Imagineu que hi ha una organització religiosa que va pel món buidant registres de tota mena: censos, immigració, cementiris, casaments… I que els empra per trobar-hi ancestres i poder-los salvar mitjançant el “baptisme dels morts”.

Què has fumat, Ricard? Em preguntareu. O bé… –Dan Brown ha tret una nova novel·la?

Fitxa consular de Joan Ponç.

I jo vinga a insistir: “És veritat, ho juro!” I encara hi afegiré: “Descobrir-ho m’ha fet millor historiador de l’art”.

Com diu un amic meu, corresponsal de guerra, “la realitat sempre, sempre supera la més recargolada de les ficcions”.

El Moviment dels Sants dels Últims Dies, els membres del qual són popularment coneguts com a mormons –a ells no els agrada, aquest nom–, du a terme pràctiques curioses, com el matrimoni etern o el baptisme dels morts. Res a dir-hi.

Però, en què consisteix aquest baptisme postmortem? Si no t’has batejat com Déu mana –o sigui, com ells prescriuen– no pots entrar al cel. Aleshores, per a salvar els seus avantpassats, aprofiten que van a predicar arreu del món per recollir totes les dades que poden allí on els ho permeten –hi ha països, com França, on hi ha grans restriccions–, i elaboren immensos i complexes arbres genealògics.

Amb l’arribada d’internet, els mormons van aprofitar per posar totes aquestes dades a l’abast de tothom. I també tothom, és clar, pot completar les dades que hi han posat a la nostra disposició. El web es diu https://www.familysearch.org, i com podem llegir-hi, es tracta d’un “service provided by The Church of Jesus Christ of Latter-day Saints”.

Fins aquí, la teoria. Ara anem a la pràctica. Qualsevol artista català que s’hagi mogut per Amèrica, sobre tot pels Estats Units, Mèxic o el Brasil, ha deixat rastres burocràtics. I els mormons ens faciliten de seguir aquests rastres fins a extrems difícilment imaginables.

Per exemple, Salvador Dalí viatja, entre 1934 i 1978, una pila de vegades a Nova York. Hi va, gairebé sempre, en el transatlàntic que surt de Le Havre. I totes les seves arribades estan registrades al manifest de passatgers del vaixell, imprescindible per al control d’immigració. El seu primer viatge, el 1934, a bord del Champlain, fou parcialment finançat –segons explica ell mateix– per Picasso. Segons la “List or manifest of alien passengers” que hi trobem a Family Search, Dalí surt de Le Havre el 7 de novembre, acompanyat de la seva esposa Hélène –Gala–. Té 30 anys, sap llegir i escriure, està casat, és nascut a Figueres, Spain, amb residència a París, i la seva visa d’entrada fou expedida a París el 3 de novembre. D’altres documents també indiquen quantes maletes duien a sobre. Aquest és el nivell de precisió d’unes dades que han estat transcrites manualment per algun anònim mormó.

“I am not an anarchist; I am not a polygamist”.

Hi ha un altre artista català que va fer les Amèriques, Lluís Graner i Arrufí. Després de fracassar la Sala Mercè, arruïnat, va emigrar als Estats Units. Si el cerquem a Family Search hi trobarem una pila de dades interessants.

Sabem que hi arriba el 15 d’octubre del 1908, procedent de Barcelona, a bord del vaixell Castilla.

Hi torna el gener del 1910, acompanyat de la seva esposa Dolors Guardiola, i dues de les seves filles. Havia sortit de Barcelona a bord del Montserrat. I hi deixa una filla, Dolors, al número 3 de la Plaça Reial.

Viatjarà sovint per tot el continent americà. El setembre del 1913 arriba a Nova York procedent de Rio de Janeiro, i descobrim que viu al 848 Amsterdam Avenue de la ciutat dels gratacels.

En una declaració d’intenció signada a Nova York el juny del 1923, escriu: “It is my bona fide intention to renounce forever all allegiance and fidelity to any foreign prince, potentate, state, or sovereignty, and particularly to Alfonso XIII King of Spain.“ El document segueix: “I am not an anarchist; I am not a polygamist”. O sigui, que renuncia a qualsevol fidelitat al rei d’Espanya, i que afirma no ser ni anarquista ni polígam.

Si seguim amb alguns artistes catalans a Nova York –la llista és immensa–, podem esbrinar que Ramon Casas hi arribà, procedent de Cherbourg, l’octubre del 1908, a bord del S. S. Kaiser Wilhelm II, i que a Barcelona hi deixa una mare, que viu al Passeig de Gràcia 96. O que Torres Garcia hi arriba, amb la dona i tres filles, En el S. S. Leopoldina, que havia salpat de Le Havre el 5 de juny del 1920 –la biografia d’Enric Jardí diu que és el 5 de juliol. Per cert, al manifest del vaixell, el seu nom figura en català: Joaquim. Deixa la mare al carrer Àngel Guimerà número 3, segon pis, de Sarrià.

Manifest del S.S. Leopoldina, amb la família Torres Garcia.

El Brasil també ha estat un país d’acollida per als artistes catalans. Joan Ponç hi viatjà a bord del Bretagne, i desembarcà a Santos el 27 de novembre de 1953. A la fitxa d’immigració, consta que la seva professió és “estofador”, o sigui, tapisser. Hi trobem més dades: el passaport es va expedir a Barcelona l’u d’octubre, el 14 de novembre el cònsol general del Brasil en Barcelona li lliura el visat, i dues setmanes després viu a la Rua Cachoeira –Cascada– de Santos.

També pel port de Santos havia arribat el pintor Francesc Domingo. Domingo havia desembarcat, el 13 d’abril, a Buenos Aires. I allí va demanar un visat per anar a viure al Brasil. Li concedeixen i desembarca a Santos –on s’instal·larà– el 30 de juliol. Hi arriba sense feina –“desempregado”–, amb la condició de presentar un contracte de treball abans de sis mesos.

I aquí m’aturo. Ja ho sabeu, totes aquestes dades les podeu trobar a Family Search, gràcies al “bateig dels morts” dels mormons. Cherchez le mormon!

Imaginad que hay una organización religiosa que va por el mundo vaciando registros de todo tipo: censos, inmigración, cementerios, bodas… Y que los emplea para hallar ancestros y poderlos salvar mediante el «bautismo de los muertos».

¿Qué has fumado, Ricard? Me preguntaréis. O bien… –¿Dan Brown ha sacado una nueva novela?

Ficha consular de Joan Ponç.

Y yo venga a insistir: «¡Es verdad, lo juro!» Y encima añadiré: «Descubrirlo me ha hecho mejor historiador del arte».

Como dice un amigo mío, corresponsal de guerra, «la realidad siempre, siempre supera la más retorcida de las ficciones».

El Movimiento de los Santos de los Últimos Días, cuyos miembros son popularmente conocidos como mormones –a ellos no les gusta, este nombre–, lleva a cabo prácticas curiosas, como el matrimonio eterno o el bautismo de los muertos. Nada que objetar, claro.

Pero, ¿en qué consiste este bautismo postmortem? Si no te has bautizado como Dios manda –o sea, como ellos prescriben– no puedes entrar en el cielo. Entonces, para salvar a sus antepasados, aprovechan que van a predicar por todo el mundo para recoger todos los datos que pueden allí donde se lo permiten –hay países, como Francia, donde hay grandes restricciones–, y elaboran inmensos y complejos árboles genealógicos.

Con la llegada de internet, los mormones aprovecharon para poner todos estos datos al alcance de todos. Y también todo el mundo, por supuesto, puede completar los datos que han puesto a nuestra disposición. La web se llama https://www.familysearch.org, y como podemos leer, se trata de un «service provided by The Church of Jesus Christ of Latter-day Saints».

Hasta aquí, la teoría. Ahora vamos a la práctica. Cualquier artista catalán que se haya movido por América, sobre todo por los Estados Unidos, México o Brasil, ha dejado rastros burocráticos. Y los mormones nos facilitan seguir estos rastros hasta extremos difícilmente imaginables.

Por ejemplo, Salvador Dalí viaja, entre 1934 y 1978, un montón de veces a Nueva York. Fue, casi siempre, en el transatlántico que parte de Le Havre. Y todas sus llegadas están registradas en el manifiesto de pasajeros del barco, imprescindible para el control de inmigración. Su primer viaje, en 1934, a bordo del Champlain, fue parcialmente financiado –según cuenta él mismo– por Picasso. Según la » List or manifest of alien passengers» que encontramos en Family Search, Dalí sale de Le Havre el 7 de noviembre, acompañado de su esposa Hélène –Gala–. Tiene 30 años, sabe leer y escribir, está casado, ha nacido en Figueres, Spain, con residencia en París, y su visa de entrada fue expedida en París el 3 de noviembre. Otros documentos también indican cuántas maletas llevaban encima. Este es el nivel de precisión de unos datos que han sido transcritos manualmente por algún anónimo mormón.

“I am not an anarchist; I am not a polygamist”.

Hay otro artista catalán que hizo las Américas, Lluís Graner. Tras fracasar la Sala Mercè, arruinado, emigró a los Estados Unidos. Si lo buscamos en Family Search encontraremos un montón de datos suyos interesantes.

Sabemos que llega el 15 de octubre de 1908, procedente de Barcelona, a bordo del buque Castilla.

Vuelve a Nueva York en enero de 1910, acompañado de su esposa Dolores Guardiola, y dos de sus hijas. Había salido de Barcelona a bordo del Montserrat. Y deja una hija, Dolores, en el número 3 de la Plaza Real.

Viajará a menudo por todo el continente americano. En septiembre de 1913 llega a Nueva York procedente de Río de Janeiro, y descubrimos que vive en 848 Amsterdam Avenue de la ciudad de los rascacielos.

En una declaración de intención firmada en Nueva York en junio de 1923, escribe: «“It is my bona fide intention to renounce forever all allegiance and fidelity to any foreign prince, potentate, state, or sovereignty, and particularly to Alfonso XIII King of Spain.» El documento prosigue:»I am not an anarchist; I am not a polygamist «. O sea, que renuncia a cualquier fidelidad al rey de España, y que afirma no ser ni anarquista ni polígamo.

Si seguimos con algunos artistas catalanes en Nueva York –la lista es inmensa–, podemos averiguar que Ramon Casas llegó, procedente de Cherbourg, en octubre de 1908, a bordo del SS Kaiser Wilhelm II, y que en Barcelona deja una madre, que vive en el Paseo de Gracia 96. O que Torres García llega, con su esposa y tres hijas, En el SS Leopoldina, que había zarpado de Le Havre el 5 de junio de 1920 –la biografía de Enric Jardí dice que es el 5 de julio. Por cierto, en el manifiesto del barco, su nombre figura en catalán: Joaquim. Deja a su madre en la calle Àngel Guimerà número 3, segundo piso, de Sarrià.

Manifiesto del S.S. Leopoldina, con la familia Torres Garcia.

Brasil también ha sido un país de acogida para los artistas catalanes. Joan Ponç viajó a bordo del Bretagne, y desembarcó en Santos el 27 de noviembre de 1953. En la ficha de inmigración, consta que su profesión es «estofador», o sea, tapicero. Encontramos más datos: el pasaporte se expidió en Barcelona el uno de octubre, el 14 de noviembre el cónsul general de Brasil en Barcelona le entrega el visado, y dos semanas después vive en la Rua Cachoeira –Cascada– de Santos.

También por el puerto de Santos había llegado el pintor Francesc Domingo. Domingo había desembarcado, el 13 de abril, en Buenos Aires. Y allí pidió un visado para ir a vivir a Brasil. Le conceden y desembarca en Santos –donde se instalará– el 30 de julio. Llega sin trabajo –»desempregado»–, con la condición de presentar un contrato de trabajo antes de seis meses.

Y aquí me paro. Ya lo sabéis, todos estos datos se pueden encontrar en Family Search, gracias al “bautizo de los muertos” de los mormones. Cherchez le mormon!