La setmana passada vam publicar el testimoni d’Anna Belsa sobre la darrera exposició de Christo i Jeanne-Claude a la galeria Joan Prats de Barcelona, el 2008, amb motiu del decès de l’artista búlgar.
Pocs dies després, em trobo pel carrer en Josep Bracons, historiador de l’art i responsable del departament de col·leccions al Museu d’Història de Barcelona. Parlem del monument a Colom que Christo havia projectat i que l’Ajuntament no va aconseguir concretar i em diu: “te’n faries creus si remenessis la premsa de l’època. Sovint, gent, patums que avui dia escriuen articles de queixa sobre projectes no realitzats, al seu moment van clamar-hi en contra”.
Anunci de les dues exposicions de Christo al diari AVUI.
No és un mal desafiament. El primer que he de dir, i que no he trobat als diaris de la setmana passada, és que Christo va exposar el 1975 a la galeria Ciento, i el 1977, quan va embolicar l’interior de la Joan Prats, havia exposat, alhora, el seu projecte sobre el monument de Cristòfol Colom a la galeria Trece. Conclusió: si la teva galeria desapareix, no tindràs qui et defensi al tribunal de la història. Trist, i aquí els historiadors no hi ajudem gaire.
Com som en temps de pandèmia i els arxius estan encara tancats, només he pogut consultar l’hemeroteca en línia de La Vanguardia, l’AVUI –a través del portal de premsa digitalitzada de la Diputació de Girona–, i el setmanari Destino –via portal ARCA–. La història, segons he pogut veure, va anar així:
El 13 o el 14 de setembre té lloc al Col·legi d’Arquitectes de la Plaça de la Catedral de Barcelona, una sessió en la qual els presidents dels Col·legis d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics, del Reial Cercle Artístic, del Foment de les Arts Decoratives i del Cercle Artístic de Sant Lluc anuncien que adreçaran un escrit a l’Ajuntament en el qual li demanen que atorgui el corresponent permís per a dur a terme l’embolcallament del monument a Colom, a cura de Christo Javacheff, “coneguda figura de l’art conceptual”.
Sempronio, a Destino, se n’enfot: segons Pepe Pratmarsó, president de Sant Lluc, “el Ayuntamiento anda remiso en concedernos el permiso”. Sempronio aventura que el delegat de Cultura de l’Ajuntament, Jacint Bassols, ha afegit “¿Os imagináis la cantidad de chistes que va a hacer la gente?” I remata citant Cristià Cirici, representant del Col·legi d’Arquitectes: “Si fuera posible incorporar la acción de Christo a la promoción de la cultura catalana… Por ejemplo, envolver Colón con la bandera. A lo que Pratmarsó se opuso con energía y buen criterio”.
Christo, Wrapped Monument to Cristobal Colon (Project for Barcelona), 1984. Col·lecció «la Caixa» Art Contemporani.
Per la seva banda, Lluís Permanyer, afina l’enginy (per dir-ho d’alguna manera) a les pàgines de Can Godó: “Afirman también que su obra supone una evocación o una crítica de ese fenómeno tan propio que ha impuesto la Sociedad de consumo: el empaquetamiento. Quiero destacar esta interpretación porque la acción de Christo en Barcelona la entendería como un gigantesco y merecido homenaje a nuestro ‘botiguer’”. Permanyer, que considera Christo “un búlgaro muy resalao” acaba proposant als promotors que “en vez del monumento a Colón proceda a envolver el Ayuntamiento. ¡El Ayuntamiento, Christo! Que además de ser una acción ‘engagée’ constituiría una poderosa evocación de algo muy popular y muy catalán: la ‘toia’”.
L’historiador, crític d’art i gestor cultural Daniel Giralt-Miracle –que si no ha escrit encara les seves memòries, el commino a que ho faci ja, i no ens estalvii ni un racó d’instrahistòria– escriu, a l’AVUI, que “no serà un atemptat a la tradicional versió de la ‘hispanidad’ ni a la personalitat de Cristòfol Colom, ni a la ciutat de Barcelona que el novembre vinent –som a 19 de setembre del 1976– i coincidint amb la magna fira d’art (EXPOARTE) que s’esdevindrà a Montjuïc, el famosíssim Christo ‘empaqueti’ en plena Port de la Pau aquesta peça escultòrica significant de la nostra ciutat”.
Quim Monzó i Pere Calders, encara a les pàgines de l’AVUI, també hi fiquen cullerada, a veure quina generació és la més enginyosa. Mostra d’aquest combat entre postnoucentistes i postmoderns és la lletra al director que envia l’escriptora i lexicòloga Joana Raspall i Joanola. Ignora, no sé si de manera intencionada, que Christo duria a terme la seva acció de manera gratuïta: “… em sembla que cal plantejar-nos honradament si el nostre país està en situació de poder esmerçar esforços i diners en obres tan efímeres com la programada, quan hi ha tants i tan greus problemes que no poden ésser atesos econòmicament”. I afegeix: “Només els països rics poden permetre’s el luxe d’erigir-se en mecenes fins i tot d’originals extravagàncies”.
Finalment, la doble exposició –Trece i Joan Prats– es va celebrar al gener del 1977. Després d’un Expoarte sense continuïtat, que havia estat l’intent català d’acollir quelcom que, traslladat a Madrid, es dirà ARCO. No cal que us expliqui la resta de la història.
Christo, Esbós del monument embolicat.
Ferran Monegal, l’actual crític televisiu, acabat de llicenciar, escriu a La Vanguardia sobre la inauguració de l’exposició Christo a la galeria Joan Prats. Allí recull declaracions de l’artista, que completa amb pensaments dignes de la gràcia i la ironia que encara el caracteritzen: “Y el proyecto se hizo, pero al parecer el alcalde último, señor Viola, tuvo miedo de que dejaran a Colón empaquetado para siempre y no dio el permiso”. Més endavant, reflexiona: “Pensé en si ese joven no será un guardamuebles frustrado”. Però, és clar, es defensa: “uno, que es provinciano y de pueblo, piensa que la cosa es de locos”.
Va acabar l’exposició i, pel que sembla, no va haver-hi èxit de vendes. Tampoc es va concretar l’embolcallament de Colom… fins que, el 1984 –set anys després–, un titular a l’AVUI revela: “Christo s’ofereix novament a embolicar el monument a Colom”. Què? S’ofereix? Llegim: “Aquest nou oferiment –que no es deu a la persistència de l’artista– ha vingut en certa manera provocat per l’encàrrec directe que l’alcaldia de Madrid, encapçalada per Tierno Galván, li ha fet d’embolicar la porta d’Alcalá, un dels altres projectes que Christo tenia en cartera des de fa temps. Però l’artista, que sent una predilecció per Barcelona, on té la major part dels seus amics espanyols, entre ells Joan de Muga, ha donat la seva negativa al govern municipal madrileny a fi de tornar a intentar embolicar, etc. etc.”
“Madrid ara vol erigir-se en el Nova York europeu”
L’article, signat P.P., el 2 de febrer de 1984, conclou que “Madrid ara vol erigir-se en el Nova York europeu” i si aconsegueix embolcallar la porta d’Alcalà, Barcelona haurà perdut una vegada més l’oportunitat d’oferir una obra artística de volada internacional per una qüestió no sé si d’estretor de mires de l’actual govern municipal –com succeí en l’alcaldia el 1976– o sí per un problema burocràtic, de permisos i papers, que potser encara és més greu”. Excuses de mal pagador que no amaguen l’enèsima mostra del nostre complex d’inferioritat selectiva (només funciona si ens comparem amb Madrid). Christo no es va oferir, li van demanar que s’oferís… ja ens entenem.
El 16 de juny, Christo i el seu equip arriben a Barcelona. Al matí es retrata amb Daniel Giralt-Miracle, cap del Servei d’Arts Plàstiques de la Generalitat. Després s’entrevistarà amb tècnics de l’Ajuntament. Ai, els equilibris de poder! Per desempatar, a la tarda donarà una conferència sobre la seva obra a la II Fira d’Escultura al Carrer, de Tàrrega. Hi explica que la idea d’embolcallar Colom va néixer el 1975. I que tornarà a concretar detalls al setembre vinent. Encara se l’hi espera.
El debat estava servit… Les cartes al director de La Vanguardia treien fum. El 27 de juny, un tal F. André Peralta vol dissuadir Christo de fer-li res a l’estàtua de Colom i li proposa dues obres alternatives a embolicar, la “Bitlla Banyuda” de l’Escorxador i el “Monument al Drapaire Desconegut” a la vorera esquerra del Parc de la Ciutadella. O sigui, Dona i ocell, de Miro, i el Monument a Picasso d’Antoni Tàpies, ambdós tan recents com del 1983.
Dues setmanes després, Juan Bassegoda Nonell, enfant terrible de la cosa pública catalana, arquitecte, director de la Reial Càtedra Gaudí i prolífic autor de cartes als directors dels principals diaris catalans, argumentava: “Se me ocurre que han escogido el monumento a Colón por ser representativo de la Ciudad pero, creo yo, que más representativa es la persona del alcalde, por lo que si se le envolviera en lugar de al monumento de la Puerta de la Paz, se tendría la máxima representatividad y además un importante ahorro para el erario municipal. También estimo que don Pascual Maragall vería con buenos ojos el cambio. Todavía se puede rectificar”.
I clou la polèmica, com un deus ex machina, Ricardo de Churruca y Colón de Carvajal, comte de Churruca. De comte a comte, Churruca s’adreça a Godó en una carta titulada Envolver a Colón: voto de calidad. Poca broma, que es creu amb el dret natural de desempatar!
“Señor Director: Quisiera dar públicamente las gracias, como descendiente de Cristóbal Colón, a todos los señores lectores que han opinado como yo y son contrarios a semejante absurda idea de envolver uno de los símbolos más hermosos que tiene Barcelona, aunque el señor Rovira Balíus ‘deteste dicho monumento’. Y, sobre todo, espero que el señor alcalde y ayuntamiento de esta ciudad nunca lleguen a apoyar semejante ridícula idea, aunque provenga del señor Christo. ¡Por muy gran artista y por muy ‘original’ que ese señor se crea!”
Christo va trobar projectes més interessants, com el Pont Neuf de París i, pel que s’explica, li va enviar un telegrama a l’Alcalde Maragall tot dient-li que ja no estava interessat en un projecte amb deu anys d’antiguitat, que tenia coses millor a fer.
De vegades, no és tant el què de la història ans el com. Un com que és una constant de l’ecosistema català de l’art contemporani.
Recent Comments