…cómodas, resistentes, fáciles de lavar. Així s’anunciaven, als anys setanta, les noves fibres elàstiques que sortien de les tèxtils de Mataró, una ciutat especialitzada en el gènere de punt que avui mostra el seu patrimoni industrial a l’antiga nau de Can Marfà.
Reconvertida en espai museïtzat, aquesta antiga nau fabril de Mataró, l’any 2015 obria la seva primera planta amb un àmbit sobre la història del tèxtil a la capital del Maresme, una ciutat que va créixer amb el “gèneru” de punt (amb “u”, com s’ha dit sempre).
Vistes de l’exposició.
Des de llavors, maquinària i històries de vida, telers i relats d’overlockistes, testimonis de remallaires i cròniques de fabricants espavilats es presenten de manera permanent a Can Marfà en el que va ser una primera fase del projecte. Però la cosa seguia. Aquest mes de març, s’ha obert la segona planta d’aquest edifici construït al 1880 seguint l’estil manchesterià –dues naus connectades per dos ponts amb xemeneia inclosa–, completant així un projecte pendent.
30 anys d’innovació i disseny en la indústria del teixit de punt a Catalunya és el títol que porta aquest nou àmbit temàtic. Enlloc de tirar enrere, les curadores (Anna Capella, com a directora del Museu de Mataró, i Conxita Gil, com a conservadora de Can Marfà) han optat per mirar cap aquí, tant com han pogut. En lloc de la indumentària de les besàvies i els besavis, han centrat el seu relat entre els anys seixanta i vuitanta, convertint aquest nou espai de la col·lecció tèxtil de Mataró en una zona vintage, un homenatge a la infància d’aquells i aquelles qui vàrem ser fills de la E.G.B., un àmbit que recupera els anys dels leotardos i la minifaldilla, de les patilles generoses i els pantalons de pota ampla, dels Sirex i la música ye-yé.
Són els anys dels mitjons de rombes.
Els seixanta va ser un temps de vaques grasses, quan en aquest país hi havia feina a dojo i les famílies es reproduïen animades pel franquisme. En el sector del tèxtil, l’especialitat del Maresme era la indústria de la malla o el gènere de punt, un tipus de tramat que fa que el teixit sigui elàstic i que en aquest moment va viure una vertadera eclosió. Si fins als anys cinquanta, el punt s’utilitzava per a peces menors i poc visibles com mitjons i calçotets –eternament blancs–, en aquest moment irromp el disseny i el color. Són els anys dels mitjons de rombes, que portaven tots els nens i pares del país.
Entre 1960 i 1980, la indumentària deixa de ser una necessitat i es converteix en un bé de consum. Per dir-ho diferent, s’imposa l’estirada de la moda: la disco, la futurista, el nou romanticisme, el glam rock (en Bowie, per als qui no ho recordin) i el hippisme del flower power. En aquest context, el punt fa modern i abandona el món interior per sortir al carrer. Banyadors, biquinis, vestits, faldilles, pantalons, barrets… tot és de punt, fins i tot el vestit nupcial, com podem comprovar a Can Marfà, amb un parell de granotes de casament –les Granotes Mocre–, una per a la noia i un per al noi, fetes pel dissenyador de Terrassa Josep Trullàs. No cal dir que el boom de la publicitat hi va tenir alguna cosa a veure en tot plegat, com també es recull a Can Marfà.
Si la crisi del petroli dels setanta ja va suposar una primera frenada, l’entrada a la comunitat econòmica europea el 1986 i la competència amb els mercats asiàtics van buidar les fàbriques de Mataró i del país. Des de llavors, l’industrial Jaume Vilaseca ha anat aplegant una col·lecció de maquinària, indumentària i publicitat relacionada amb el gènere de punt específica i única que, a través d’un conveni amb l’Ajuntament de la ciutat, ara s’exposa a Can Marfà. Un nou espai que, a més de compartir mitges pop, banyadors glamurosos i altres peces dels anys del desarrollismo, combina el concepte d’exposició amb el de conservació i restauració.
I és que la segona aposta d’aquest nou espai ha estat obrir al públic la zona de treball de conservadors i documentalistes. És així com, mentre recuperem l’aire feliç dels seixantes i setantes, podem accedir alhora al backstage o a les bambolines del museu, allò que sempre queda darrera la porta i mai se’ns ensenya. I això ens agrada.
Recent Comments