Ja a l’escola no m’agradaven els companys que tiraven la pedra i amagaven la mà, i amb els anys he anat detestant cada vegada més als que no van de cara.

Hi ha persones que davant d’un micròfon s’embalen (l’ego floreix a la llum dels mitjans) i no mesuren el que diuen i es fiquen en jardins pantanosos. Li va passar a la senyora Araceli Pereda, presidenta d’Hispania Nova, una associació de defensa del patrimoni artístic. En l’entrevista d’El País del dissabte 8 de febrer declara en titular: “Se segueix venent patrimoni, només cal veure subhastes i antiquaris”. De quin patrimoni parla Doña Araceli, quines subhastes el venen, quins antiquaris hi trafiquen?. Potser hauria de centrar el debat amb exemples il·lustratius, donar noms concrets, perquè amb la seva formulació abstracta tira la pedra i amaga la mà, alhora que difama el mercat de l’art espanyol d’art antic, i cau en l’error de fer pagar a justos per pecadors.

Cadira de Sant Ramon (segle IX), abans de ser sostreta a Roda d’Isàvena.

També llegeixo als mitjans que René Alphonse van den Berghe, conegut com Erik el Belga, mort el 19 de juny a Màlaga, va començar com antiquari per esdevenir lladre i a la fi mecenes: curiosa evolució. Per sobre de tot, va ser un delinqüent que va atemptar contra el patrimoni històric-artístic i després va arribar a un acord amb la Guàrdia Civil per sortir de la presó a canvi de rescatar les peces que ell mateix havia sostret. Fabulosa història: és com si un fos piròman i bomber alhora. Va perpetrar més de sis-cents atracaments en esglésies i museus entre Navarra, Aragó i Catalunya; va desmuntar retaules i arquetes i va mutilar peces com la cadira de sant Ramon de segle XII, tresor del mobiliari espanyol de tots els temps, que el 1979 es va endur a trossos (només cal veure com era i com va quedar: un revister en metacrilat) de la catedral de Roda d’Isàvena (Osca). També va desmuntar les set peces que formaven amb la seva creu l’Arqueta de Sant Martirià de Sant Esteve de Banyoles, una de les joies de l’orfebreria catalana del Renaixement. És veritat que després la policia les va anar recuperant amb la seva inestimable ajuda (només ell podia saber a qui les havia venut), previ pagament, però l’arqueta mai més serà la que era abans de la intervenció del belga.

La cadira de Sant Ramon, en l’actualitat: poc més que un revister de metacrilat.

Quan el 2012 va publicar les seves memòries, amb el cínic títol Por amor al arte (Planeta), vaig escriure una crítica a La Vanguardia exposant les seves malifetes i denunciant que el seu llibre estigués en totes les llibreries dels museus de l’Estat. Com a resposta, van den Berghe em va enviar un correu electrònic acusant-me de corrupte, la qual cosa venint d’un lladre vaig pensar que era una mena d’elogi. Com el vaig criticar en vida i va poder defensar-se i es va defensar, no m’importa res escriure el que penso ara que és mort. Quan va sortir el seu llibre ningú el va criticar, a la seva mort tampoc. En temes patrimonials el nostre país pateix una amnèsia crònica i incomprensible que explica el nostre substrat psicològic, una rara barreja de picaresca i d’ignorància, que combina allò romàntic amb allò sinistre. Erik el Belga responia al patró de personatge de novel·la, de vida plena d’adrenalina, però darrere hi havia un saquejador del patrimoni artístic. Quan, a meitat dels vuitanta, va sortir de la presó convertit en un col·laborador de la Guàrdia Civil, va voler netejar la seva imatge delictiva amb el seu aspecte d’ancià venerable que explicava batalletes i mostrava les seves habilitats de pintor-falsificador. Deia, amb un espanyol llimat pel francès i el seu somriure sarcàstic, que robava art per protegir-lo de la ignorància dels espanyols, conservar-lo millor i apartar-lo dels corruptes antiquaris com jo. El greu no és el que va dir, sinó que s’ho van creure tots, des de la Guàrdia Civil fins als rectors de les esglésies que va espoliar, passant pels mitjans de comunicació que en la seva obsessió per la frivolitat van acceptar el personatge, el van encimbellar sense preguntar-se què havia fet.

“Posaria vostè la mà al foc per tots els antiquaris?”

Algú com Erik el Belga només podia triomfar en un país com Espanya, ple d’obres d’art i buit de cultura. Va ser el seu vedat de caça des de mitjans dels seixanta fins a meitat dels vuitanta quan el van detenir, vint anys de cops i saquejos al patrimoni. Els mitjans el van tractar com a un Robin Hood de l’art, va ser portada dels millors suplements dominicals i entrevistat per televisions públiques i privades. Fins i tot en un dels llocs on més mal va fer, Roda d’Isàvena, el 1995 va ser rebut com un heroi i va entrar al poble amb el repicar de les campanes per inaugurar una exposició dels seus quadres de pintor aficionat. Com és possible? Des del Lazarillo de Tormes ens agrada la picaresca i ens en riem de tot el que ignorem. Som així i no canviem.

L’Arqueta de Sant Martirià de Sant Esteve de Banyoles (segle XV) abans de ser sostreta per Erik el Belga.

Una vegada el periodista Josep Cuní em va preguntar a la ràdio: “¿posaria vostè la mà al foc per tots els antiquaris?” I li vaig respondre amb una altra pregunta: “¿Vostè la hi posaria per tots els periodistes?” Ja està bé que els antiquaris siguin sempre els sospitosos habituals. N’hi hi ha de bons, de dolents i de regulars com en totes les professions. També seria un detall que algú expliqués d’una vegada per totes que molts antiquaris recuperem sovint part del patrimoni que altres van malvendre, van espoliar i van robar. N’hi hauria prou amb acostar-se al sector i conèixer-lo abans de jutjar amb la lleugeresa de neci. Per cert, no he sentit cap declaració de Doña Araceli sobre Erik el Belga. M’estranya.