En la mayoría de negocios, callar es un don. Pero, para ejercerlo, necesitas estar dotado de una mezcla extraña de inteligencia y humildad, o viceversa.

Cuando un anticuario italiano vio en una subasta madrileña un cuadro antiguo y sucio que representaba un Ecce Homo y estaba atribuido a la escuela de Ribera –estimado en sólo mil quinientos euros–, le faltó tiempo para contactar con un profesor italiano que reafirmara lo que intuía.

El Ecce homo que se subastaba a Ansorena, de Madrid.

El anticuario no sabía que este hombre en el que él confiaba era un altavoz viviente, incapacitado para mantener un secreto; y su acción fue metafóricamente como tirar un chorro de tinta en un vaso de agua. A partir de entonces, el agua se fue volviendo negra.

El propietario de la subasta descolgó el cuadro más de veinte veces para personas que querían corroborar el sueño de todo anticuario: encontrar el Caravaggio perdido. Dos avispados dealers italianos enviaron a una reconocida experta en el Merisi, que no sólo hizo fotografías por delante y por detrás del lienzo, sino que, llevada por la vanidad de quien se sabe capaz de convertir un anónimo en una masterpiece, habló demasiado y con quien no debía de hablar.

La noticia llegó al director del Museo del Prado, que cogió el teléfono y llamó al Ministerio de Cultura para que declarasen inmediatamente el cuadro inexportable, con lo cual se sacudía de un plumazo todo el mercado internacional y devaluaba el cuadro a un tercio de su valor real.

El Ecce homo aclarado digitalmente.

El subastador, aterrado ante tamaño tsunami, decidió no vender el cuadro; lo retiró diciendo que la propiedad quería estudiarlo con más detalle. Entre tanto, los expertos en el artista se pronunciaban sin haber visto más que una mala foto. Que si es autógrafo, que si no lo es, que si es de 1605 y era el que pintó para el cardenal Massimo Massini –y, por tanto, es el original del que hay en el Palazzo Bianco de Génova–, que si es más tardío, incluso alguno se aventuró a decir que es uno de los míticos cuadros que Caravaggio llevaba en su barca cuando llegó al necesario final recorriendo con fiebre Porto Ercole, a sólo treinta kilómetros de Roma; a punto de conseguir la bula papal que le absolvía del delito –había asesinado en 1606 a un soldado de su Santidad– y le permitía dejar de huir.

Hace sólo unas semanas, el propietario pensaba que tenía un cuadro de poco valor, y hoy, una obra maestra.

Esta historia increíble es como una serie. Hemos visto sólo el primer capítulo, al que titularemos “el descubrimiento”. La trama continua. Habrá más episodios, en los que veremos la opinión contradictoria de los expertos; cómo el cuadro ganará, una vez limpio de barnices oscuros que no lo dejan leer bien; cómo se arreglará el subastador con el propietario (puedo imaginar al pobre hombre confundido, aturdido: hace sólo unas semanas pensaba que tenía un cuadro de poco valor, y hoy, una obra maestra); cómo se utilizará la obsoleta ley de patrimonio para salvaguardar el patrimonio y proteger las instituciones para, a su vez, desproteger la propiedad privada y el libre comercio de obras de arte; quién se pondrá la medalla de ser el primero que lo vio (me temo que serán legión); dónde acabará colgado; cuál será su precio…

Sea como sea, detrás de este primer capítulo yace una maravillosa moraleja. Algo que me confesó uno de mis mejores amigos, también anticuario, cuando de niño su padre, hombre de negocios, le dijo mirándolo a los ojos: “el secreto del éxito es el éxito del secreto”.

En la majoria de negocis, callar és un do. Però, per exercir-lo, necessites estar dotat d’una barreja estranya d’intel·ligència i humilitat, o a l’inrevès.

Quan un antiquari italià va veure en una subhasta madrilenya un quadre antic i brut que representava un Ecce Homo i estava atribuït a l’escola de Ribera –estimat en només 1500 euros–, li va faltar temps per contactar amb un professor italià que reafirmés el que intuïa.

L’Ecce homo que se subhastava a Ansorena, de Madrid.

L’antiquari no sabia que aquest home en el qual ell confiava era un altaveu vivent, incapacitat per a mantenir un secret; i la seva acció va ser metafòricament com llençar un raig de tinta en un got d’aigua. A partir d’aleshores, l’aigua es va anar tornant negra.

El propietari de la subhasta va despenjar el quadre més de vint vegades per a persones que volien corroborar el somni de tot antiquari: trobar el Caravaggio perdut. Dos espavilats dealers italians van enviar a una reconeguda experta en el Merisi, que no només va fer fotografies pel davant i pel darrere de la tela, sinó que, portada per la vanitat de qui se sap capaç de convertir un anònim en una masterpiece, va parlar massa i amb qui no havia de parlar.

La notícia va arribar al director del Museu de El Prado, que va agafar el telèfon i va trucar al Ministerio de Cultura perquè declaressin immediatament el quadre com a inexportable, amb la qual cosa es s’espolsava de cop tot el mercat internacional i devaluava el quadre a un terç del seu valor real.

L’Ecce homo aclarit digitalment.

El subhastador, aterrit davant d’aquest tsunami, va decidir no vendre el quadre; el va retirar dient que la propietat volia estudiar-lo amb més detall. Mentrestant, els experts en l’artista es pronunciaven sense haver vist més que una mala foto. Que si és autògraf, que si no ho és, que si és de 1605 i era el que va pintar per al cardenal Massimo Massini –i, per tant, és l’original del què hi ha al palazzo Bianco de Gènova–, que si és més tardà, fins i tot algú es va aventurar a dir que és un dels mítics quadres que Caravaggio portava en la seva barca quan va arribar al necessari final recorrent amb febre Porto Ercole, a trenta quilòmetres de Roma; a punt d’aconseguir la butlla papal que l’absolia de delicte –havia assassinat el 1606 un soldat de sa Santedat– i permetia que deixés de fugir.

Fa tan sols unes setmanes, el propietari pensava que tenia un quadre de poc valor, i avui, una obra mestra.

Aquesta història increïble és com una sèrie. N’hem vist només el primer capítol, que titularem «el descobriment». La trama continua. Hi haurà més episodis, en els quals veurem l’opinió contradictòria dels experts; com el quadre guanyarà, una vegada net de vernissos foscos que no el deixen llegir bé; com s’arreglarà el subhastador amb el propietari (puc imaginar el pobre home confós, atordit: fa només unes setmanes pensava que tenia un quadre de poc valor, i avui, una obra mestra); com s’utilitzarà l’obsoleta llei de patrimoni per a salvaguardar el patrimoni i protegir les institucions per a, al seu torn, desprotegir la propietat privada i el lliure comerç d’obres d’art; qui es posarà la medalla de ser el primer que el va veure (em temo que seran legió); on acabarà penjat; quin serà el seu preu…

Sigui com sigui, darrere d’aquest primer capítol rau una meravellosa moralitat. Quelcom que em va confessar un dels meus millors amics, també antiquari, quan de nen el seu pare, home de negocis, li va dir tot mirant-lo als ulls: «el secret de l’èxit és l’èxit del secret».