biològic, el Rei Sol no pot evitar seguir endrapant bombons, mirant-se al mirall o pentinat-se el bigoti. Recentment, en una conversa, el filòsof Alexander García Düttmann (un dels actors de Personalien, instal·lació que Albert Serra exhibeix aquests dies al Reina Sofia de Madrid) proposava veure Roi Soleil com una paròdia del subjecte “art contemporani”, convertit en un nadó-avi gras i capritxós, un subjecte gemegaire, impotent i afàsic, que, com tots els que trafiquen amb ell, ha perdut la paraula. En qualsevol cas, de totes les necessitats primàries d’aquest nadó-avi, la que sembla suposar un calvari més gran és beure aigua, com si el cos només trobés plaer i fonament en les activitats contràries a la seva subsistència.

Albert Serra. Roi Soleil, ®Andergraun Films.

Però per entendre Roi Soleil s’ha de partir del fet que la peça, en realitat, és la filmació d’una performance realitzada per Lluís Serrat el 2017 a la galeria Graça Brandao de Lisboa. Durant més d’una setmana, quatre hores al dia, l’actor va estar interpretant la mort del Borbó. Albert Serra acostuma a dir que la base de la seva metodologia és el treball amb els actors. Roi Soleil confirma, una vegada més, la intuïció dramàtica del director i el talent inesgotable de Lluís Serrat, que en aquesta peça assoleix uns nivells d’expressivitat facial que freguen l’estupor. Inoblidable l’escena del rei Sanxini escopint el seu alè contra el mirall, fent ganyotes i esbufegant davant la crua realitat: tot el que tenim és el cos i no ens portarà mai més enllà dels nostres vicis, de les nostres faltes, de la nostra finitud.

L’exposició Albert Serra. Roi Soleil es pot visitar a la Fundació Antoni Tàpies, Barcelona, fins el 16 de juny.